dimarts, 19 de juliol de 2011

Madrid

Estimades i estimats,
Torno a ser per la Villa i corte, de visita. Como debe ser.
El matí l'he dedicat a recuperar la nit del viatge i a donar un tomet pel barri de Huertas, el barri on treballa la meva amfitriona aquesta vegada, la Blanca, il·lustre arxivera i ara en tasques de pontificació del Registro de Autores que no te res a veure amb la fundació altruista del Teddy Bautista. No sé, no sé...

vet aqui l'estrella dorada a la seva arribada a Madrid
Aquesta vegada he baixat en el borreguero de la nit, l'històric tren estrella dorada, l'únic tren que passa per l'estació de Tarragona camí a Madrid, un tren que triga tres vegades més que l'AVE i que val la meitat de preu anant en preferent que un AVE. I com que no tinc presa he decidit rememorar vells temps. I hòstia, quin esforç que fa la RENFE, o l'ADIF, o com nassos es digui l'estafa que tenen muntada per reconstruir la memòria històrica. Al igual que hi ha gent que es dedica a rememorar i reconstruir successos històrics, a la RENFE no es deixen cap detall del que era viatjar en tren de llarg recorregut fa 25 anys. Molt currat, la mateixa brutícia, els mateixos lavabos embossats, els mateixos àcars, els mateixos revisors, el mateix bar tancat,  ostres tu! Quin esforç de reconstrucció històrica! Fins i tot hi havia gent que anava vestida com de fa 20 anys!!
nomes es veu entre les plantes 45 i 61 de les 4 torres.
Ara bé, el que no estaven fa 20 anys eren les quatre torres que t'esperen a la porta de Madrid venint per Chamartin, les famoses quatre torres del Real Madrid un dels penúltims "pelotazos" especulatius més espectaculars. Hi ha gent que no ha après desprès de lo de les Bessones...
Una cosa que sorprèn a Madrid és la multitud de banderes que hi ha per tot arreu. No només espanyoles, que són la majoria, sinó de la  Unió Europea o de Madrid. La cosa no és només d'organismes oficials, que es podria entendre, sinó que qualsevol petit hostal sembla un camping de la Costa Daurada en versió cañí.
I he passat per Sol, es clar. M'ha donat la mateixa sensació que quan la vaig veure, fa molts anys, per primera vegada.  Fart de veure-la plena de mariners de Cartagena borratxos a la nit de cap d'any  em va semblar com un decorat sense muntar. Encara queden algunes tendes de campanya de resistents, no se sap molt bé a qué, i la zona d'informació. Un xiringuito fet amb palès i material reciclat, adaptat per a persones amb mobilitat reduïda, tot un detall. Hi ha arquitectes que dissenyen edificis amb pressupostos enormes que pensen que la gent que va amb cadira de rodes tenen superpoders i braços, o una politja amb ganxo incorporada. No és el cas del xiringuito d'informació del 15-M.
A la tarda passarem per Lavapies, a la Caracola al repartiment de la cooperativa on la gent col·lega participa. I farem unes canyes, es clar.Quin gust fer canyes a Madrid, un altre dia explicaré la diferència entre un bar de Madrid i un català.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Un erudito emboscado

Mi amigo Adolfo es un erudito emboscado. Esto no lo digo yo sino que lo dijo, hace un tiempo, un amigo más listo que los dos juntos y que es doctor de la historia. Y tiene toda la razón.
Las vacaciones me estan permitiendo visitar a parte de l@s colegas que tengo más abandonad@s de lo normal y que echo de menos. Y mucho.
Con este erudito han sido muchos años y películas vividas como para dejar de lado lo que pudimos aprender de ellas y no continuar poniendo en solfa de forma rutinaria la cotidianeidad, aunque no sea igual de ágil que hace un tiempo. Con un criterio aplicable y, involuntariamente, sistematizado a base de cañas y barra. Años intensos de sentir, pensar y actuar. Años de errores y aciertos, claro, faltaba más. Sin urgencias presentes, ahora el cubata tiene otro ritmo.
No es casualidad que el erudito emboscado y el que ésto escribe se formasen en la escuela del Baix Llobregat, una escuela de gente dura, donde te podian robar la pelota en la calle, aunque tuvieses ocho años. Donde el primer cigarro se podia comprar por unidades a duro en el quiosco de la plaza, aunque no tuvieses rastro de vello en la cara. Donde tu compañero de pupitre durante la EGB se pudria entre la calle y la prisión, debajo de tu expediente de insumisión cuando los dos saliamos de la adolescencia. Zona obrera, roja, aspirante a libertaria, con olor a fritanga y viajes al sur llegado el mes de julio y agosto. Y septiembre con el olor a los chorizos y morcillas del pueblo, mezclados con los libros del nuevo curso escolar. Seguro que eso, o parecido, pasaba en Gavà y Viladecans, los pueblos donde creció Adolfo.
Ese erudito emboscado que me regaló el primer libro de educación apenas habia aprobado el acceso a la universidad, Anarquismo y educación, es el mismo que hoy me ha regalado el libro de  un paisano, no sé si porqué és de Jaén o porque es de una realidad charnega cercana a los dos, ese ex-cinturón rojo que rodeó durante años a la Barcelona Capital y hoy es nostalgia para algunos y hipoteca para muchos.
Los principes valientes de Javier Pérez Andújar, un título curioso para unos que nunca se definieron como valientes y que, si acaso, anhelan un poco de república. Ya lo leeremos, y lo digo en plural.
Gracias Adolfo, ya he visto que eres el más rápido en la tienda firmando y dedicando libros. Y discreto.



dimarts, 12 de juliol de 2011

L'Antònia, el Luis i el Robert

Ahir vaig estar dinant amb l'Antònia, el Lluís i el Robert. Havia de venir la Montse, però un mal de panxa inoportú no la va deixar. Ells van ser companys de feina quan era jardiner, ara són amics que ens retrobem quan podem, normalment en aquesta època estival i fent un viatget per algun lloc de les Espanyes. Aquest any, l'home que odiava els mestres, en Maragall, ha fet impossible que fem aquest viatge. Ja el farem.
Admiro a aquests amics, molt. Gent que matina cada dia perquè a les set han d'estar a puesto, gent que treballa vuit hores cada dia, persones que treballen molt i molt, dignament, per un sou just. En tota l'amplitud de la paraula...
 
I és que, els meus amics, tenen un certificat. Es suposa que per això cobren just, molt just, per tota la feina que fan. I gràcies. Ahir m'explicaven els nous contractes que han fet alguns ajuntament amb el Ventall, els grup dels 30, els del 70, tants per cent de la partició amb una altra empresa de neteja per continuar mantenint la feina d'un munt de gent que, d'altra manera seria dificil que la tingués. I es que tenir un certificat d'aquest pot suposar moltes coses, sobretot a nivell laboral. Perquè a nivell personal i social, i ho dic amb coneixement de causa, no hi ha diferències dins de la diversitat que hi ha a la vida humana. Un altre dia en parlarem del que suposa el món laboral i la presumpta discapacitat, de com la LISMI, una llei feta  l'any 82 és saltada i ignorada vilment.


Els meus amics són molt bon treballadors, responsables, exigents amb la feina, coneixedors del seu  ofici de jardiner. Ara els hi espera un estiu a tope perquè els "veraneantes" mengin el seu arròs amb sorra i el gelat de mango, es torrin al llarg del dia amb el sol i amb el cubata a la nit, i tot en un carrer sense males herbes i amb la gespa ben tallada. Dignes, els meus amics són treballadors molt dignes i eficaços amb un sou massa just.

divendres, 8 de juliol de 2011

La Ginesta


Tornava en cotxe i  m'autoconvencia que el que pensava en aquell moment ho havia de fer públic i dir-ho en veu alta. Vaig arribar a casa i ja em faltava el temps per escriure el nom de totes les persones que els darrers tres anys m'heu acompanyat a la meva trajectòria professional a l'escola La Ginesta de Segur de Calafell. Són tantes...per això no possaré noms, sinó gestos que cadascú sabrà reconeixer i és que, el dia a dia a una escola, és d'un viu que fa que cada dia sigui diferent, enriquidor i gustós per cadascú dels que passem una estona a dins d'ella. Obviament, no tothom pensa així. Tant em dona, la gent que estimo sí. La resta te un problema.

En aquests dies d'acomiadament he vist molt llàgrimes, alegria i tristesa barrejada, però sobretot dignitat, molta dignitat. La de mestres que estan orgulloses de la feina feta que, quan s'han recuperat del mal trangul d'acomiadar nens i families, han de canviar d'escola. 

Un curs més m'ha agradat conèixer gent que estima la seva feina, que comparteix el que sap i el que volen aprendre, que et mira cada dia als ulls i et diu bon dia. Gent que no té por de dir el que pensa, però que no t'ho escupen al dir-t'ho. Companys amb els que discutir sense resentiment, sense voler guanyar ni perdre.

I una vegada més ha sigut increible aquest moment màgic de dir adeu. Hauria de dir moments, primer el reconeixement a l'espai del vaixell dels tresors per part de nens i families, és molt gratificant tirar enrera en el temps i veure com hem canviat, com han crescut, com hem aprés. I que entre tots ho valorem així de bé. 

I les companyes i companys, omplint les oides, la ment i el sac de les emocions de paraules belles, de gratituds immerescudes, de somriures complices, de records dels mals momenst viscuts i sobrepassats, de les flipades d'alguns/es, de  les converses pseudosubversives, de l'aprendre a treballar amb dignitat.

el vaixell dels tresors, el darrer dia a la Ginesta
Tornava en cotxe del meu darrer dia de La Ginesta, amb el pilot automàticposat, fruit de fer durant tres anys el mateix camí dos vegades al dia, i pensava que tot allò que estava sentint s'havia de dir i escriure. I no ho podré fer perquè allò que pensava i sentia només podia ser dit en aquell moment, massa intens com per fer una o mil ratlles per esplicar-ho. Hauria de tornar a destinar aquelles estones de dubtes i xerrameca, amb les seves mirades, per intentar explicar-ho. És a dir, tornar-lo a viure i explicar en temps real el que sentia quan em coordinava amb tu, quan m'explicaves el que t'amoinava, quan recercaves un parell d'orelles on dipositar una mica de ràbia perduda, o aquell toc a l'espatlla quan et pesava el dia amb les seves consequències. Aquell somriure que em destinaves quan ens creuavem pel passadí, "ese Toni" que cridaves quan passaves per la classe, la mirada de cansament que trobava la meva de desconcert quan havia tempesta al mar on ha navegat el vaixell dels tresors, el xiuxiugeig previ i posterior a reunions importants, la clucada d'ull comprensiva davant paraules incomprensibles, els grans regals (abans d'hora i tot alguns!) fets amb el cor.
I els viatges en cotxe compartits, menys dels que m'hauria agradat...
Mestres de la Ginesta, reconeixer-vos algun d'aquests gestos, no són tots, falten alguns, és clar. No li podem posar paraules a tot...
Moltes gràcies pel vostre reconeixement, per la vostra estima, per ensenyar-me tantes coses, per aguantar-me. I per seguir remant, sobretot quan bufava el vent en contra...
Segur que ens retrobem...
Una abraçada,

Queda aqui el meu agraiment a tota la comunitat educativa...sort!!

diumenge, 3 de juliol de 2011

Memòria invisible

Benvolgudes i benvolguts, 
Us deixo l'article que surt a  la revista de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau...

La ruta de la sal

Corria l’any 1930 quan el Mahatma Gandhi iniciava l’anomenada Ruta de la Sal, un recorregut de 400 quilòmetres caminant per la Índia colonial que acabava a la costa per agafar un bocí de sal, un més dels gestos gandhians que posava dels nervis als britànics i que minvava la seva pretesa fortalesa imperial.

Ve a lloc aquesta historia perquè podria ser un bon paral·lelisme amb el conjunt de marxes que s’han iniciat aquest mes de juny al llarg de l’estat espanyol i que confluiran a Madrid a finals de juliol. També ho podrien ser altres tipus de columnes, que no són aquestes les primeres, però crec que esdevenen millor amb la filosofia ghandiana del moviment 15-M.

Aquella marxa la va començar en Ghandi quan des del seu partit es començaven a cansar de la inutilitat de la seva lluita de rueca i vagues de fam, de veure com la independència no arribava. Una acció simbòlica però que podia ser una desobediència col·lectiva i massiva, un gest fàcil de fer, compromès i a la vegada summament injust com era el càrrec econòmic que gravava sobre la sal l’imperi britànic, en aquell cas de la India als anys 30 del segle passat.

En aquest cas la ruta acabarà a la meseta, lluny del mar, però la guspira està encesa i dins dels moments d’incertesa de per on petarà tot això faig una aposta sobre una proposta que fa algun temps que es realitza, de forma decidida en el gest i tímida en l’extensió, a l’estat espanyol.

Evitar l’embargament i el robatori de cases per part dels bancs i entitats de crèdits que, després d’haver enganyat i estafat, volen fer negocies amb les restes de les persones que s’han quedat sense feina, gràcies a les seves inversions faraòniques i capacitat especuladora. És fàcil, tan fàcil com ajuntar-se les veïnes i veïns de la família extorsionada davant de la porta el dia que vinguin a fer efectiu l’embargament. Quant més millor, avui és una família, demà poden ser uns altres o nosaltres mateixes. Suport mutu, gest fàcil de fer, injustícia a combatre, desobediència activa i col·lectiva. La vivenda tan necessària com la sal, ara que els diners no es guanyen dels salaris sinó de l’especulació pura i dura.

Trenquem la por, cridem les nostres necessitats, demanem suport, donem-lo, s’acaba la vida de pastel que el capitalisme ens ha dit que existeix. Per cert, els poderosos, que ja coneixen el camí han començat a posar peatges a aquests viatgers. Fa uns dies s’anunciaven les primeres multes als que van impedir, pacíficament of course, entrar a l’execució d’un embargament. Són ells els que tenen por, som més…No deixem de caminar, no estem soles.