dijous, 30 de desembre de 2010

Imatges i paraules. Un futur certer.

Las Corporaciones. Instituciones o Psicopatas, las patologia del comercio

"Hace 150 años, la corporación era una institución insignificante. Hoy es una presencia viva, dramática y persuasiva en todas nuestras vidas. Al igual que la Iglesia, la Monarquía y el Partido Comunista en otros tiempos o lugares, la corporación es hoy la institución dominante. Pero la historia hace caer a las instituciones dominantes. Todas han sido abatidas, reducidas o absorbidas en un nuevo orden. La corporación tiene pocas posibilidades de desafiar la historia.” ’The Corporation’ es una película dirigida por Mark Achbar y Jennifer Abbot que en tres capítulos de una hora se interna en el mundo empresarial psicopático. Está basado en el libro con el título ‘La Corporación - la persecución patológica del beneficio y el poder’, de Joel Bakan. La película, entre otros premios acaba de ganar el premio de la audiencia al mejor documental en el festival de cine de Sundance, al que por premura no se presentó, pero fue invitada especialmente y aclamada por el público.


diumenge, 26 de desembre de 2010

S'ha acabat!

Aquest és l'article que es publicarà a la columna Memòria invisible de la revista de la Coordinadora Tgna Patrimoni de la Pau i a la Bala perduda del Catalunya de la CGT. Columna simultània per dos molt bones, i necesàries, revistes. A vegades no calen paraules diferents per dir el que desitgem de forma tant clara.
Que passeu un bon cap d'any i ens continuem llegint, parlant, escoltant, estimant, cridant...

S'ha acabat!

Acaba un altre any i tinc la sensació que, tot i anar a pitjor en molts aspectes, ha hagut un canvi susbtancial respecte el que vivíem fa uns mesos. I és que, totes les sospites que es porten anys denunciant, els fets consumats i demostrats empíricament, les accions que evidenciaven l'aniquilament dels petits, dels pobres, dels pàries, dels desterrats, dels miserables...doncs bé, ara resulta que aquestes “menudeses” són públiques, vull dir que els mateixos instigadors o executants les havien deixat per escrit i ara han sortit a la llum pública. Lluny de sentir vergonya o por, aquesta colla de merdosos han carregat contra els que han difós aquestes informacions i fan servir, com sempre, la llei per aturar-los. Ho tenen difícil, però tenen altres estratègies per aturar o desligitimar el que vulguin aquest elenc de malparits.

Ha sigut un altre any deixant-nos enganyar, fent-nos els tontus, dissimulant que ens creiem els seus missatges i lletanies, les seves pregàries de recuperació economica: ”jo em continuo enriquint i tu et fots”. Retallar el sou als funcionaris per quadrar els comptes d'altres despeses, com la militar per exemple, augmentar l'edat de jubilació i base de cotització mentre els polítics ( els mateixos senyors i senyores que les legislen) tenen la màxima pensió cotitzant la meitat de temps que ho ha de fer qualsevol altre treballador, mentre les grans multinacionals prejubilen al personal que no volen, amb diners públics, amb 52 anys...

Segur que ja ho heu llegit això. Potser el que no heu llegit són les sentències, que sorten dos anys desprès de fer una vaga, al respecte dels abusius serveis mínims que l'administració obliga a fer als treballadors. Val la pena veure aquestes sentències per arribar a la conclusió que el que pretenen és ficar-nos la por la cos, enviar-nos a la seva policia per amenaçar-nos com a mamporreros, dir-nos que hem de complir les lleis quan són els primers que se les salten quan toca, o quan se les fan a la seva mida. Això sí, són demòcrates.

Fa uns dies ha sortit una sentència a Dinamarca decretant ilegals les detencions que l'estat danés va fer quan va organitzar la cimera del canvi climàtic a Copenaghen, fa un parell d'anys. Milers de persones detingundes arbitrariament, empresonades preventivamnet o jutjades per fer accions noviolentes, mentre la seva merda de cimera es podria entre abraçades i formalismes. Ho ensumo, falta poc, la seva merda olora massa, han perdut les formes perquè l'emperador va nu i cada vegada ho veiem més clar, per molt que s'entestin en dir-nos que vesteix de marca. I una merda, tot és una mala còpia d'imperis que ja van caure en altres temps. Organitzem el canvi, moguem-nos. Comença un nou any de ràbia i lluita.

dijous, 16 de desembre de 2010

A veure que tal.

Bones,
Més recupera't de la grip que m'ha tingut dos dies al llit ( i per tant de no anar a treballar a l'escola) aprofito per avisar-vos de la darrera liada en que ens fotut algunes. El tema no és nou ja que fa dies que en parlem sobre organització i formes de contrarestar el rodell del poder. I és que unes quantes persones ens hem decidit a fer una llista sindical per presentar-nos a les eleccions d'ensenyament del mes de febrer, amb les sigles de la CGT. Ja fa algun temps que en sóc afiliat a la CGT, sense més esforç que el de pagar la quota que hisenda em torna cada any. Ara és un pas més endavant, dubitatiu, amb clarobscurs però amb ganes per la gent que de moment s'ha apuntat a la cosa i amb la que espero que hi sigui al camí quan continuem caminem. Perquè no vull enganyar-me, ni enganyar-vos, això no és més que la cobertura legal i sindical per continuar fer el que un grup, cada vegada més nombrós portem fent des de fa uns 3 anys: tancades, protestes amb famílies al carrer, xerrades informatives amb elles, defensa de companyes i companys...amb una visió llibertària i formes de fer assembleàries. I es que, a banda de la majoria de persones que han fet el gest de firmar la candidatura, penso en altres (eh Jose, Busi...) que continuaran enriquint l'experiència. Aquesta és la gràcia de l'invent, no caure en els tics sindicals clàssics, difícil tasca, ja ho començo a veure.
De moment ja s'ha decidit que ningú, si  morim d'èxit, deixarà de treballar a l'escola. Com a molt mitja jornada. I disposició de les hores sindical clares i justificades. Passa que dels anem dalt de la llista ningú volem deixar de treballar a l'escola, així que s'haurà de compartir aquest esforç.
Com a objectiu ampliar la revolta, dignificar l'educació pública, continuar aprenent com mestre i persona, compartir experiències i no callar. Coses que es poden fer sense sigles, ni etiquetes, sí, cert. Però que vist com està el pati més val tenir una advocada darrera i, no ens enganyem, organitzats sona millor l'orquestra.
Ens seguim escoltant i xerrant.



dimarts, 14 de desembre de 2010

Refredats descontrolats


Avui a les cinc, quan ja havia deixat la canalla en mans de les seves families, em treia els mocs del nas i pensava en el mal de cap i la congestió que porto a sobre. Però no en el mal de cap en si, sinó en els mals de caps que podrien portar si vaig al metge a que em faci una ulladeta i m'envii cap a casa, amb el meu virus. I es que som varis els mestres que estem una mica tocats, que aguantem justets de forces i energies deguts a diversos bacteris. I que anem a treballar malalts. I és que si ens posem malalts el departament no ens envia ningú, ja fa dies que no hi ha nomenaments, deuen pensar que per tants pocs dies no val la pena enviar a un mestre a cobrir la baixa d'un mestre. Posar-se malalts per aquestes dates a una escola vol dir anar de bòlid, deixar moltes feines penjades: avaluacions, feines de final de trimestre, tancament de projectes... Com que resulta que som humans i treballem molts humans junts, casi 400 persones, podreu comprendre que és relativament fàcil agafar un virus, una galipàndria o una gastroenteritis. Ho enten tothom menys el departament, que no pensa que ningú es pugui posar malalt en aquestes dates tan nadalenques.
I ja veus tu als tontus dels mestres, saltant-nos 100 anys de lluita sindical pel dret a poder estar malalts i tenir dret a la baixa mèdica. Molts anem a treballar si o si, amb els nostres mocs i congestions, sabedors que si no anem difícilment es podran cobrir les necessitats mínimes dignes dels alumnes. Les plantilles són tan justes que dos baixes en una escola provoquen que s'hagi de fer la quadratura del cercle.
I pensava en els controladors aeris, si féssim us dels nostres drets legals, mèdics, reconeguts i no anéssim a treballar malalts. Aniria l'exèrcit també a ensenyar a llegir a la canalla?Ens enviarien a metges militars per saber si realment estem malalts? la premsa ens criticaria per posar-nos mallats en dates tan significades com aquesta? Les famílies ens criticarien ferotgement per no poder celebrar els festivals de nadal? I per no entregar les avaluacions? Com podríem fer entendre que la culpa no és nostre sinó de qui no envia els recursos humans necessaris per cobrir les contingències urgents i imprevistes?
Som nosaltres mateixos qui els cuidem les esquenes, qui consentim al departament que faci la política econòmica de reduir i apurar plantilles. Mea culpa, no em fio. Ho se. Suposo que si algun "tècnic" del departament llegeix aquest text tindria prous arguments per desmuntar-lo, parlaria de ràtios generals, de baixes a Catalunya, de plantilles augmentades. de mentides, de números manipulats al seu interes i conveniència. Jo no sé els números, però si sé que passa a les escoles, como molts de vosaltres. mestres, alumnes i famílies. I no ens enganyen.
Podria pensar que si no envien als militars és que no els importa l'educació? hauria de pensar que com que els mestres no cobrem com els controladors no passa res? Tot és confós, cert, però hi ha idees que no costa d'agafar-les i no em crec als governs mentirosos i als mitjans de comunicació col·laboradors. Digueu-me descregut...

dijous, 9 de desembre de 2010

Descontrolats!!

(Aquest és un post d'en Xavier Diaz, un senyor que tinc a la columna de la dreta de blocs, us adjunto aquest post per si no l'heu llegit. Posant el dit on cal)

Sé que aquest post indignarà molts lectors, tanmateix el que està passant avui, en què el govern ha enviat l'exèrcit a controlar l'espai aeri és la confirmació del que molts ja havíem anticipat. La suposada crisi no és altra cosa que un pretext per desarmar els drets individuals i col·lectius i propiciar la imposició de mesures econòmiques de xoc per imposar els beneficis de la cleptocràcia internacional.

Certament, estic content de no haver-me vist atrapat en la vaga salvatge dels controladors aeris. Tanmateix, en la contaminació mediàtica que avui ha envaït ràdios, televisions i diaris, pràcticament ningú no fa referència a la privatització dels aeroports, la qual cosa, tenint en compte l'experiència d'anteriors experiències, suposa un cop d'estat antidemocràtic que implica una dramàtica supressió dels drets dels treballadors, i una estafa a gran escala. Com a copropietari dels béns públics, ningú no m'ha demanat permís per regalar aeroports a gent que només busquen beneficis a partir de la retallada de drets dels treballadors, o del deteriorament del servei, o de l'abús a l'usuari, moneda corrent entre els antics monopolis avui privats.

És clar, els controladors són els bocs emissaris ideals. Algú fàcilment a qui pot atacar-se. Tanmateix, i encara que no tingui cap amic entre ells, allò que els han fet (carregar-se unilateralment les seves condicions de treball sense cap capacitat de negociar res) és un crim, una agressió, una humiliació.

S'entén doncs, una reacció enfurismada. Després que el govern, i el ministre Blanco, hagi repartit tantes mentides i hagi violentat l'estat de dret, l'anunci de la privatització ha provocat aquesta situació, amb milers d'agreujats i persones que hauran patit greus prejudicis. Tanmateix, què fer quan un govern ha imposat la seva voluntat i els treballadors no han tingut cap possibilitat d'evitar la degradació de les seves condicions. No vinguem amb el discurset que són uns privilegiats i tal i qual. Blanco ha comès un abús de poder extremadament greu, quan ha degradat un col·lectiu tot saltant-se els més elementals principis democràtics.

El problema és que, després dels nous "atacs" dels suposats inversors, el govern ha tirat endavant mesures similars a les adoptades pels dictadors llatinoamericans dels setanta i vuitanta, i amb conseqüències tan dramàtiques per a les seves poblacions que encara no s'han pogut revertir. I, per tal que quedi clar, com en la millor tradició autoritària espanyola, després d'aplicar teràpia d'Audiència Nacional i Tribunal Constitucional, ara tira de l'exèrcit.
És molt greu el que està passant. I encara més, la indiferència de la gent.

dijous, 2 de desembre de 2010

Malalai Joya


Avui us enganxo un article que fa uns mesos vam publicar al Catalunya la revista de la CGT (i ara també Papers de les illes Balears). El faig coincidir amb el fet que aquest cap de setmana la Maria va traduir l'article a l'anglès i una bona gent l'ha penjat a una web que és per a mi, i segur que per molts de vosaltres, un símbol de resistència i dignitat antimilitarista.La web de la Malalai Joya, activista i resistent afgana, diputada expulsada del parlament per dir als senyors de la guerra ( i diputats) que eren pitjor que els animals d'un estable. La Malalai que ens va visitar fa uns mesos i ens va deixar el testimoni de la seva militància contra la guerra que la te convençuda del seu final. Un final al que no renuncia per callar. Exemple de lluita, exemple de vida, persistent i ferma.
Aquest article està fet amb motiu de l'entrega del premi de El Mundo d'en Pedro Jota per la "seva labor humanitària". Un premi que li volien entregar ben vestida, tal com li van "recomanar", I ella, desobedient, ho va fer.
Us deixo l'article aquí en català i el link de la pagina web on el podeu trobar en anglès, val la pena visitar la web de la Malalai, té un apartat en castellà.
Per cert, la Tal, l'altra gran amiga m'ha recordat avui que ja fa sis anys que va estar per darrera vegada a Catalunya...com passa el temps!

Amigues
Sabut és que als conflictes armats que han hagut al llarg de la historia moderna (i no tan moderna) les dones han tingut un repetit protagonisme. Quasi sempre en forma de víctimes per partida triple (mares, companyes i en carn pròpia), moltes altres vegades també fermes opositores de les guerres que les massacraven. Malauradament, la inclusió d’una falsa igualtat en el drets de les dones està fent que un nombre important de dones participin en les operacions militars, fent replantejar l’innatisme antibèl•lic femení.
Avui vull parlar de dos amigues que han passat per Tarragona a explicar-nos la seva lluita contra la guerra. A la primera li van donar un premi el passat mes de juny, per la seva perseverança i resistència contra, ni més ni menys, els senyors de la guerra de l’Afganistan i les forces de l’OTAN, entre els quals no hi ha tanta diferencia. És difícil creure com una dona tan petita i tan jove com la Malalai Joya planti cara de forma quotidiana contra enemics comuns tan poderosos. Però ho fa i amb la paraula i la seva actitud com a arma. Una mica de mal els hi ha de fer quan l’han intentat assassinar cinc vegades, ho dic pels que pensen en els antimilitaristes com a “comeflores”. El premi era un reconeixement públic del diari El Mundo vers la feina política de la Malalai, però un conjunt de incoherències politiques de primer ordre amb l’Esperanza Aguirre donant-li en mà el premi a la Mejor Labor Humanitaria a la Malalai, una “política afgana que lucha por la libertad y contra la opresión”. Com us podeu imaginar, l’entrega d’aquests premis eren l’excusa perfecta per muntar una festa on hi anés lo més granat de la societat influent burgesa i política espanyola, gent perfectament vestida per l’ocasió. I allà havien convidat a la Malalai Joya que ha dit per activa i per passiva, que portar el burca a Afganistan la permetia desenvolupar la seva tasca política de forma discreta i en una relativa tranquil•litat. I com que són festes on (suposem) s’intenta que res quedi enlaire des de l’organització la van insistir en que portés un” vestit de mudar”. I ella va complir, de la manera que ens hauria agradat a totes les persones antimilitaristes fer-ho: va anar a la festa i va recollir el premi amb una samarreta on es llegia ben clar “No to NATO”. Allà ha quedat per a les hemeroteques i per a la nostra memòria antimilitarista la foto de la nostra Malalai i l’Esperanza Aguirre juntes per un moment, digna una, esquiva l’altra. Ben mudades les dues.
I és que com deia la Tal Haran, la nostra amiga que intenta trencar murs israelians, el fills invisibles de l’antimilitarisme uneixen el pensament i les formes de fer de milions de persones al món i creen una xarxa que, a vegades , es fa visible i ens recorda que l’hem de seguir teixint, fent memòria si s’escau. Sort de Malalai’s i Tal’s, les nostres amigues no invisibles.

dimecres, 1 de desembre de 2010

No ve a cuento però més val tenir-ho present.

No tinc ni idea perquè m'ha vingut a la ment un esdeveniment que vaig viure fa uns anys a la Palestina ocupada. Anàvem a visitar a un amic de la nostra amiga Tal Haran, a un un poble situat a l'estat d'Israel, habitat per palestins i molt a prop del vergonyós mur jueu. El senyor, molt amable i il·lustrat, pertanyia a un grup comunista laic palestí, havia estat estudiant els seus anys joves a Bulgària i tenia món i una ment oberta.  Aquest bon home  ens va ensenyar la biblioteca del seu poble, amb orgull i admiració pels que havien col·laborat a mantenir-lai ampliar-la. I defensar-la. I és que no només als jueus no els interessa que els palestins s'informin, aprenguin, es relacionin...sinó que la biblioteca s'havia convertit en un dels pocs llocs del poble on podien coincidir nois i noies en condicions d'igualtat, mirar-se a la cara, parlar d'una forma més o menys normal (tot i que a les biblioteques no és pot parlar en veu alta!) amb gent desconeguda. I això als emergents poders religiosos islàmics no els hi agradava massa. Fa temps que no pregunto per ells, ho faré. Mentre, aprofitem la possibilitat que tenim de veure'ns, parlar-nos, comunicar-nos, criticar, compartir, cooperar... en veu alta i de forma discrepant. Cada vegada és més difícil sense semblar un delinqüent en aquest primer món tan democràtic.

Si cliques aqui tens un exemple

diumenge, 28 de novembre de 2010

dissabte, 27 de novembre de 2010

Estampes democràtes

Ara que demà diuen que haurà una festa de la democràcia descric algunes escenes que he viscut aquests quinze dies de preparació de la festa, que han sigut més, però...

Eren les 8 del matí i d'un camió aparcat en ple carrer Gasòmetre veig baixar sis treballadors de la caixa darrera del camió, saltant d'un en un. Amb dignitat s'estiren els seus vestits de treballadors, agafen la motxilla i s'enfilen, en fila índia (tal com ensenyem a l'escola) a la seva feina.
L'escena la contemplo jo amb certa estupefacció, no així dos treballadors que netegen els vidres de l'entitat bancària que hi ha a la cantonada del carrer. O ho consideren normal o jo no sóc treballador i per això no ho entenc.
Això sí, cap dels seus fenotips semblen d'allò que en diuen espanyols.

Arribo un dia tard de treballar ( o això pensava jo que feia, es clar) i em trobo  al vidre de la porta de baix de casa un cartell enganxat amb celo d'un míting del senyor que diuen que serà el que guanyarà en la festa de demà.
L'arrenco amb ràbia. Molts anys enganxant cartells en llocs on no molestessin, ni ens multessin i ara, els demòcrates de tota la vida, venen a tocar-me els nassos a casa meva.
Pujo per l'ascensor pensant que ja m'agradaria que les tocades de nassos que facin siguin com aquesta.  Content estaria jo.

Aquesta setmana he tornat a tenir malsons. M'imaginava a l'escola obligant als nens i nenes a parlar en català, castigant per no pronunciar bé la llengua de Pompeu Fabra, vigilant en quin idioma parlen les mares i pares entre ells, fent com que no escolto quan algú em parla en castellà... Això em passa per veure la tele i escoltar la ràdio aquests dies.
El que no he somiat és la baixada del meu sou, els retalls de recursos materials i humans a l'escola i la privatització de l'educació pública, amb el suport de tots els partits polítics que estan al parlament, en major o menor grau. A tots ells....és igual.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Gol

Un dels innombrables defectes que tinc s'anomena cap de setmana i futbol. Resulta que en alguns diumenges tarda on el ritme tropical s'ha imposat ( o sigui que no són tots) m'agrada sortir a algun bar a veure una estoneta del partit de futbol que facin per la tele. Enteneu-me, que  hagi un partit decent o amb possibilitats d'emoció.

Per cert, sobre el fastigos món del que significa i és el futbol en parlem un altre dia.

Avui havia un partit que els mitjans havien escalfat, absurdament per cert, com la majoria que passen en el mon del futbol. Que recordem és un esport. I un espectacle sociológic.

Doncs bé, avui diumenge que estava sol per la capital tarragonina,he anat a veure aquest calent partit entre el Sporting de Gijón i el Madrid. Com que a on solc anar en aquests casos estava ple he donat un tomb pel barri i he entrat en un altre d'aquests futboleros i que havia fet barra alguna altre vegada. I ha sigut tot un encert.

Com a bon bar futbolero quan he entrat no m'ha mirat ningú, he anat a al barra i m'he demanat una cocacola light. I el cambrer, marroquí com a mínim, m'ha dit que "si todo le mundo hablase como tu no habrian guerras en el mundo" I no l'entés al principi, fins que no m'ho ha repetit. Ostres!

El partit ha sigut bastant tosco, viril que en dirien altres. Emocionant perquè fins al final no s'ha decidit la cosa. De totes formes el millor de veure el futbol als bars és la gent, que dona el contrapunt i l'alegria al que passa a la tele. Si el de la barra era magrebí, la parròquia merengue la composaven dos negres subsaharians que conforme avançava el partit es posaven més nerviosos. I cridaven "Hala Madrid" o "Ala Madrid" no sé molt bé, a més de alabar a Iker Casillas i emocionar-se amb la sortida de Benzema, quasi compatriota. 

És un fenomen que he observat a llocs com el Marroc o Palestina, la bogeria que hi ha pel Barça o el Madrid, molt més forta (o m'ho sembla a mi) que la que tenen els propis aficionats d'aquí, els autòctons, fan autentiques bogeries que a gent d'aquí no se li acudiria fer.

En aquest sentit això em recorda a allò que es deia dels fills d'emigrants que arribaven a Euskadi o els que ho feiem a Catalunya,que erem/eren més radicals nacionalistes que els propis catalans.

Potser el tema és que cal enderrocar les fronteres mentals i així no caldria fer més èmfasi en segons quines actituds per semblar més autèntic. I no ho dic pel negre del bar, que em semblava emocionat de veritat al celebrar la victòria merengue, sinó (per exemple) per polítics que forcen el seu accent cordovès per semblar més català. M'estimo més els gols de la farsa del futbol que els de personatges com aquest de l'accent impostat.



dimecres, 10 de novembre de 2010

Una de togues!

Avui, juntament amb 7 amics i amigues més, m'han tornat a jutjar. Feia temps que no passava per l'experiència de seure al "banc dels acusats", allà davant un decorat que busca la intimidació, amb banderes i persones vestides de negre i que parlen rar, en un altre idioma, ja sigui en català o en castellà. Diguem-li argot.

Ha tornat a passar que no anava sol, i no ho dic només perquè érem vuit els acusats, sinó que érem tota una colla de persones, de gent física i de gent anònima que havia signat el manifest de solidaritat. Prop de cinc-centes. Com deu canviar si entres en una sala de vistes sol o acompanyat, en el pols visual que es crea quan 25 persones entren en bloc proveïdes amb samarretes, enganxines i somriures. I el cap ben alt.
Avui podíem haver suspès el judici, no s'han presentat els dos mossos d'esquadra que ens van denunciar i identificar al mes de juny. Si haguéssim suspès s'hauria acabat tota la historia, abans de començar-la.O, ja estem fent historia? El cas és que ho teníem clar, entrem i els hi tornem a dir que sí, que ho vam fer nosaltres. Que ens acusem de pintar el terra de la benestant rambla de Tarragona amb lemes que l'embruten. Amb veritats que ofenen als benestants, amb lemes que no volen llegir, només pagar. Ells i nosaltres, pensen ells. I no és així, nosaltres no volem pagar la guerra, per això estem asseguts al banc dels acusats, per escriure-ho a un lloc on es veu, es llegeix, on es fa evident la misèria política.

Avui ens havien canviat el jutge i el fiscal respecte l'intent del mes d'octubre de jutjar-nos. Avui eren la jutgessa i la fiscal. Sense transvestismes, la foto del rei i les banderes sí que eren les mateixes. Brutes, tal com toca. Brutals, com sempre.

Hem entrat i ens hem medit.

Allà, amb la mirada de la jutgessa, que tenia un semblant increïble amb la mestressa d'un conegut bar de Tarragona que abans gestionava un prostíbul, a punt de jubilar-se, amb la toga desbordada per tot arreu i les punyetes amagades sota algun replec d'anys. Allà hem començat a respondre les preguntes del ministeri fiscal.

Com que ha quedat clar que ho havíem fet nosaltres, la fiscal, que no volia avorrir-se i potser estava buscant algú que l'ajudés a arribar a final de mes, ens ha preguntat de què treballàvem, quant guanyàvem, en què ens gastàvem els diners, quant costava el lloguer del pis on vivíem. Sí, així ha sigut pel nostre desconcert inicial.

Així, entre el flirteig i l'estaborniment de la situació, allà s'han anat desgranant les misèries econòmiques dels encausats. Aquest ha sigut l'únic motiu d'interès del ministeri fiscal, de la senyora fiscal, segons ella per saber si podríem respondre als 290 euros que ens demanava l'ajuntament i a una possible multa econòmica que desprès no ens ha demanat, ella mateixa, a les seves conclusions. No sé, estudi de camp per la seva filla que estava fent un treball sociològic sobre els joves, i no tant joves, a Tarragona?

Estava tant fixada la fiscal amb les nostres vides patrimonials que, ni la trucada al mòbil que ha rebut la jutgessa enmig de la nostra declaració, l'ha despistat. Per si no ho sabeu, les jutgesses porten un bolso tan gran que, quan els hi sona el mòbil a un judici, no el poden trobar. Així hem escoltat tota una cançó de Coldplay. Mi-te la jubilada!

Potser la fiscal s'ha interessat pels nostres diners perquè la senyora que ha vingut de l'ajuntament ,a portar una factura que s'ha revelat com a falsa, (sí, falsa) ha dit que el preu de la factura de la neteja d'una pintada al terra de Tarragona era de 290 mil euros....ai! quin susto ens ha donat la graciosa senyora de l ' ajuntament. Que estava nerviosa la dona!

A l'arribar a les proves pericials, tothom ens hem adonat de la poca perícia que tenia qui les va fer. I es que l'ajuntament de Tarragona s'ha personat amb una factura datada el mateix dia de les pintades i a un lloc diferent d'on les vam fer i d'on consta el informe policial. Cutre, molt cutre. La pintada que van esborrar, de les quatre que vam fer, la van treure dos dies més tard. Mentiders.

Cares de boniato, somriures de la justícia és un cachondeo.

La nostre advocada ha intentat colar a la sala als prop de 500 sotasignants. No ha colat, però ja havien entrat, tant és.

Faltaven les conclusions, per molt que ja ho tinguéssim clar, faltava el que en pensaven ses senyories i la representant legal de l’ajuntament (RLA). Encara no ho he dit però, l’ajuntament de la pau de Tarragona s'ha personat com a acusació contra nosaltres.
El ministeri fiscal ho tenia clar. Tant voler saber quant guanyem i al final diu que el carrer no és nostre, que el gestiona l'ajuntament i que no es pinta el carrer així, per les bones. Sí, l'ajuntament si el pot pintar en les seves campanyes, però és que els són els gestors del carrer. I la tia va i ens demana dos dies de "localización permanente", sense diners. Dos dies d'arrest domiciliari. Ens ha vist pobres, tant que deu haver pensat que millor ens quedem a casa.

La RLA, per no ser menys, ha dit allò de: doblo! i efectivament, ha doblat el que demanava la fiscal, quatre dies de "localización permanente", més la neteja de la pintada, més les costes... s'ha quedat ample la col•lega. No sabem si aquesta estratègia l'havien consensuat amb jefes seus, d'aquells que venen a algunes concentracions contra algunes matances que es donen en alguns països del món. Ja ens tornarem a trobar.

La Meri, la nostra advocada ha recordat que aquella factura no quadrava amb res, que per aquesta obra no calia aquest decorat i que la pròpia administració que ens denunciava (l'ajuntament) té mecanismes menys agressius com la merda d'ordenança cívica que "tan bé" sap utilitzar quan vol.

Jo no estic d'acord amb això últim. Entre una multa de 1000 euros que t'arriba a casa per correu certificat i un judici amb amics, periodistes i un decorat com deu mana, no hi ha color. Millor un judici que deixi en evidència les seves misèries.

Per acabar, la germana de l'Azu, (aquella dona que us deia al principi que ara porta un bar i que abans...) ha fet el que ella ha anomenat sentència in voce, és a dir, que ha dit el que en pensava ella de tot plegat,en veu alta, en directe i sense guió.

Ha començat dient allò d'absuelvo als encausats....ostres pedrin! Quines cares que han posat la RLA i la ministeri fiscal. Que no, que no es poden col•lapsar els jutjats per coses que tenen altres formes d'arreglar-se, que la factura no s'aguanta per enlloc i que, davant la possibilitat de condemnar-nos sense quedar clar que fos d'una manera justa, preferia absoldre'ns.

Hem aplaudit. No era a ella, però s'ho ha pensat. Tant és, dins dels malentesos, aquest ha sigut el més banal. S'aplaudia el sentit comú, el que li ha faltat a la RLA que no ha sabut perdre i ha amenaçat amb recórrer. Els contribuents seguirem pagant a aquesta senyora perquè ens intenti deixar a casa quatre dies. Poca feina i molts diners públics per malgastar.

Així hem sortit tal com hem entrat, amb el cap ben alt. Així pensàvem sortir igualment, però ara sense una condemna, per molt tonta que fos.

Quin plaer poder dir a un judici que sí, que has fet el que t'imputen, que lluny d'apenedir-te seguirem fent-ho. Han sigut varies les vegades que això m'ha succeït: insubmissió, okupació, accions directes noviolentes, algunes han arribat a judici, altres s'han arxivat prèviament. Espero poder seguint-ho fent. I si ens continuen donant l'absolució millor, no és el que els hi demanem, però és benvingut.

I pensar en totes les persones que han d'anar a un judici i no tenen la xarxa social per acompanyar-los, per protegir-los, per detectar les factures falses, les mentides institucionals, els enganys socials, la violència estructural que ofega a milers de persones i que acaben sent protagonistes d'una obra que no coneixen el guió i la direcció escènica ja ha decidit el final.








dissabte, 6 de novembre de 2010

Tot i els 100 llenguatges, no hi ha forma d'entendre's.

Benvolgudes i benvolguts,

Un post curt a demanda. L'excusa és penjar el vídeo que segueix aquestes lletres. I l'utilitzo d'excusa per cridar que, a l'educació, no hi ha forma d'entendre's. No hi ha una única metodologia bona, però sí que sabem que és el que no funciona per fer una societat plena de persones que pensen, senten, critiquen, que tinguin criteri, habilitats socials i emocionals per sobreviure i, perquè no, transformar aquest món. Som-hi

dilluns, 1 de novembre de 2010

Un diumenge qualsevol...

Com pot ser que hi hagi consens en l'estafa que el poderosos, rics i mandataris ens sotmeten diàriament? i que els estafats no fem res? I és que avui llegia que un dels motius pels que als anys 30 del segle passat es va incrementar i premiar la compra de bens immobles, dit vulgarment la vivenda. El raonament econòmic i polític era que la gent que tenia una hipoteca no acostumava a fer vagues ni protestar, per por a perdre la feina o el salari d'un dia....Us sona?
Avui també llegia com un home que viu al nostre país era estafat pels bancs, aquella època no tan llunyana en que si tenies 100 grams de fuet ja et podien fer una hipoteca, concedint-li tres hipoteques per accedir a la vivenda ell i la seva germana. Aquest senyor té un deute d'uns 300.000 euros per tota la vida, després d'haver perdut els seus estalvis i els pisos que haurà de pagar tot i l'embargament.
Tot el contrari que els estafadors d'alta alcurnia, que no paguen als seus treballadors, cotitzen com operaris en pràctiques i que deuen xifres astronòmiques a la seguretat social. Aquests vividors encara gaudeixen dels seus iots, de les seves cases, del seu fastigós nivell de vida. Així, amb cara de bobo ens quedem quan els contemplen a les fotos i als reportatges on els escoltem la recepta de la moderació i la contenció, quan surten indemnes dels jutjats, a on tenen desenes de causes pendents de judici o d'execució.
O comprovar com les queixes dels funcionaris són diferents si es porta pistola al cinto o no. Avui els sindicats es queixaven que encara falten uns 2000 mossos d'esquadra per fer un bon desplegament. I alguns òrgans del govern els hi han donat la raó. El mestres portem tres anys veient, avisant, cridant i manifestant la retallada de recursos humans als centres junt l'augment de l'alumnat. No nomes no som escoltats sinó que, a més, som acusats de "vagos". Malparits.
Demà tornem a l'escola. Allà on tenim diàriament l'oportunitat d'ensenyar a les generacions, que han de poblar el planeta, a conviure d'una altra manera. El món com el coneixem no només canvia constantment, les crisis s'han de succeir de forma cíclica, tal com han passat al llarg dels anys de capitalisme, i aquestes crisis han de ser molt més profunda del que coneixem fins ara, no només ho dic jo, sinó un senyor anomenat Roubini que s'escolten aquests malparits que en parlava abans. Es tracta de no continuar rebent les conseqüències dels negocis d'aquest grup de lladres i assassins.
Ensenyar a compartir, a ser dignes,  a defensar-se, a saber, a comprendre el món, a criticar, a tenir criteri...una feina maca de veritat. 
Endavant!


dilluns, 25 d’octubre de 2010

Madrid em mata

Aquest cap de setmana he tingut el plaer de baixar a la capital de l'estat. Bons amics, el barri de Lavapies en tot el seu esplendor, sense pluja, bons bars...Bé, molt bé. El tema és que, a vegades, els meus viatges per la meseta s'acompanyen de converses sobre allò que allà en diuen el "problema catalán", ay, que me parto!
Converses amb persones que no formen part del cercle més intim i estret, val a dir, sinó del persones que es nodreixen exclusivament dels diaris, ràdios i televisions espanyoles. Unes converses que m'agrada tenir per saber realment i a peu de carrer com està el tema del "problema catalán", un problema que no existeix però molts viuen d'ell. Increïble, però cert. Vaig tenir la mala sort de seure a sopar amb una parella que deien ser d'esquerres ( al principi del PSOE, ara del UPyD, el negoci de la Rosa Diez), pintava bé la cosa ja que vaig adjudicar un cert criteri a la pintoresca parella. I van caure absolutament tots els tòpics sobre Catalunya des de la villa y corte: la marginació de les persones que no parlen català a Catalunya, la persecució dels nens, adults, animals, etc que no tenen el català com a llengua vehicular, la impossibilitat d'aprendre el castellà degut a la repressió d'aquest idioma a Catalunya...no es van deixar ni un! 
El clímax va arribar quan li vaig dir que jo havia nascut a Andalusia, allà es va acabar d'indignar i va dir allò de: "lo que es peor es que los que no sois catalanes seais mas catalanes que los mismos catalanes!!" ai!! I jo que això de ser, català, andalús, santboià, baixllobregatenc, tarragoní, vendrellenc o hospitalenc ho porto malament vaig dir, fins aquí hem arribat! Deixa'm ser el que jo vulgui ser i no el que tu vols que jo sigui. I no, em va dir que mal que em pesi em va dir que jo era andalús perquè havia nascut a Andalusia. Pos vale, a sus ordenes, vaig pensar, vaig agafar la cadira i vaig anar a l'altra punta de la taula.
I es que hi ha multitud de persones a la meseta, bombardejades diariament amb la premsa espanyolista, que pensen el que aquesta curiosa parella vomitava. I no els hi faltava raó, el problema que tenim els catalans és que no podem ser el que volem ser, i en el meu cas no és ser català o no català, sinó que hi hagi justicia social, més enllà de la merda de banderes. Ais, Madrid!



diumenge, 17 d’octubre de 2010

Mounth Whitney


Mounth Whitney no és el nom d’una cançó de blues, ni el d’un barri d’alguna ciutat de la costa est americana, ni el d’una església anglicana... o potser sí. Tant és. El que vam saber els habitants de Tarragona fa uns dies és que era el nom d’un vaixell de guerra que venia de l’Iraq. Un dels instruments amb què l’ordre mundial (que ja comença a no ser nou) tenia desplaçats els seus gossos de matar en aquell “teatre d’operacions” on moren centenars de persones cada dia per la seva violència. En aquest cas, el vaixell en qüestió no feia exhibició de grans canons, ni de molts metres, ni de molts milers de soldats que, desprès d’expandir la misèria mortal per un país desconegut per a ells, tornaven a la seva pròpia misèria, qui sap si a contagiar de la seva ruïna humana als que els envoltin i els aguantin. No. El Mounth Whitney és un vaixell de guerra que té com a funció servir com a centre de comandament, per dirigir els mortals objectius intel•ligents, per decidir què s’ataca avui i què s’ataca demà.
I justament va arribar a Tarragona el mateix dimecres que, la justícia d’aquest Estat, volia jutjar a 8 persones per pintar al terra de la ciutat, per dir que estem fartes i cansades de la brutal despesa militar anual. Va ser una escena paradoxal i molt plàstica veure com, al mateix moment en què el vaixell assassí atracava al port de la ciutat, 8 persones esperaven ser jutjades per denunciar el malbaratament de recursos i la construcció d’enginys assassins i clamar per l’ Objecció fiscal a la despesa militar.
I això passa a una ciutat on l’ajuntament diu públicament que defensa la pau, un ajuntament que volia enganyar al comitè que triava la capitalitat cultural europea, amb un eix sobre la pau que possibilitaria que un vaixell ple d’artistes de Tarragona voltés pel Mediterrani pregonant aquest missatge. Una ciutat on van votar 10.000 persones contra la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona l’any 2003.
El judici es va suspendre fins el novembre, el vaixell va marxar quatre dies després, però uns i altres tornarem. Nosaltres a pintar el terra i al jutjat, els militars a atracar als ports que buròcrates i polítics amoïnats cedeixen en nom de la pau. La seva pau, la pau dels cementiris.
Fa uns anys, l’anterior alcalde de Tarragona ens va acusar de militaristes mentre ell es declarava antimilitarista i és que, segons ell, els militars defensen la pau i nosaltres intentem imposar la nostra visió. Més enllà de si s’havia pres la medicació aquell dia, que sovint oblidava, aquesta és una visió i un discurs que, dins de l’ordre mundial, va agafant força: que quedi clar qui són els violents. I és que, aquell dimecres d’octubre, uns estaven atracats al port tranquil•lament i altres estàvem esperant ser processats. 
com podeu observar, el Mounth Whitney existeix.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Vaya semanita!

El dia del judici, dutxats i preparats

Agafo el títol del programa televisiu que va obrir aquest bloc.I es que la setmana passada va ser rica en esdeveniments. Diguem-ne que tot va esclatar (ui! perdó) el dimecres 6 quan a vuit membres de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau ens van intentar jutjar per unes pintades que vam fer al mes de juny, amb l'objectiu de visualitzar la campanya d'objecció fiscal a la despesa militar. Una despesa que a l'estat espanyol puja a 50 milions d'euros diaris en aquest concepte.
La convcatoria al judici va ser un èxit, va venir força premsa i molts amics i amigues a més de gent de l'USTEC, d'IC-V, de CGT...la llàstima va ser que el jutge va decidir no fer-ne el judici perquè li va faltar un paper d'un dels encausats que est troba Colombia per tal de no deixar-lo en indefensió. Un paper que fins el dia anterior no semblava imprescindible. En fí, propera data de judici el 10 de novembre a les 13h05. Us adjunto el retalls de premsa del dia on s'explica el que va passar, a més d'unes fotos pròpies del dia del judici i del dia de l'acció.

http://www.tottarragona.cat/ca/societat/6967-la-plataforma-de-la-pau-demana-coherencia-a-les-autoritats-civils-davant-larribada-a-tarragona-dun-vaixell-de-la-vi-flota.html
Caminem?

http://www.tottarragona.cat/ca/societat/6962-atraca-al-port-de-tarragona-el-vaixell-de-guerra-nord-america-mount-whitney.html

http://www.delcamp.cat/index.php?command=show_news&news_id=11532
http://avui.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/313180-ajornat-el-judici-als-autors-de-pintades-contra-els-exercits.html

I és que ha donat la casualitat que mentre érem a seu judicial feia la seva entrada al port de Tarragona un vaixell ianqui que venia directament de l'Iraq, el Mounth Whitney, un vaixell logístic militar, aquell que diu on han de caure les bombes intel·ligents (perdó per l'oxymoron).
Així,  a més de treure el comunicat que us adjunto més abaix, vam estar quatre dies repartint octavetes i enganxines pel centre de Tarragona amb la doble funció d'avisar a la ciutadania i de poder informar als soldats americans que no eren benvinguts, de forma pacífica es clar.
Crec que els dos objectius es van assolir mínimament: de les més de 1000 octavetes repartides una desena va caure a mans militars americanes. Poca cosa pel mal que fan, cert.
Per acabar us deixo amb el comunicat sobre l'arribada del Mounth Whitney:
 
"Aquest matí ha coincidit en el temps la paradoxa militarista de la ciutat de Tarragona: mentre es jutjava a 8 antimilitaristas de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau per denunciar la despesa militar (50 milions d’euros diaris a l’estat espanyol) la ciutat, que es va declarar fa uns anys ciutat de la pau, continua acollint vaixells de guerra, aquesta vegada en “escala de rutina” ha atracat el Mount Whitney, vaixell de la VI flota nord-americana. La rutina es refereix a ocupar països, assassinar innocents, robar recursos... La rutina d’aquests soldats a Tarragona serà més semblant al repòs del guerrer, un parèntesi per oblidar i esborrar del cap dels militars els horrors sembrats a l’Iraq.
Des de la Coordinadora volem manifestar el nostre continuat rebuig a aquesta presència militar, un sentiment que creiem molt estés entre la ciutadania de Tarragona tal com van manifestar les més de 10000 persones que s’oposaven als vaixells de guerra en el marc de la consulta contra la guerra del 2003, les multitudinàries manifestacions contra la guerra del mateix any, i les prop de 5500 signatures contra l’arribada de vaixells militars a Tarragona el 2004.

Exigim de les autoritats civils que siguin coherents amb els seus discursos i decisions, una ciutat que forma part de la red internacional de “Mayors for peace” , que volia assolir la capitalitat europea de la cultura amb un discurs de pau enviant vaixells culturals pel Mediterrani, que va aprovar a un ple municipal al Febrer de l’any 2003 que és una “ciutat contra la guerra”...
Des dels moviments socials i la ciutadania en general continuarem cridant No a les guerres i a les seves eines de matar.
Fora vaixells de guerra del port de Tarragona". 
 
 
Lluny de negar l'evidència, afirmem la major: prou de despesa militar!!



 

dimecres, 29 de setembre de 2010

Vagues?

Avui ha sigut vaga general a l'estat. Alguns ho podrieu dubtar. Sortir al carrer i veure com, a Tarragona, la majoria de comerç estaven oberts, l'ambient respirava tranquil·litat, tret de quan d'onze a una del migdia a la rambla ens hi hem passejat i del matí quan s'ha fet els piquets informatius als polígons. També han tancat un parell de supermercats (eroski i caprabo) no se si tot el dia. 
El cas és que, a les  cinc del matí d'avui,  hem començat a donar tombs per Tarragona per detectar i pal·liar els efectes dels piquets de la por, empresaris sense escrúpols que coaccionen  a  treballadors, estrangers la majoria, que no tenien molt a dir sobre la llibertat d'anar a a treballar. Aquesta perifrasis verbal que tant hem escolat aquests dies: la llibertat d'anar a treballar. La llibertat dels milions d'aturats, la dels treballadors sense contracte, la de treballadors de petites empreses que donen gràcies a poder tenir un sou encara.
I que això ho digui el merdós del cap de la patronal espanyola, el delinqüent Diaz Ferran, mira, entra dins de la normalitat de les coses. Ara bé, que això sigui el comentari comú i manit de moltes de les persones que treballem ( o no) em fe qüestionar-me varies coses.
La primera és que no ens adonem d'on ens venen les òsties, vull pensar això abans de pensar que ho veiem però passem de moure el cul. I ja sé que m'enganyo. Malament anem si perdem la força en buscar excuses, estúpides unes i raonables les altres.
La segona és la enorme desconfiança en el moviment sindical, molts anys de "apaños" i pactes que han vetllat pel benefici de l'empresa, massa gent que s'ha sentit desplaçada, apartada. Però ens hauríem de preguntar: això és l'excusa per defugir de la reacció vers quelcom injust? no podem fer res igualment? Cert que la vaga arriba molt tard i interessada, però no ho podem aprofitar per agafar impuls vers altres formes de fer les coses?
Ben al contrari em sembla que continuem picant pedra, fent les coses a impulsos. Avui érem molt forts, demà, quan estiguem cadascú a la nostra feina (el que tingui, es clar) haurem d'escoltar el comentari d'inutilitat, d'haver perjudicat, de ja veurem que passa amb el proper contracte. Aquests son els piquets dels 365 dies a l'any que, les persones que critiquen el piquet puntual d'avui, no tenen en consideració, no volen veure, tot i que el pateixin, tot i que el tinguin a sobre de les seves espatlles quotidianament.
La patronal te clar el seu discurs, els seus objectius, el que volen guanyar. Per això utilitzen tots els mitjans disponibles i que tenen a la mà, alguns d'aquests amb mètodes coercitius, cada vegada més legals, gràcies a reformes laborals que els governs de torn elaboren. Nosaltres hem pintat alguna paret, hem posat moltes enganxines, hem  baixat alguna persiana (que ha durat 15 minuts baixada), però nosaltres som els violents. Fem el que fem.
Seguim vagant...

diumenge, 26 de setembre de 2010

Conseqüències...


De que depenen les conseqüències dels actes o accions que realitzem les persones? de la naturalesa dels actes en si mateix o de qui els fa? De la gravetat dels fets o de qui els realitza? De la persistència de les accions o de qui les realitza?

Parlant en clar i concretant en l’estat espanyol i el seu codi penal, les accions punibles al nostre estat no tenen les mateixes conseqüències. I no només depenen de a quina comunitat o ciutat es faci aquests actes, sobretot depenen de qui els realitzi. A la mateixa ciutat, el mateix acte pot tenir unes conseqüències totalment diferents depenent de qui el faci.

Conegut és el cas que s’explica per parlar de les desigualtats socials, ja pot un empresari robar a mans plenes, amb llum i taquígrafs, que segur que no trepitja una presó. Ja sabeu de quin tipus de persones estan plenes les presons: gent que no ha tingut moltes oportunitats a la vida, maltractats socials, malalts mentals no diagnosticats…És difícil que veiem a un lladre com el president de la CEOE, posem per exemple, condemnat i amb judicis pendents, que entri a presó.

Territorialment parlant és històric el cas de la insubmissió, quan als anys noranta era molt comú que a Pamplona, per exemple, els judicis a insubmisos duressin dos minuts i tots acabessin amb la mateixa sentencia: dos anys, quatre mesos i un dia de presó. Això mentre a Catalunya, per exemple, la majoria de jutges buscaven les excuses més inversemblants per, tot i condemnar a penes de presó, no ficar en aquesta als insubmisos, excepte fastigoses excepcions.

Aquest mes ens trobem amb una d’aquestes divergències de conseqüències davant el mateix fet i a la mateixa ciutat. I es que jo sóc una de les vuit persones de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau que serem jutjats per pintar el terra i reclamar per l’objecció fiscal, unes pintades efímeres, una idea que fa prop de 30 anys que es ve realitzant. A l’altre pol tenim a la campanya que l’ajuntament de Tarragona va realitzar l’any passat, Tarracajorrani era el seu nom. Una campanya que va consistir en pintar (embrutar?) centenars de passos de vianants i carrers de molts indrets de la ciutat, posar cartells a multitud de fanals de forma molt precària i lones de plàstic a la majoria de seients de la Rambla Nova. Una campanya efímera, una despesa gran, una idea que no es recorda.

Uns assumirem les conseqüències de la nostra acció, dos petites pintades demanant la fi de la bogeria militar i la seva despesa, uns altres es van gastar els diner públic en pintar i embrutar carrers de la ciutat de forma massiva, demanant quelcom que ningú recorda molt bé. Com homenatge a en Labordeta, a la mierda!


Aquí teniu una dels centenars de pintades que va fer l'ajuntament de Tarragona l'any passat




Aquesta és una de les dos pintades que vam fer nosaltres..

dimarts, 14 de setembre de 2010

Memòria invisible

Cada mes enganxaré la columna que publiquem a la revista de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau (que podeu trobar a la columna de la dreta) i que s'anomena Memòria invisible.
Aquí teniu la corresponent al mes de setembre. Ànims!

Aquell meravellós 2005

Abans de l’estiu, una il•lustre regidora socialista es va adreçar a persones de la Coordinadora a peu de carrer i, de manera informal, ens va preguntar sobre la nostra intervenció el dia internacional de la pau que es celebra aquest mes de setembre. I ja ens veus, dubtant uns minuts sobre la conveniència de participar en una nova mostra d’Exhibició Pseudodemocràcia Instantània (EPI) que les institucions acostumen a fer, és a dir: mirar el calendari i veure què toca avui, la pau? pos vinga, xiringuito i a parlar de pau.
A tall d’exemple, podríem dir que una EPI ja caducada és la que el nostre Josep Maria ens mostra al seu bloc (http://aixihopenso.blogspot.com) amb motiu del 65è aniversari de Nagasaki i Hiroshima i la participació de l’ajuntament a un grup mundial d’ajuntaments per la pau (Majors for Peace), un ens que el govern municipal anterior va utilitzar per donar-se uns banys de gloria i demagògia, un vernís de solidaritat que mai va malament. I és que l’any 2005, quan es va concretar aquesta adhesió aprovada pel consell plenari de l’ajuntament, el militarista confés d’en Nadal va enviar a en Mallol a pregonar les bonances de Tarragona arreu del món. Esforços tan intensos com l’assistència d’en Mallol i en Poblet aquell any a una conferència a Nova York per a la no proliferació d’armes nuclears al món. En Mallol també va assistir a l’agost del 2005, juntament amb el regidor Esteve Ortiz, a Hiroshima, a la commemoració del 60è aniversari del bombardeig nuclear. Com a colofó d’aquell gloriós any antinuclear convergent, en Josep Poblet, alcalde de Vilaseca, va pronunciar un discurs sobre el perill de les armes nuclears a la seu de les Nacions Unides, mentre el seu partit a Tarragona obria el port de bat en bat perquè arsenal nuclear ianqui atraqués al seu moll. Tot molt coherent. Tota una EPI, consistent a aprofitar esdeveniments que els hi suen, i perdoneu l’expressió, en benefici dels seus egos, dels seus partits, de les seves biografies.
aqui teniu a dos lluitadors per la pau....
La foto que acompanya aquest text és il•lustrativa d’una bona EPI: els dos regidors a Hiroshima, el boig any 2005, posant una espelma que commemora el bombardeig nuclear, amb cara circumspecta. Una llàstima que les EPI durin el temps que desapareix el fotògraf o el punt d’interès informatiu. A aquests dos, al igual que a quasi ningú del consell plenari que va aprovar entrar a la xarxa de Majors for Peace (amb l’honrosa excepció d’IC-V), no els hem vist mai a la commemoració que a Tarragona fem del maleït aniversari, el cas és que després venen i ens pregunten què farem el dia internacional de la pau, dia perfecte per fer una nova Exhibició Pseudodemocràtica Instantània.
A Tarragona mai hem vist els de la foto de dalt posar espelmes per Hiroshima...

divendres, 10 de setembre de 2010

Voleu dir?

Divendres en Montilla va fer el solemne discurs del 11 de setembre. La noticia, suposo, és que jo l'he escoltat, ja veus, anava caminant i em va fer mandra treure la ràdio.

He de dir que no vaig entendre res, sort que després han explicat el que volia dir, diguem-ne que l'han descodificat, bé, cadascú segons pensava el que analitzava, es clar. Així he descobert que no sóc tant burru com durant 11 minuts he pensat, mentre pensava les frases que em deixaven "bocaparat" que en diria el "molt honorable".

Resulta que els treballadors hem de ser "positius" i hem de tenir ànim optimista per encara quan venen mal donades, com és el cas. Claro, com és possible que, després d'escoltar 458 programes del Ofici de viure de Catalunya Ràdio, no ho hagi pensat. No sé si els pobres de solemnitat, que no saben que soparan demà, ni que serà del seu futur més imminent, escolten aquest programa i estan amb aquest ànim per aixecar la nostra nació: Catalunya.

Un país on no hi ha rics ni pobres, on tothom és igual i te els mateixos drets i deures, els que especulen i s'enriqueixen amb l'esforç dels demès i els que poc a perdre tenen, per no tenir quasi res. Això és el que ens volen fer creure els ideòlegs dels discursos patriotes, fer-nos veure que el futur és un territori que ja et dona un estatus pel fet de viure-hi, vinguis d'on vinguis, tinguis el que tinguis.

M'ha invadit la tristor (millor dit, s'ha confirmat) veure que, el que havien entès els que expliquen el que ha dit l'honorable, tampoc trobaven estrany el fet que en aquest país no hi hagin ni rics ni pobres, ni aprofitats, ni ultratjats. Vaja, que viuen en un altre món que no és aquest, que els preocupen altres coses, que parlen un altre idioma al que es parla al carrer. NI català, ni castellà...ni anglès, ni francès. El pitjor és que tot i així em temo que aquest idioma codificat és internacional, ja en parlarem.

D'aquí a dos mesos ens demanaran que els votem, "que els hi donem la nostra confiança", jo com que no els vull entendre i m'agrada seguir parlant l'idioma del carrer no els hi donaré la meva confiança, faltava més.



Els d'Eskorbuto això ho tenien clar

dilluns, 6 de setembre de 2010

Normalitat a les escoles...

...diu nostre conseller i senyor.

Demà comença el curs més atropellat i improvisat de molts anys, i ja és dir! No fa gaire que en Maragall ens anomenava demagogs i visionaris el curs passat quan li discutíem el nou calendari i els terminis d'aquest curs, quan deia que tot estava preparat i que el Departament d'Educació no deixava res a la sort. Mentider.

De poca cosa va servir avançar les oposicions a primària ("perquè tothom estigués a la seva escola el primer de juliol" deia), molt es va omplir la boca que "tothom sabria el seu destí molt abans que comencés aquest nou curs". Però els docents erem els mentiders.

Ara s'ha demostrat, no calia però. Les persones que van saber al juliol on havien d'anar es van trobar que encara no podien començar a treballar, la gran majoria d'escoles on estaven destinats eren tancant el curs anterior encara i no podia treballar en el següent. La majoria de persones interines, que portaven molts anys sabent la seva vancant al juliol, s'han trobat que fins el 30 d'agost no han tingut destinació. Més tard que mai. I, com no, baixes ja comunicades des del juny no s'han ofert als interins fins el dia abans de començar el curs amb la canalla.

Així és com el Maragall vol l'excel·lència, així és com tracta l'escola, com si fós una empresa de components elèctrics a on ja tens la maquinaria a punt per començar el primer dia que treballes. Suposo que, a les escoles de pagament on aquest senyor va intentar aprendre algo, li van explicar que els rics no s'han de preocupar de res, que per això està el servei, per preparar les coses.

Així arribem a demà on milers de xiquets i xiquetes es trobaran classes pocs vestides, rètols per col·locar, molta matèria a programar...tant és, aquesta canalla demà es trobarà a milers de mestres i professors il·lusionats i orgullosos de compartir el seu temps i les seves experiències amb ells. Malgrat el polític que hem tingut la desgràcia de mantenir aquests anys.

Us deixo un vídeo que val la pena mirar, són els Arizona baby amb una cançó que ve al cas del que parlava avui: The truth, la veritat. El só és en directe, malgrat no ho sembli.





diumenge, 5 de setembre de 2010

Reflexionem

Us deixo un article que vam escriure el Jordi Martí, autor del bloc Prendre la Paraula, i jo mateix al juny, després de la tancada que vam fer a l'escola La Ginesta de Segur de Calafell. Com tot, és una proposta, cal reflexió. I acció.

Tancades als centres educatius contra la LEC, un nou camí per transitar

El passat 17 de juny una vintena de professionals de l’educació ens vam tancar a l’Escola La Ginesta de Segur de Calafell, al Baix Penedès. Fartes i cansats de veure dia a dia com, el discurs de l’excel•lència i l’aprofitament de recursos que fa el departament d’educació, inunda els mitjans de comunicació vam decidir deixar-nos de protocol•làries unitats sindicals, de quadrar agendes de “lluita” i de buscar-nos excuses per continuar una infectació que es va començar 10 dies abans a l’escola d’Alcanar.
Una acció molt clara, senzilla, que no comporta cap repercussió a la canalla, ni a les famílies, molt fàcil de realitzar i que a més, ajuda a fer pinya i grup: tancar-nos a les nostres escoles, així de simple.
Per veure la repercussió que pot tenir aquesta acció, en la comunitat educativa i en els òrgans de poder, explicaré el que ens va passar la nit del 17 al 18 de juny a Segur de Calafell. El plantejament era, tot pensat dos dies abans, córrer la veu per les mestres amigues de la comarca i muntar una paella per dinar, un taller de pancartes per la tarda i un sopar per la nit, adobat amb algunes pel•lícules per si l’avorriment era important.
La paella es va completar amb molt d’èxit de la mateixa manera que el taller, amb una trentena de companys que van passar per l’escola. La nit, que es presentava plàcida i tranquil•la, va començar a sorprendre’ns a partir de les 20h, amb l’anunci de la visita de l’inspector educatiu de la zona. Al mateix moment que ell arribava, també ho feien tres policies municipals de paisà, una parella de mossos d’esquadra i, una estona després, les regidores d’Educació i de Seguretat Ciutadana de Calafell. Caram! A partir d’aquest moment va quedar tancat (de veritat) l’accés a l’escola, ningú no podia entrar al centre educatiu, tot i l’intent d’altres companys que van arribar més tard.
La pressió del Departament, en la figura de l’inspector, va començar per demanar amablement que marxéssim, que ja s’havia aconseguit el ressò que volíem. Després va continuar dient que ell no sabia què podia passar, fent notar que la titularitat de l’edifici és de l’Ajuntament i a fora ja sabíem qui hi havia. Quan li vam recordar que no estàvem incomplint cap llei, va dir que potser podia haver-hi alguna sanció administrativa…Quan va veure que no canviàvem de parer va començar a burxar personalment i a una companya li va dir que no s’imaginava que ella “fes aquestes coses”, a una altra li va preguntar si els seus nens petits trobaven bé el que feia, a una altra si el “cabecilla” era qui s’imaginava ell qui era. Tot amb un to molt suau i serè, és clar. Aquesta pressió psicològica va tenir algun fruit ja que alguna companya va marxar, fortament induïda pel xantatge emocional d’aquest inspector amable que va marxar a les 12 de la nit, juntament amb la comitiva municipal que va deixar tot el dispositiu policial a la porta de l’escola tota la nit, per impedir l’entrada de mestres i per comptar la gent que en sortia.
Crec que l’anàlisi d’aquests moviments és clar: el Departament d’Educació té molta por que la protesta s’atomitzi i que no la pugui controlar, avui dos escoles aquí, demà tres escoles allà, que es deixin les manifestacions i vagues sense ja gaire ressò mediàtic i que només suposen problemes per als professors que deixen de cobrar i es passi a un altre àmbit de lluita diferent. A més, això esquitxa els ajuntaments que també s’han de posicionar i on pot haver-hi molta confluència i divergència d’interessos politics.
És curiós com una protesta tan limitada, en un lloc tan allunyat de la perifèria pot posar tan nerviós tot un Departament que ha “xulejat” els representants sindicals del professorat i els ha negat qualsevol tipus de conversa fluïda i entenedora. Aquesta tancada ens dóna força per fer algunes observacions:
-La primera és que la protesta és de caire desobedient, és a dir, posem els nostres cossos, el nostre temps, els nostres recursos emocionals i personals, la nostra actitud, per visualitzar el que portem tres anys dient: la manca de recursos, humans i de personal, cada vegada més evident i constatable en el dia a dia dels centres educatius.
-Aquesta actitud clara i diàfana, de protesta en un espai públic, sense ocultismes ni transfons polítics, evidencia davant de la societat la nostra més ferma protesta davant del desmantellament de l’escola pública.
-L’atomització de la protesta, en el temps i l’espai, dificulta als emissors de contradiscursos (premsa, opinadors professionals) mentir i donar dades que manipulen la realitat quotidiana. No saben ni quan, ni on poden sortir els següents “bolets”, som gent molt diversa, de moltes ideologies diferents que confluïm en les evidencies que manifestem des de fa tres anys. Això els posa molt nerviosos.
-En ser una protesta molt propera al món real en què ens movem, coneixem l’entorn, la comunitat educativa on ens manifestem i per tant ens és més fàcil explicar i mostrar el que està passant a cada escola o cada zona. Les xarxes d’afinitat fan que les nostres demandes tinguin més ressò.
-Les tancades poden ser una eina que ens ajudin a confluir, on evidenciar que els grans discursos sindicals han passat a la història, calen fets propers, concrets, els gestos que mostrin el rebuig a la LEC i el desmantellament de l’ensenyament públic a Catalunya de forma clara.
-El nerviosisme del Departament i de la resta d’organismes que van intervenir, ens fa creure que si estenem, amb cap, estratègia i sentit comú, aquesta eina de lluita pot tenir un bon recorregut per combatre la seva demagògia i, sobretot, la retallada de recursos que l’escola pública esta patint.
-Per últim, cal dir que, ara que estem en temps de crisi i de retallades pressupostàries, resulta curiós com es destina tot un dispositiu policial (a estones amb sis efectius) a vigilar una escola amb una desena de mestres i en un lloc totalment despoblat… pensem, pensem quin és el preu de tot això.
Ens agradaria que reflexionéssim sobre la conveniència de començar a manifestar el nostre rebuig de formes que puguin implicar al màxim número de membres de la comunitat educativa. Aquesta és una protesta que es pot començar a petita escala i que, de forma organitzada, pot anar augmentant conforme es vaig coneixent. Per començar estaria molt bé que, per comarques, poguéssim fer una al màxim número de comarques, i que tingui més rellevància, tot i que es pot començar per poc i anar ampliant la protesta. No res, una vegada més tenim la decisió de caminar o quedar-nos pasmades.



dimecres, 1 de setembre de 2010

Nou curs!

Avui és primer de setembre i ha començat un nou curs escolar...pels mestres, es clar. Encara han d'arribar el més important a l'escola, la canalla, concretament el 7 de setembre. Sis dies per preparar tot un curs escolar, conèixer a les companyes noves que han arribat avui, la meitat de la plantilla... així és com el departament d'educació vol aconseguir l'excel·lència educativa al nostre país: amb preses. Mala consellera quan es parla d'educació.
Però, per sobre de tot, avui hi havia cares d'il·lusió i expectació entre els mestres i les mestres de l'escola. Una il·lusió que intentarem mantenir tot el curs malgrat les dificultats, malentesos i problemes que, de forma lògica, aniran apareixent al llarg de l'any, és la cosa maca de treballar amb persones, el repte de ser mestre, viure a la nostra feina amb la remor permanent de dir les paraules acurades, els gestos precisos, l'ànim serè i l'esperit crític.
Tenim 10 mesos per endavant per continuar comprovant com creixen i aprenen les criatures, els mestres i les famílies de l'escola.
Ànims i sort per a totes i tots!

diumenge, 23 de maig de 2010

Hola nen!

Arriba l'estiu i les calors i a prop d'on visc hi ha una placeta amb esglessia que convida a fer nit i donar refugi als que no tenen casa. No entraré en l'estat d'abandonament personal que tenen aquestes persones que es congreguen allà, sobretot ara, a l'estiu. Avui, tal com baixava del cotxe se m'ha apropat un dels "nous" i em diu:
-Hola nen! tu eres un tio legal, simpático, buena gente..a que tienes un cigarrito?- i com que tinc el vici de no fumar li he respòs que no.
-I 20 cintimillos pa ver si me llega pa comprar un paquete?- I com que avui no portava ni un ral a la butxaca, negativa una altre vegada.
- Da igual tio, eres buena gente igual!- M'he girat amb un somriure tot i poder observar l'estat del pobre home. Un minut i 50 metres després una companya seva que no havia vist la situació anterior em demana un euro i com ja he dit anava escanyat avui. I mig? I tampoc, es clar.
Em resulta molt cridanera la visió de la vida que tenen moltes persones que viuen al carrer. Sense anar més lluny, un del habituals de la placeta ja esmentada, em va demanar tabac i al "recriminar-li" que el tabac és dolent per la salut, i mata, ell em va dir, molt carinyosament: "a veure si és veritat". Des de llavors no li dic a ningú que el tabac és dolent i mata, visqui on visqui.

dissabte, 22 de maig de 2010

Continuem

Vet aquí que ronden pel cap sempre històries, petites i nímies unes, del món en general altres. I no sempre trobo el lloc adient per colocar-les: ni la barra del bar, ni la cuina de casa, ni la xerrada amb els companys de feina, ni l'assemblea de torn. O bé al contrari, però es quan no tinc temps, ni vosaltres paciència per fer-ho. Així que, veus aquí que obro aquest espai per explicar aquelles historietes que ronden els caps dels que m'envolteu, d'aquelles coses que ens succeïxen, d'aquells fets i reflexions que no donen per més que uns apunts, o una birra, o un estoneta de xerrameca. De l'escola, dels moviments socials, del carrer... Tant és.