diumenge, 31 de març de 2013

15 anys després.....

Estimades i estimats,


Ahir va fer 15 anys d’una de les accions que més m’han marcat a la meva vida: plantar a la sala 5 de l’Audiència Provincial de Barcelona al judici per insubmíssió que em van intentar fer després d'haver-me negat a fer la Prestació Social Substitutòria, l'invent que va generar l'estat per tal d'intentar aturar la desbandada de joves que no volien fer el servei militar..
Encara som molts els sorpresos per l’esdevenir d’aquella jornada on vam donar porta a tota una sala de l’Audiència provincial amb el resultat final d’absolució de tots els càrrecs.
Quinze anys després d’aquell dia, d’aquell 30 de març del 1998,continua l’aire desobedient que portàvem impregnats els que aquells anys plantàvem cara al sistema, amb la quotidianitat d’actes pensats i reflexionats, debatuts i discutits. Una escola de vida i d’actitud que 15 anys després continua en peu, perquè mai han marxat les onades desobedients que inundaven la Barcelona rebel dels 90 i 00 que vaig viure. La Vakeria, La Lokeria, les assemblees antimilitaristes, contracimeres, la desfilada militar del 2001, els espais ocupats contra la guerra... Espais que es van veure ampliats al territori quan em vaig venir a viure a la Tarragona digna, la Coordi, la Colomera, l’ateneu llibertari, deixem de ser una illa-CGT....
Vist així el succeït aquell matí no era més que la continuació d’una història que va iniciar el Pepe Beunza 25 anys abans, davant d’un tribunal militar. L’únic que fèiem davant d’aquell tribunal era constatar que ja no els hi teníem por, que havíem guanyat la partida, que podien mentir molt més però que cada vegada els hi creia menys gent. Que la mili no s’aguantava i que els seus judicis, per tal de generar més por, eren inútils intents d’intentar aturar una marea que ja els havia sobrepassat feia dies.
Aquell dia nosaltres també vam posar la nostra part de teatre. Cert que vam posar el cos, una vegada més, com ho havien fet abans milers de persones amb penes de presó, multes i inhabilitacions. Com ho fan diàriament milers de persones que desobeeixen lleis injustes. Ahir, avui i demà. Malgrat ho intentin amagar de forma constant i ho manipulin burdament.
No hi ha res que pugui aturar la vida, més que la mort. No van poder aturar que milers i milers de persones diguéssim no a un segrest legat per fer el soldat, als anys 70 i 80 no van poder aturar als habitants dels barris quan van exigir drets i serveis, a la primera dècada del segle XXI no van poder aturar les grans manifestacions i contracimeres. Tot i els intents del poder, tot i intentar-lo amb morts, que com sabem és l’única forma d’aturar la vida.
Però no. No podran, som la majoria i continuem dient prou. Sí que es pot. I tant que es pot!
Només cal mirar el vídeo per recordar i constatar que si que es pot plantar al poder, sigui el que sigui. Que amb la raó i la munió de gent, debatent, reflexionant i actuant, podem dir que sí que es pot. Que podem amb la por que passem davant les seves escopetes, la por que ens fan les seves lleis, una por que reciclem en ràbia i fermesa. Sols no podem, juntes sí.
No ho oblidem!



diumenge, 17 de març de 2013

Llavis lliures

Estimades i estimats,
el passat 8 de març vaig tenir el privilegi de poder acompanyar al grup de dones de l'Ateneu llinertari Alomà a la lectura del  manifest. Aquell dia es feien dir Llavis lliures.  Una lectura, i una mani, ben diferent, transgresora i contundent, que va tenir un final feliç a la porta de la catedral. Oh, yeah!!
Millor unes imatges que milers de paraules....