dissabte, 24 d’octubre de 2015

A qui vulgui escoltar....epíleg de la meva mare.

Estimades i estimats,

ja vaig comentar que aquesta sèrie no acabaria quan ho tenia previst. Estar viu implica estar atent als canvis i inputs que es generen quan hi ha moviment. En aquest cas el moviment ha estat profund i per línia directa ja que, no m'imaginava jo, que fos la meva mare qui provocaria el canvi de guió. Bastant patètic per la meva banda, va ser gràcies a ella (i al meu pare) amb qui va començar tot: la meva vida.

Les seves paraules són un reflex transparent, diàfan i sincer del lloc d'on venim molts dels que ens reconeixem a la internacional de los bloques. Elles són les nostres mares, les que no van poder estudiar gràcies al feixisme del Franco, gràcies al masclisme social i personal que les tractava com a persones de segona classe...No he escoltat mai als meus pares dir que amb el feixista es vivia millor, la seva generació, fustigada amb el flagell de la culpa ja es cuida prou de dir mentides. Mirar les seves mans, les seves analítiques de sang, els seus cossos castigats pels torns discontinus i l'esforç d'aixecar una "prole" que no acostumava a baixar de tres "enanos", és aquesta mirada una forma de conèixer la biografia de les mares i els pares que van donar a llum a la "internacional de los bloques". 

Les paraules de la meva mare són el retrat d'una mancança, sí. Estarem d'acord que l'ortografia de la meva mare podria ser millorable però estarem d'acord que és difícil explicar amb paraules de forma tan emocionant. Ho va dir en Saramago al començar el seu discurs d'acceptació del premi Nobel de lIteratura a l'any 98El hombre más sabio que he conocido en toda mi vida no sabía leer ni escribir. 

La meva mare en sap de llegir i escriure i, el més important, d'entendre que és la dignitat, el sentit comú i el tirar pa'lante, a la seva manera, és clar. Només faltava. Gràcies mama i papa.

Us deixo els seus comentaris del facebook...
I ara sí.
Tanquem, o no?




Estimades i estimats,

ya comenté que esta serie no acabaría cuando lo tenía previsto. Estar vivo implica estar atento a los cambios y inputs que se generan cuando hay movimiento. En este caso el movimiento ha sido profundo y por línea directa ya que, no me imaginaba yo, que fuera mi madre quien provocaría el cambio de guión. Bastante patético por mi parte, fue gracias a ella (y a mi padre) con quien comenzó todo: mi vida.

Sus palabras son un reflejo transparente, diáfano y sincero del lugar de donde venimos muchos de los que nos reconocemos en la "internacional de los bloques". Ellas son nuestras madres, las que no pudieron estudiar gracias al fascismo del Franco, gracias al machismo social y personal que las trataba como personas de segunda clase ... No he escuchado nunca a mis padres decir que con el fascista se vivía mejor, su generación, hostigada con el flagelo de la culpa ya se cuida bastante de decir mentiras. Mirar sus manos, sus analíticas de sangre, sus cuerpos castigados por los turnos discontinuos y el esfuerzo de levantar una "prole" que no acostumbraba a bajar de tres "enanos", es esa mirada una forma de conocer la biografía las madres y los padres que dieron a luz en la "Internacional de los bloques".

Las palabras de mi madre son el retrato de una carencia, sí. Estaremos de acuerdo en que la ortografía de mi madre podría ser mejorable pero también estaremos de acuerdo en que es difícil explicar ciertas cosas con palabras de forma tan emocionante. Lo dijo en Saramago al comenzar su discurso de aceptación del Premio Nobel de Literatura en el año 98: El hombre más sabio que he conocido en toda mi vida no sabía leer ni escribir.

Mi madre sabe leer y escribir y, lo más importante, sabe entender que es la dignidad, el sentido común y el tirar pa'lante, a su manera, claro. Por supuesto. Gracias mama y papa.

Os dejo sus comentarios del facebook ...
Y ahora sí.

Cerramos, o no?

diumenge, 27 de setembre de 2015

A qui vulgui escoltar....Vot

Estimades i estimats,
(En castellano más abajo)

arribem al final, vull dir l'últim capítol d'aquesta sèrie. Suposo que li vaig de posar el títol de Vot perquè coincidiria amb el dia d'avui, el dia de la meva vida que diuen alguns, el dia del principi del final altres i el dia de la marmota els cupaires. Cadascú  li tira el seu enginy i així anem fent.

Amb el que us he explicat de la meva trajectòria vital ja us podeu imaginar que això de votar no ha tingut un pes molt rellevant a la meva biografia. No he confiat gaire en les possibilitats de canvi social en les institucions polítiques, conscient que els partits són empreses amb uns interessos i uns deutes que els condicionen, no tant en discursos com en realitats. Però existeixen i manen.

Sopar a l'ateneu llibertari Alomà
Durant molts anys he fet política al carrer, obviant el debat polític institucional més que per anar a plantar-nos davant per fer-los front. El meu entorn polític per decidir és l'assemblea i no els òrgans de direcció que emanen directrius després de "sesudos" debats entre els savis del partit. Tampoc sóc del tot imbècil i ja sé que no tot es pot decidir en assemblea. Parlo d'escoltar i debatre al sinus d'un ens, sigui el que sigui, des d'una escola a un club de futbol. Els partits polítics estan fets per manar i obeir, si t'agrada bé, si no t'agrada ja saps on és la porta. I pel camí es perd un capital gegant d'experiència, d'aprenentatges, de punts de vista...una gran llàstima que condiciona una societat.

Gran part del meu itinerari polític ha passat per entorns llibertaris, vaig estar molts anys sense votar fins que vaig dessacralitzar el meu vot. Un paper dins d'un sobre que va a una urna. I que no m'impedirà continuar dient coses al carrer. Aquesta és la importància del meu vot, ben poca per l'espai i el temps que se li dóna. Al barri, al carrer, al trobar-nos i mirar-nos, allà està la Política.

L'altra cosa es organitzar-se, això que li diuen política el Poder. Ara per ara només hi ha un partit que s'apropa a aquest postulat, un partit amb el que coincideixo en part dels seus plantejaments, bàsicament en l'aspecte social i econòmic. M'agradaria confiar més en el seu funcionament intern, cosa que no faig, però reconeixent que no tindria cap problema en poder participar en qualsevol de les assemblees obertes que contínuament oferten a tothom.

El Baños
Sobrant-me himnes, banderes i certs discursos grandiloqüents, he de dir que puc confiar, de moment, en una gent que posa de cap de llista a un paio que es diu Antonio BaÑos, i és de Nou Barris, sense complexes. Em val més el fons que la forma, potser és el complex que em va quedar quan no em deixaven entrar a les discoteques per les pintes, amb lo bons nois que érem!


Sobra dir que estem a uns moments, parlamentàriament parlant, prou interessants com per deixar el carrer buit i no mirar a les seus de govern, siguin les que siguin. I si hi ha gent que veu clar ser-hi, aixecar catifes i posar ventiladors en marxa com ha fet la gent de la CUP arreu, endavant, tenen el meu sobre.

És difícil d'entendre des de fora de Catalunya aquesta interpretació, en sóc conscient. Però penseu en la metàfora que feia al principi d'aquesta sèrie d'entrades: el meu pare explicant un viatge que no havia fet. Passejar per l'estat espanyol, i afortunadament ho faig sovint, és comprovar la distorsió extrema que existeix vers el dia a dia d'aquest país, acusacions que res tenen a veure amb el que vivim.Fa uns anys, quan Pujol tornava de Madrid de negociar els concerts econòmics (perquè tothom recorda el suport que CIU ha donat al PP molts anys, oi?) hi havia gent que tenia la idea que en Pujol entrava per la Diagonal repartint els diners que aconseguia esgarrapar al Govern central. Molt de mal han fet els mitjans de comunicació per amplificar discursos que no tenien eco social.

Ja sabem el resultat de les eleccions, segurament no m'hauria posat a escriure aquestes entrades si no s'haguessin fet, però no entomeu aquests escrits com una justificació de res, sinó una explicació del què sóc i d'on vinc. Una explicació de llarg recorregut perquè no canviarà, ja ha estat i no tinc ganes de canviar la meva història, si de cas ampliar-la.

Amb el que no comptava era fer un  epíleg a aquesta sèrie, els missatges que la meva mare m'ha deixat puntualment després de cada entrada, sense cap mena de dubte el millor d'haver fet aquests escrits.  Aquest vídeo va per a ells!
Gràcies per llegir-me!



                          



Queridas y queridos,

llegamos al final, quiero decir el último capítulo de esta serie. Supongo que le puse el título de Voto porque coincidiría con el día de hoy, el día de mi vida que dicen algunos, el día del principio del fin otros y el día de la marmota los cupaires. Cada uno le tira su ingenio y así vamos.

Con lo que os he contado de mi trayectoria vital ya os podéis imaginar que eso de votar no ha tenido un peso muy relevante en mi biografía. No he confiado mucho en las posibilidades de cambio social en las instituciones políticas, consciente de que los partidos son empresas con unos intereses y unas deudas que los condicionan, no tanto en discursos como en realidades. Pero existen y mandan.

Durante muchos años he hecho política en la calle, obviando el debate político institucional más que para ir a plantarnos delante para hacerles frente. Mi entorno político para decidir es la asamblea y no los órganos de dirección que emanan directrices después de "sesudos" debates entre los sabios del partido. Tampoco soy del todo imbécil y ya sé que no todo se puede decidir en asamblea. Hablo de escuchar y debatir en el seno de un ente, sea lo que sea, desde una escuela a un club de fútbol. Los partidos políticos están hechos para mandar y obedecer, si te gusta bien, si no te gusta ya sabes dónde está la puerta. Y por el camino se pierde un capital gigante de experiencia, de aprendizajes, de puntos de vista ... una gran lástima que condiciona una sociedad.

Gran parte de mi itinerario político ha pasado por entornos libertarios, estuve muchos años sin votar hasta que desacralizar mi voto. Un papel dentro de un sobre que va a una urna. Y que no me impedirá seguir diciendo cosas en la calle. Esta es la importancia de mi voto, bien poca por el espacio y el tiempo que se le da. En el barrio, en la calle, al encontrarnos y mirarnos, allí está la Política.

La otra cosa es organizarse, eso que le llaman política el Poder. Por ahora sólo hay un partido que se acerca a este postulado, un partido con el que coincido en parte de sus planteamientos, básicamente en el aspecto social y económico. Me gustaría confiar más en su funcionamiento interno, cosa que no hago, aúnreconociendo que no tendría ningún problema en poder participar en cualquiera de las asambleas abiertas que continuamente ofertan la mayoria de asambleas Cup de toda Cataluña.

Aún sobrándome himnos, banderas y ciertos discursos grandilocuentes, debo decir que puedo confiar, de momento, en una gente que pone de cabeza de lista a un tipo que se llama Antonio BaÑos, y es de Nou Barris, sin complejos. Me vale más el fondo que la forma, tal vez es el complejo que me quedó cuando no me dejaban entrar en las discotecas por las pintas, con lo buenos chicos que éramos!

Sobra decir que estamos en unos momentos, parlamentariamente hablando, bastante interesantes como para dejar la calle vacía y no mirar a las sedes de gobierno, sean las que sean. Y si hay gente que ve claro estar, levantar alfombras y poner ventiladores en marcha como ha hecho la gente de la CUP partes, adelante, tienen mi sobre.

Es difícil de entender desde fuera de Cataluña esta interpretación, soy consciente. Pero pensad en la metáfora que hacía al principio de esta serie de entradas: mi padre explicando un viaje que no había hecho. Pasear por el estado español, y afortunadamente lo hago a menudo, es comprobar la distorsión extrema que existe hacia el día a día de este país, acusaciones que nada tienen que ver con lo que vivimos. Hace unos años, cuando Pujol volvía de Madrid de negociar los conciertos económicos (porque todo el mundo recuerda el apoyo que CIU ha dado al PP muchos años, ¿verdad?) había gente que tenía la idea de que Pujol entraba por la Diagonal repartiendo el dinero que conseguía arañar al Gobierno central. Mucho daño han hecho los medios de comunicación para amplificar discursos que no tenían eco social aquí.

Ya sabemos el resultado de las elecciones, seguramente no me habría puesto a escribir estas entradas si no se hubieran hecho, pero no os cojais estos escritos como una justificación de nada, sino una explicación de lo que soy y de donde vengo. Una explicación de largo recorrido que no cambiará, ya ha sido y no tengo ganas de cambiar mi historia, si acaso ampliarla.

Con lo que no contaba era hacer un epílogo a esta serie, los mensajes que mi madre me ha dejado puntualmente después de cada entrada, sin lugar a dudas el mejor de haber hecho estos escritos. Este vídeo para ellos!
Gracias por leerme!

dissabte, 26 de setembre de 2015

A qui vulgui escoltar...Desobediència (POR)

Estimades i estimats,

després del rescat del bagul dels records a les dos entrades anteriors ve la part més fàcil. Ara no es tracta de rescatar res, ni de fer memòria, simplement explicar com ens hem postulat davant la vida i la política (perdó per la reiteració). Parlo en plural perquè som unes quantes persones les que hem coincidit i coincidim en aquests llocs comuns que són el carrer, un ateneu, un cafè o una cervesa, per anomenar els més comuns. Moltes hores de conversa i discussió, riures i presència, acció i repressió, són les que sostenen aquest relat basat totalment en fets reals.

Tenim associada la desobediència civil, la que fem o hem fet, contra estructures com l'Estat, la policia, els jutges...i res més lluny de la meva realitat. La primera desobediència en intensitat, en el meu cas, és la de trencar amb el cordo umbilical, la protecció de la família. Cap mare ni pare vol conscientment el mal pels seus fills: "No te metas en problemas...." lletania que la majoria hem escoltat pronunciades per persones amb seny, trajectòria i història d'haver d'afrontar problemes seriosos. El meu problema es deia exèrcit i la mili en primera instància.

No em deixava de sorprendre que els meus pares, que s'havien llençat de cap a una piscina desconeguda i llunyana, que s'havien enfrontat al fet de concebir-me amb tanta alegria com pecat, que havien participat de dures vagues amb els dictador viu, doncs que s'espantessin per participar de moviments socials en "plena democràcia". Però era així i jo només podia prometre informació dels meus moviments per tranquil·litzar-los, tot i que no ho aconseguís mai. Va ser anys més tard quan la meva mare em va reconèixer on era el moll de l'os: l'havien explicat que els fills els havia d'educar per ser bons nens i no enfrontar-se amb el poder. Categoria a la que pertanyen especuladors i militars i que, a més, fan por, clar. Ells, que havien estat desobedients, potser sense saber-ho, havien estat empentats cap a endavant, no havien tingut possibilitat de decidir: pobresa o possibilitat, de l'abortament al 73 no en parlem, de la humiliació  laboral o res, tampoc.

Jo que podia decidir inhibir-me, no significar-me, anar fent, perquè ja estàvem en "plena democràcia!" No ho entenien i van patir molt. Tots en vam aprendre molt, jo a saber què és l'important i a qui li dec la vida. Sense renúncies, malgrat tot. El dia que li vaig dir a uns jutges que no em creia la seva amenaça, per molt de militar i Estat que hi hagués darrere d'ells, ja tenia feta gran part de la feina. El dia abans li havia dit als meus pares el que faria a la secció V de l'Audiència Provincial de Barcelona, allò sí que va ser difícil i no marxar del jutjat.

Deia en Marc, militant de l'humor fi i subtil, que el judici dels insubmisos era com la nostra boda. Quanta raó! Uns convidats perfectes, un escenari impressionant i una cerimònia tan ben preparada que cap dels presents podíem imaginar que sortís tant i tant bé. Tan rodó que els meus pares  van desobeir a la desobediència i es van quedar en aquell jutjat buit d'acusats i companys, sols davant dels jutges, fiscals i advocat d'ofici. Els meus pares, que tanta por havien passat al llarg dels anys que va durar el procés judicial, tenien davant a la representació del poder militar, econòmic i judicial que tanta por els havia fet. Allà es van quedar, recollint el DNI de l'acusat que havia marxat i el seu vist per a sentència, parts importants de la quotidianitat per a ells. Fent miques la por...

Van fer miques la por perquè van veure tothom que hi érem en aquella sala, la por a desobeir no és pot esmicolar sola, és impossible. I no s'hi valen declaracions d'intencions, la defensa de drets socials, la denúncia al poderós, el canvi social, són impossibles sense presència, sense posar el cos, sense assumir que, canviem coses de la nostra vida (de vegades pèrdues doloroses) per guanyar. El Poder no regala absolutament res. Res. Sovint ens equivoquem en les estratègies, però passa que a la desobediència civil pesa tant la pròpia decisió personal, la pròpia responsabilitat, el pensar per un mateix, que facilita el recular i repensar el com, sense gaires retrets.

A mi em van absoldre per un defecte de forma i les ganes del tribunal de no ficar-se en més problemes, sona prepotent però no havien resolt gaire bé que l'acusat marxés de la sala i que l'estigués esperant a la porta del jutjat. Malgrat totes les amenaces, malgrat les conseqüències repressives existents, allà hi érem, al carrer. El mateix carrer que s'omplia per aturar desallotjament, per les vagues o per la penúltima barrabassada del govern de torn de qualsevol país.

Quina sort haver participat de les millors escoles de desobediència: les assemblees d'insubmisos de tot arreu, la Vaqueria, la Lokeria, El Lokal, els ateneus llibertaris d'arreu, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau i trobar-me a tantes persones que m'heu ensenyat a ser menys cafre i poder anar pel món amb el cap ben alt.





(En castellano)

Queridas y queridos,


después del rescate del baúl de los recuerdos en las dos entradas anteriores viene la parte más fácil. Ahora no se trata de rescatar nada, ni de hacer memoria, simplemente explicar cómo nos hemos postulado ante la vida y la política (perdón por la reiteración). Hablo en plural porque somos unas cuantas personas las que hemos coincidido y coincidimos en estos lugares comunes que son la calle, un ateneo, un café o una cerveza, por nombrar los más comunes. Muchas horas de conversación y discusión, risas y presencia, acción y represión, son las que sostienen este relato basado totalmente en hechos reales.

Tenemos asociada la desobediencia civil, la que hacemos o hemos hecho, contra estructuras como el Estado, la policía, los jueces ... y nada más lejos de mi realidad. La primera desobediencia en intensidad, en mi caso, es la de romper con el cordón umbilical, la protección de la familia. Ninguna madre ni padre quiere conscientemente el mal por sus hijos: "No te metas en problemas ...." letanía que la mayoría hemos escuchado pronunciadas por personas con sensatez, trayectoria e historia de tener que afrontar problemas serios. Mi problema se llamaba ejército, con la mili en primera instancia.

No me dejaba de sorprender que mis padres, que se habían tirado de cabeza a una piscina desconocida y lejana, que se habían enfrentado al hecho de concebirme con tanta alegría como pecado, que habían participado de duras huelgas con los dictador vivo, pues que se asustaran para participar de movimientos sociales en "plena democracia". Pero era así y yo sólo podía prometer información de mis movimientos para tranquilizarlos, aunque no lo consiguiera nunca. Fue años más tarde cuando mi madre me reconoció cuál era el quid de la cuestión: le habían enseñado que a los hijos había que educarlos para ser  niños buenos y no enfrentarse con el poder. Categoría a la que pertenecen especuladores y militares y que, además, dan miedo, claro. Ellos, que habían sido desobedientes, quizás sin saberlo, habían sido empujados hacia adelante, no habían tenido posibilidad de decidir: pobreza o , del aborto en el 73 no hablemos, de la humillación laboral o nada, tampoco.

Yo que podía decidir inhibirme, no significarme, ir haciendo, porque ya estábamos en "plena democracia!" No lo entendían y sufrieron mucho. Todos aprendimos mucho, yo a saber qué es lo importante y a quién le debo la vida. Sin renuncias, pese a todo. El día que le dije a unos jueces que no me creía su amenaza, por mucho militar y Estado que hubiera detrás de ellos, ya tenía hecha gran parte del trabajo. El día antes le había dicho a mis padres lo que haría en la sección V de la Audiencia Provincial de Barcelona, aquello sí que fue difícil y no irme del juzgado.

Decía Marc, militante del humor fino y sutil, que el juicio de los insumisos era como nuestra boda. ¡Cuánta razón! Unos invitados perfectos, un escenario impresionante y una ceremonia tan bien preparada que ninguno de los presentes podíamos imaginar que saliera tanto y tan bien. Tan redondo que mis padres desobedecieron a la desobediencia y se quedaron en ese juzgado vacío de acusados y compañeros, solos ante los jueces, fiscales y abogado de oficio. Mis padres, que tanto miedo habían pasado a lo largo de los años que duró el proceso judicial, tenían delante a la representación del poder militar, económico y judicial que tanto miedo les había hecho. Allí se quedaron, recogiendo el DNI del acusado que había marchado y su visto para sentencia, partes importantes de la cotidianidad para ellos. Haciendo añicos el miedo ...

Hicieron añicos el miedo porque vieron todos que estábamos en esa sala, el miedo a desobedecer no se puede desmenuzar solo, es imposible. Y no valen declaraciones de intenciones, la defensa de derechos sociales, la denuncia al poderoso, el cambio social, son imposibles sin presencia, sin poner el cuerpo, sin asumir que, cambiamos cosas de nuestra vida (a veces pérdidas dolorosas) para ganar. El Poder no regala absolutamente nada. Nada. A menudo nos equivocamos en las estrategias, pero sucede que en la desobediencia civil pesa tanto la propia decisión personal, la propia responsabilidad, el pensar por uno mismo, que facilita el retroceder y volver a pensar el cómo, sin muchos reproches.

A mí me absolvieron por un defecto de forma y las ganas del tribunal de no meterse en más problemas, suena prepotente pero no habían resuelto muy bien que el acusado se fuera de la sala y que la estuviera esperando en la puerta del juzgado. A pesar de todas las amenazas, a pesar de las consecuencias represivas existentes, allí estábamos, en la calle. La misma calle que se llenaba para detener desalojo, por las huelgas o por el penúltimo desaguisado del gobierno de turno de cualquier país.

Qué suerte haber participado de las mejores escuelas de desobediencia: las asambleas de insumisos de todas partes, la Vaquería, la Lokeria, El Lokal, los ateneos libertarios de todo, la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau y encontrarme a tantas personas que me habéis enseñado a ser menos cafre y poder ir por el mundo con la cabeza bien alta.

divendres, 25 de setembre de 2015

A qui vulgui escoltar....IDENTITAT

Estimades i estimats,
(en castallano más abajo)

Ho diu l'Amin Malouf al seu llibre Identidades Asesinas: "Cada una de mis pertenencias me vincula con muchas personas y sin embargo, cuanto más numerosas son las pertenencias que tengo en cuenta, tanto más específica se revela mi identidad. Gracias a cada una de mis pertenencias…..”

Poc més a afegir que explicar-vos la meva pròpia pertinença i algunes de les persones que van regar aquesta llavor que us escriu. És difícil desvincular el pensament polític, que començava a tenir a l'adolescència, del fosc futur que augurava vista la situació de finals dels 80 al cinturó vermell barcelonès. És el que els clàssics anomenen consciencia de classe, de classe treballadora. Sovint penso que és difícil tenir-la sense haver estat treballador, només mirant uns anys més al front i veient que el futur estava irreparablement lligat a una cadena de muntatge, del que fos.

Jo, que era un pròsper estudiant, vaig ser expulsat del BUP per una professora de literatura castellana que no li agradaven els meus comentaris de text i un professor d'educació física que no li servia que aprovés l'assignatura a 3r (amb una altra professora) i suspengués a 2n (amb ell). Estava l'institut de la Coope com per mirar què podia fer orgànicament per recuperar aquest possible alumne brillant, aspirant d'enginyer agrícola. 
IES Rafael Casanovas, l'insti de la Coope
Ningú em va trucar a casa quan vaig deixar d'anar a l'institut el darrer trimestre de 3r de BUP...Un buit que vaig trobar el més normal, cadascú havia de vetllar pel seu futur, prou gent hi havia que no renunciava i afrontava els problemes adolescents amb resignació i, si era el cas, submissió. Segurament d'aquí em deu venir l'obsessió (en el terreny professional) de donar oportunitats, de donar-li la volta a situacions, d'alleugerir problemes que segurament no ho són tant des d'una altra perspectiva, en aquest cas la professional de la docència.


Tot i el fracàs escolar que se'm venia a sobre, vaig aprendre moltes coses aquells anys d'institut, tot i que les coses importants fora d'ell: col·laborar en la creació del grup ecologista Abeurals, formar part de la redacció de la revista Bretxa, conèixer el verd entorn de Sant Boi...totes aquestes activitats fruit de l'avantatge que ens donava que no ens deixessin entrar a les discoteques del poble per no portar les indumentàries requerides. No us penseu que anàvem amb "pintes", a provocar a les portes de les discoteques. Ho vam intentar un parell de vegades, vestint tal com érem i sempre havia alguna peça de roba que no li agradava al "matón" de la porta. I tampoc estàvem disposats a disfressar-nos per entrar a les "catedrals" de la diversió, tot sigui dit. Ni ens agradava la música, ni ballar el que allà es celebrava...

Escoltar, compartir, criticar, decidir...ja veieu els verbs que conjugava a la meva adolescència i que començava a xocar amb el pla de ruta que els meus pares portaven inconscientment a la maleta des de Jaen. Rosendo, Barón Rojo, Barricada i Iron Maiden van entrar al meu dial musical mentre el virus rebel es desenvolupava al meu cos i creixia al meu voltant. Començava a conèixer gent interessant, descobrint que m'encanta conèixer gent, la millor manera de conèixer-se un mateix sigui dit de pas. També vaig trobar un sustento econòmic: fer d'àrbitre de bàsquet em va permetre guanyar-me uns calerons setmanals i, oh! em va permetre practicar aquell idioma que havia estudiat a l'institut! Un dos per un. També em va permetre arbitrar a nanos que ningú somiàvem que serien superestrelles del basquet, i que ho són. 

En Rosendo Mercado...
Fora del camí educatiu, que semblava que tenia marcat l'alumne de bones notes, vaig fer un tomb per llocs increïbles, el més singular l'escola familiar agrària Camp Joliu del Penedès, en aquell moment una escola de formació professional on només hi estudiàvem nois ja que era de l'Opus Dei. Sí, heu llegit bé. Amb disset anys i amb la consciència que es pot tenir amb aquesta edat, que no és poca, vaig decidir que pagava la pena seguir amb la via agrícola per un altre camí. Del curs que ens vam poder suportar, Camp Joliu i jo, mai oblidaré el fet que la majoria dels meus companys de classe es van assabentar que era castellanoparlant l'últim dia de curs, quan van venir els meus pares a la festa final. La immersió lingüística havia estat un èxit, vaig decidir parlar aquell idioma que havia aprés a l'institut des del primer dia de camp Joliu. Perduda la por i guanyada la confiança en el meu domini de l'idioma, vaig tornar al barri i vaig descobrir Barcelona.

Acabada d'estrenar la majoria d'edat la gran ciutat m'oferia multituds d'experiències i oportunitats noves on engreixar la gana social d'aquell noi de Marianao. I curiosament descobrir Barcelona em va facilitar entrar en contacte amb el sector llibertari del meu poble: en Zurita, el Txema, el Victor, el Jorge, el Vicente....Vaig començar a col·laborar a la tertúlia que un programa heavy anomenat "Autopista al infierno" de Ràdio Sant Boi emetia els dissabtes a la tarda, en "Alegre Francachela", on ens ajuntàvem aquests i altre personatges i fèiem una peculiar lectura de l'actualitat setmanal. Anys convulsos, actius, intensos, radioactius, d'assemblea en assemblea, energia i acció. Els anys de la creació de l'ateneu llibertari de Sant Boi, els vincles amb el món llibertari del Baix Llobregat (Viladecans, Korneyà, l'Hospi) decidir definitivament que ni mili ni PSS,  la crisis postolímpica i el primer amor...

Tot es precipitava i recordo com un totum revolutom aquells anys que van transcórrer de la meva marxa de l'institut al meu judici com a insubmís, dels 17 als 25 anys. Uns anys tan intensos com durs, tan màgics com transgressors, tan brutals com bonics. Amb la por justa que gestionàvem en comunitat i ben juntets, amb algunes idees fermes, certa improvisació i molt d'humor.

És impossible interrompre aquest intent de línia argumental de la Identitat i la Desobediència (POR), tant afectiva  com socialment. Arribar a Barcelona a El Lokal del carrer de la Cera i al Casal de la Pau aquell 1993 va suposar adonar-me que, d'allà d'on venia, un barri de la perifèria, era un lloc comú de sortida per trobar-se a les lluites de la metròpoli. El Barrio.

El Baix Llobregat
El Baix Llobregat és el lloc del món que millor em pot definir, d'on vénen la majoria de pertinences que enuncia en Malouf. M'és fàcil entendre'm amb la gent del Baix Llobregat, hem viscut a "colmenes" semblants, hem tingut dubtes semblants, els nostres llargs viatges (més enllà si som del sud o de l'oest) eren mínim un cop a l'any. Amb els nostres llargs cordons umbilicals, invisibles moltes vegades, que transportem com un apèndix que no volem operar ni extreure. Diria que això val per a la gent que ha crescut a l'anomenat "cinturón rojo" de Barcelona, certeses que no són sociològiques sinó personals...

Enllaço Identitat i Desobediència amb un nom, l'Adolfo, personatge iconoclasta dels dogmes revolucionaris, altaveu de la veritat que ofen, ésser capaç de reinventar-se sense perdre la seva essència i, sobretot, amic. Òbviament ell també és del Baix Llogregat i els dos tenim, entre les celles, llibertat, com tants altres. Demà més....








(En castellano)

Queridas y queridos.

Lo cuenta Amin Malouf en su libro Identidades Asesinas: "Cada una de mis pertenencias me vincula con muchas personas y sin embargo, cuanto más NUMEROSAS son las pertenencias que tengo en cuenta, tanto mas específica se revela mí identidad. Gracias a cada una de mis pertenencias ... .. "

Poco más que añadir que contaros mi propia pertenencia y algunas de las personas que regaron esta semilla que os escribe. Es difícil desvincular el pensamiento político, que comenzaba a tener en la adolescencia, del oscuro futuro que auguraba vista la situación de finales de los 80 en el cinturón rojo barcelonés. Es lo que los clásicos llaman conciencia de clase, de clase trabajadora. A menudo pienso que es difícil tenerla sin haber sido trabajador, sólo mirando unos años más al frente y viendo que el futuro estaba irreparablemente atado a una cadena de montaje, la que fuera.

Yo, que era un próspero estudiante, fui expulsado del BUP por una profesora de literatura castellana que no le gustaban mis comentarios de texto y un profesor de educación física que no le servía que aprobara la asignatura en 3º (con otra profesora) y suspendiera  2º (con él). Estaba el instituto de la Coope como para mirar qué podía hacer orgánicamente para recuperar este posible alumno brillante, aspirante de ingeniero agrícola.

IES Rafael Casanovas, el inste de la Coope
Nadie me llamó a casa cuando dejé de ir al instituto el último trimestre de 3º de BUP ... Un vacío que encontré lo normal, cada uno tenía que velar por su futuro, bastante gente había que no renunciaba y afrontaba los problemas adolescentes con resignación y, si era el caso, sumisión. Seguramente de aquí me debe venir la obsesión (en el terreno profesional) de dar oportunidades, de darle la vuelta a situaciones, de aliviar problemas que seguramente no lo son tanto desde otra perspectiva, en este caso la profesional de la docencia.


A pesar del fracaso escolar que se me venía encima, aprendí muchas cosas en aquellos años de instituto, aunque las cosas importantes, fuera de él: colaborar en la creación del grupo ecologista Abeurals, formar parte de la redacción de la revista Brecha, conocer el verde entorno de Sant Boi ... todas estas actividades fruto de la ventaja que nos daba que no nos dejaran entrar en las discotecas del pueblo por no llevar las indumentarias requeridas. No penséis que íbamos con "pintas", a provocar a las puertas de las discotecas. Lo intentamos un par de veces, vistiendo tal como éramos y siempre había alguna prenda que no le gustaba al "matón" de la puerta. Y tampoco estábamos dispuestos a disfrazarnos para entrar a las "catedrales" de la diversión, todo sea dicho. Ni nos gustaba la música, ni bailar lo que allí se celebraba ...

Escuchar, compartir, criticar, decidir ... ya veis los verbos que conjugaba en mi adolescencia y que comenzaba a chocar con el plan de ruta que mis padres llevaban inconscientemente en la maleta desde Jaen. Rosendo, Barón Rojo, Barricada y Iron Maiden entraron en mi dial musical mientras el virus rebelde se desarrollaba en mi cuerpo y crecía a mi alrededor. Empezaba a conocer gente interesante, descubriendo que me encanta conocer gente, la mejor manera de conocerse a uno mismo sea dicho de paso. También encontré un sustento económico: hacer de árbitro de baloncesto me permitió ganarme un dinerito semanales y, oh! me permitió practicar ese idioma que había estudiado en el instituto! Un dos por uno. También me permitió arbitrar a chicos que nadie soñábamos que serían superestrellas del baloncesto, y que lo son.


En Rosendo Mercado ...
Fuera del camino educativo, que parecía que tenía marcado el alumno de buenas notas, hice una vuelta por lugares increíbles, el más singular la escuela familiar agraria Campo Joliu del Penedès, en ese momento una escuela de formación profesional donde sólo estudiábamos chicos ya que era del Opus Dei. Sí, habéis leído bien. Con diecisiete años y con la conciencia de que se puede tener con esta edad, que no es poco, decidí que valía la pena seguir con la vía agrícola por otro camino. Del curso que nos pudimos soportar, Campo Joliu y yo, nunca olvidaré el hecho de que la mayoría de mis compañeros de clase se enteraron de que era castellanohablante el último día de curso, cuando vinieron mis padres a la fiesta final. La inmersión lingüística había sido un éxito, decidí hablar ese idioma que había aprendido en el instituto desde el primer día de campo Joliu. Perdido el miedo y ganada la confianza en mi dominio del idioma, volví al barrio y descubrí Barcelona.

Recién estrenada la mayoría de edad la gran ciudad me ofrecía multitudes de experiencias y oportunidades nuevas donde engordar el hambre social de aquel chico de Marianao. Y curiosamente descubrir Barcelona me facilitó entrar en contacto con el sector libertario de mi pueblo:  Zurita,Txema,  Victor, Jorge, Vicente .... Empecé a colaborar en la tertulia que un programa heavy llamado "Autopista al infierno" de Radio Sant Boi emitía los sábados por la tarde, en "Alegre Francachela", donde nos juntábamos estos y otro personajes y hacíamos una peculiar lectura de la actualidad semanal. Años convulsos, activos, intensos, radiactivos, de asamblea en asamblea, energía y acción. Los años de la creación del ateneo libertario de Sant Boi, los vínculos con el mundo libertario del Baix Llobregat (Viladecans, Korneyà, el Hospi) decidió definitivamente que ni mili ni PSS, la crisis posolímpica y el primer amor ...

Todo se precipitaba y recuerdo como un totum revolutom aquellos años que transcurrieron de mi marcha del instituto a mi juicio como insumiso, de los 17 a los 25 años. Unos años tan intensos como duros, tan mágicos como transgresores, tan brutales como bonitos. Con el miedo justo que gestionábamos en comunidad y bien juntitos, con algunas ideas firmes, cierta improvisación y mucho humor.

Es imposible interrumpir este intento de línea argumental de la Identidad y la Desobediencia (POR), tanto afectiva como socialmente. Llegar a Barcelona en El Lokal de la calle de la Cera y el Casal de la Pau aquel 1993 supuso cuenta de que, de allí de donde venía, un barrio de la periferia, era un lugar común de salida para encontrarse a las luchas de la metrópoli. El Barrio.



El Baix Llobregat es el lugar del mundo que mejor me puede definir, de donde vienen la mayoría de pertenencias enunciados en Malouf. Me es fácil entenderme con la gente del Baix Llobregat, hemos vivido en "colmenas" semejantes, hemos tenido dudas similares, nuestros largos viajes (más allá si somos del sur o del oeste) eran menos una vez al año y  ninguno a Ítaca. Con nuestros largos cordones umbilicales, invisibles muchas veces, que transportamos como un apéndice que no queremos operar ni extraer. Diría que esto vale para la gente que ha crecido en el llamado "cinturón rojo" de Barcelona, certezas que no son sociológicas sino personales ...

Enlazo Identidad y Desobediencia con un nombre, Adolfo, personaje iconoclasta de los dogmas revolucionarios, altavoz de la verdad que ofende, ser capaz de reinventarse sin perder su esencia y, sobre todo, amigo. Obviamente él también es del Baix Llogregat y los dos tenemos, entre las cejas, libertad, como tantos otros. Mañana más ....




dijous, 24 de setembre de 2015

A qui vulgui escoltar....ORIGEN

Estimades i estimats,
( en castellano más abajo)
el meu pare m'explica, sempre que té ocasió, el viatge que li vaig donar a tots els passatgers d'aquell bus carregat de maletes, expectatives i pors que conduïa en Pepe el Herrero. Un bus que ens va recollir a Villacarrillo, un poble de Jaén, i que 20 hores després ens deixava al Paral·lel de Barcelona. Imagino que tothom devia respirar alleugerit a l'arribada: començaven una nova vida i perdien de vista a aquell mocós ploraner. Tothom menys la meva mare (i els seus 20 anys) que em va haver de suportar en braços tot el viatge i el meu pare que ens esperava i que, per tant, no venia al vell autocar. No venia, però és l'encarregat oficial de la família per explicar com va anar el viatge, amb pèls i senyals. Corria l'any 1973.

Serveixi l'anècdota de la meva arribada a Catalunya, amb sis mesos d'edat, per entendre part del "Problema Catalán", i és que sovint  aquest "problema" el solen explicar persones que no viuen a peu de carrer dels pobles i ciutats catalanes. Algunes, fins i tot, no han trepitjat mai Catalunya.

Els meus records dels tres anys que vam viure a la Ciudad Satèlite, nom amb el que era conegut el barri de Sant Ildefons de Cornellà, són fruit de les fotografies, algunes ja en color d'una Werlisa, on surto amb el meu germà, els meus pares i els nostres pantalons de campana. A la Ciudad Satèlite vam anar a parar com fan la majoria d'emigrants de tot el món: els nostres tiets vivien allà i ens van fer la primera acollida, els primers exploradors que van informar als meus pares que allà hi havia feina i casa, ben al contrari que als camps d'oliveres altives...propietat dels latifundistes, la majoria.  

Aquells atrotinats autocars il·legals que portaven amunt (i avall en festes i defuncions) a gent que no tenia molt clar on anava, que paraven allà on pactaven amb el Pepe el Herrero de torn i que feia negoci portant ma d'obra a la industria catalana, algunes multinacionals i tot el que es genera al voltant de milions de persones noves a un territori per viure...En Pepe el Herrero és un bon  exemple de la subindústria que generava el nostre futur immediat. Amb el temps em sembla increïble veure com un barri, més preparat per ser un camp de refugiats vertical, es va poder desenvolupar com un lloc digne on viure. Una lliçó que devem a les dones i homes que ho van fer possible, a cop de protesta i revolta. Alguns pensaven que aquests refugiats econòmics no tenien ni drets ni necessitats, que no necessitarien ni escoles, ni transport públic, ni dispensaris mèdics. Una història comuna als barris de la perifèria barcelonesa: construïts amb l'especulació franquista i dignificats a cop de lluita veïnal de carrer. El Carrer.

Als tres anys vam anar a Sant Boi de Llobregat, bé, millor dit al barri de Marianao. La família es feia gran i ja no hi cabiem als micropisos del Satèlite així que vam agafar els trastos i vam canviar de "colmena", la cosa era continuar vivint a edificis d'onze pisos com a mínim...El nou pis, "de trinca", té tants metres quadrats que a la meva mare li va semblar un palau durant molts anys, 75 metres quadrats convertits en palau familiar i atalaia privilegiada al cor del barri. Marianao, un barri amb història, amb nom de traficant d'esclaus a Cuba, barri de recollida de bona part de la marea humana que vam arribar a la Catalunya tardofranquista i necessitada. A Sant Boi vam arribar, en 15 anys, del 1960 al 1975, 45000 persones...

Vivíem a un poble de Catalunya però jo no vaig descobrir, que hi havia un altre idioma als carrers del poble, fins que als 8 anys ens van dir que tindríem una hora de català a la setmana. Una hora de l'Espardanyeta, aquell llibre sense text il·lustrat per la Pilarin Bayés. TV3 i el futbol van possibilitar ampliar coneixements de la llengua catalana perquè, les primeres classes en català a l'escola, no van arribar fins el cicle superior de la EGB. Era el preu d'anar a una escola concertada de barri, la consciència era menys important que aprendre com un lloro la taula de multiplicar i els rius i afluents espanyols. 

El català no era necessari per viure a Sant Boi, no va ser fins a l'institut, a segon de BUP, que vaig tenir la primera companya de classe que a casa seva, insisteixo, a casa seva, parlaven en català. Es deia Cristina i vivia a  la Colònia Güell. Per aquell temps jo ja començava a preguntar-me aspectes identitaris, podríem situar com a primers "responsables" al típic profe marxista d'història (l'inoblidable Joan Campàs i Montaner) i el viure les primeres experiències comunitàries amb els okupes cristians del Casal Infantil i juvenil de Marianao. Això i que havien augmentat considerablement les hores d'estudi en llengua catalana a les que jo m'entregava amb les ganes del coneixement d'un idioma aliè, com estranger però amb la possibilitat d'escoltar-lo i parlar-lo sovint. Amb qui? Això, una possibilitat prou remota fora de classe.

A casa no escoltàvem Lluís Llach, ni ningú altre dels setze jutges. Les ràdios de la "colmena" amplificaven la veu del Justo Molinero, amb el sempietern Jaroteo i el patrocini del xòped Crismona, el de la lata roja. I tota la música que per Ràdio Tele-taxi sortia. Aquesta era la nostra normalitat a Catalunya, a Sant Boi, a Marianao, aquest és el meu origen, un origen sustentat en un pare que treballava, a tres torns, d'operari a la indústria química i una mare que tenia com a encàrrec sostenir la logística (física i emocional) d'una família amb quatre fills. Una família amb futur, un origen que agraeixo, és el meu, és el meu procés, és d'allà on vinc, és el que sóc, és part del meu camí. No gaire diferent del de milers i milers d'arribats (o nascuts) del sud o de l'oest que hem crescut a "la internacional de los bloques", amb roba estesa com a banderes i jocs perillosos al carrer. Origen que genera identitats...
Us deixo amb la Banda Trapera del Rio, ningú millor que ells, habitants de la Ciudad Satélite i pioners punks d'arreu per reconduir aquesta entrada que derivava perillosament cap a un episodi de Cuéntame...
Demà Identitat....







En Castellano

Estimadas y estimados,

mi padre me cuenta, siempre que tiene ocasión, el viaje que le di a todos los pasajeros de ese bus cargado de maletas, expectativas y miedos que conducía  Pepe el Herrero. Un bus que nos recogió en Villacarrillo, un pueblo de Jaén, y que 20 horas después nos dejaba en el Paralelo de Barcelona. Imagino que todo el mundo debía respirar aliviado a la llegada: empezaban una nueva vida y perdían de vista a aquel mocoso llorón. Todos menos mi madre (y sus 20 años) que me tuvo que soportar en brazos todo el viaje y mi padre que nos esperaba y que, por tanto, no venía al viejo autocar. No venía, pero es el encargado oficial de la familia para explicar cómo fue el viaje, con pelos y señales. Corría el año 1973.

Sirva la anécdota de mi llegada a Cataluña, con seis meses de edad, para entender parte del "Problema Catalán", y es que a menudo este "problema" lo suelen contar personas que no viven a pie de calle de los pueblos y ciudades catalanas. Algunas, incluso, no han pisado nunca Cataluña.

Mis recuerdos de los tres años que vivimos en la Ciudad Satélite, nombre con el que era conocido el barrio de Sant Ildefons de Cornellà, son fruto de las fotografías, algunas ya en color de una Werlisa, donde salgo con mi hermano, mis padres y nuestros pantalones de campana. A la Ciudad Satélite fuimos a parar como hacen la mayoría de emigrantes de todo el mundo: nuestros tíos vivían allí y nos hicieron la primera acogida, los primeros exploradores que informaron a mis padres que allí había trabajo y casa, al contrario que en los campos de olivos altivos ... propiedad de los latifundistas, la mayoría.

Aquellos destartalados autocares ilegales que llevaban arriba (y abajo en fiestas y defunciones) a gente que no tenía muy claro dónde iba, que paraban allí donde pactaban con Pepe el Herrero de turno y que hacía negocio llevando mano de obra a la industria catalana, algunas multinacionales y todo lo que se genera alrededor de millones de personas nuevas a un territorio para vivir ... Pepe el Herrero es un buen ejemplo de la subindustrias que generaba nuestro futuro inmediato. Con el tiempo me parece increíble ver como un barrio, más preparado para ser un campo de refugiados vertical, se pudo desarrollar como un lugar digno donde vivir. Una lección que debemos a las mujeres y hombres que lo hicieron posible, a golpe de protesta y revuelta. Algunos pensaban que estos refugiados económicos no tenían ni derechos ni necesidades, que no necesitarían ni escuelas, ni transporte público, ni dispensarios médicos. Una historia común en los barrios de la periferia barcelonesa: construidos con la especulación franquista y dignificados a golpe de lucha vecinal de calle. La Calle.

A los tres años fuimos a Sant Boi, bueno, mejor dicho al barrio de Marianao. La familia se hacía grande y ya no cabíamos en los micropisos del Satélite así que cogimos los trastos y cambiamos de "colmena",  seguir viviendo en edificios de once pisos como mínimo ... El nuevo piso, " de trinca ", tiene tantos metros cuadrados que a mi madre le pareció un palacio durante muchos años, 75 metros cuadrados convertidos en palacio familiar y atalaya privilegiada en el corazón del barrio. Marianao, un barrio con historia, con nombre de traficante de esclavos en Cuba, barrio de recogida de buena parte de la marea humana que llegamos a la Cataluña tardofranquista y necesitada. En Sant Boi llegamos, en 15 años, de 1960 a 1975, 45000 personas ...


Vivíamos en un pueblo de Cataluña pero yo no descubrí que había otro idioma en las calles del pueblo, hasta que a los 8 años nos dijeron que tendríamos una hora de catalán a la semana. Una hora del Espardanyeta, aquel libro sin texto ilustrado por las Pilarin Bayés. TV3 y el fútbol posibilitaron ampliar conocimientos de la lengua catalana que, las primeras clases en catalán en la escuela, no llegaron hasta el ciclo superior de la EGB. Era el precio de ir a una escuela concertada de barrio, la conciencia era menos importante que aprender como un loro la tabla de multiplicar y los ríos y afluentes españoles.

El catalán no era necesario para vivir en Sant Boi, no fue hasta el instituto, en segundo de BUP, que tuve la primera compañera de clase que en su casa, insisto, en su casa, hablaban en catalán. Se llamaba Cristina y vivía en la Colonia Güell. En aquel entonces yo ya empezaba a preguntarme aspectos identitarios, podríamos situar como primeros "responsables" al típico profe marxista de historia (el inolvidable Juan Campàs Montaner) y vivir las primeras experiencias comunitarias con los okupas cristianos del Casal infantil y juvenil de Marianao. Eso y que habían aumentado considerablemente las horas de estudio en lengua catalana en las que yo me entregaba con las ganas del conocimiento de un idioma ajeno, como extranjero pero con la posibilidad de escucharlo y hablar a menudo. Con quién? Eso, una posibilidad bastante remota fuera de las clases.


En casa no escuchábamos Lluís Llach, ni nadie dels Setze Jutges. Las radios de la "colmena" amplificaban la voz de Justo Molinero, con el sempieterno Jaroteo y el patrocinio del chóped crismona, el de la lata roja. Y toda la música que por Radio Tele-taxi salía. Esta era nuestra normalidad en Cataluña, en Sant Boi, en Marianao, este es mi origen, un origen sustentado en un padre que trabajaba, a tres turnos, de operario en la industria química y una madre que tenía como encargo sostener la logística (física y emocional) de una familia con cuatro hijos. Una familia con futuro, un origen que agradezco,  es mi proceso, es de donde vengo, es lo que soy, es parte de mi camino. No muy diferente del de miles y miles de llegados (o nacidos) del sur o del oeste del estado y que hemos crecido en "la internacional de los bloques", con ropa tendida como banderas y juegos peligrosos en la calle. Origen que genera identidades ...

Os dejo con la Banda Trapera del Rio, nadie mejor que ellos, habitantes de la Ciudad Satélite y pioneros punks de todo para reconducir esta entrada que derivaba peligrosamente hacia un episodio de Cuéntame ...
Mañana Identidad ....

dimecres, 23 de setembre de 2015

A qui vulgui escoltar...

Estimades i estimats,

fa dies que penso de fer una entrada en aquest humil bloc. El tema, ja el podeu imaginar, és aquesta cosa que s'ha insta-lat als debats, públics o de barra de bar, d'amics, enemics, companys i etc: la independència d'aquesta part del món que uns situen entre Salses i Guardamar, Fraga i Maó i altres entre els lupanars de la Jonquera i el Castor que mira amenaçant a les costes d'Alcanar.

Si he trigat tant en fer aquestes entrades (ja amenaço que serà més d'una) ha estat per la mandra que em provoca el tema: poc amic de banderes i fronteres, enteneu que em trobi més còmode explicant com ha estat el meu procés d'aculturació, en aquesta terra d'acollida i creixement, des de que arribés procedent d'un poble de Jaén fa 42 anys.

Sí, si estem aquí és perquè el meu procés no ha estat únic, sinó comparable al de molts dels que vivim a Catalunya. No vull generalitzar, simplement constatar que no sóc un bitxo "molt raro", sinó una espècie prou comuna per aquestes terres catalanes, amb identitat pròpia però...

Origen; Identitat, Desobediència (POR) i Vot són els títols de les quatre entrades que faré aquests dies. Lliures sou d'abandonar la lectura ara i aquí, cosa que entendria perfectament i no heu de justificar, of course...

Si que us recomano de forma molt fervent l'article de la Montse Santolino, amiga que veig menys del que m'agradaria i que ens regala articles com el que us copio aquí. No el deixeu de llegir!

En castellano más abajo!!

Seguim!

Dubtes d'extraradi


“Antes que sentirme de ningún país, de ninguna patria o nación, voy a pertenecer a la internacional de los bloques. Allí a donde vaya, en cualquier ciudad del mundo, antes que sus museos querré visitar sus extrarradios. Comparar con los míos, con los que conozco, sus gestos, sus expresiones, sus miradas, sus hechuras. La gente de barrio es la misma en todos lados.”
Javier Pérez Andújar, Paseos con mi madre.
Aviso, d’entrada, que mai no he vist Joc de trons, però com que s’ha de viure a un altre planeta per no saber que la sèrie va de batalles de poder, potser caldria dir-los als dels Set Regnes que deixin de rodar a Girona i vinguin a l’àrea metropolitana abans del 27, que és un escenari gens monumental però real. Més de trenta municipis, el 2% del territori i la meitat del cens electoral. El centre del món, som ara. Vitals, tant per a la Catalunya més catalana com per a l’Espanya més espanyola. No tot l’extraradi metropolità, és clar. Sant Cugat no. Només el milió de persones que vivim apinyades en algunes de les sis o set ciutats més denses del país. A l’Hospitalet, no donem l’abast per fer d’atrezzo perifèric. Mítings cada dia. I se’ns fa estrany perquè, per aquí, no hi passava tanta gent des que el PSUC i els curas rojos van marxar i els van substituir la cosa nostrasocialista i les teles privades. I també és ben estrany que alguns hagin trigat tant a venir si des de 2010 estan comptant vots i escons. Una mica massa lents per tenir tanta pressa.
Mira que s’han fet llibres i pel·lis per als indecisos, però l’extraradi dubta. Perquè serem un sol poble, però som la part del poble a la qual l’ascensor social se li va espatllar massa ràpid, la que sempre ha entrat per la porta del servei. Molt abans que no fos un tema de moda, la desigualtat ja ens corcava. La llei de barris del tripartit de 2004 ja era d’emergència social abans de la gran emergència social. Prop del 20% de la població de l’àrea metropolitana viu per sota el llindar de la pobresa. On eren tots els que ara volen convèncer-nos que són dels nostres? Quin paper van jugar en la desfeta?
Alguns dels que arriben per salvar-nos de la nostra indecisió ho fan com qui arriba a un parc temàtic. Ens parlen com si nosaltres mai no sortíssim d’aquí. Sorprenent, la capacitat de no veure’ns tot i que estem per tot arreu. Els cobrem el tallat al bar o la compra al supermercat, els portem en taxi, els fem reparacions a casa i les tasques administratives a les seves oficines. Fa anys que sentim les seves converses i el seu subtil (o no tant) classisme i, ara, s’apropen a dir-nos que ningú no ens obligarà a parlar en català ni ens traurà la nacionalitat espanyola si no volem. De debò, algú s’havia atrevit ni a pensar-ho?
Després, hi ha els que envien Felipe González immediatament després dels comunicats del Cercle d’Empresaris i de la gran banca, per ficar una mica més de por al cos als jubilats. Enganya-vells amb pedigrí, Felipe González a l’Hospitalet és com els comercials que col·loquen contractes de subministraments que no volen o productes financers que no entenen en versió Sálvame Deluxe. Sense desmerèixer la feina feta per la gent de l’ANC, la de molts fills i filles de l’extraradi ensenyant la foto de Felipe al seu iot als pares, per desmitificar-lo, tampoc no ha estat menor. Que ve la dreta. Que ve l’esquerra. Que ve la independència. Que et quedes sense pensió. Sublim, l’Anna Gabriel a 8TV dient que, amb això, no s’hi hauria de jugar, que això no se li fa, a una generació que ha viscut una guerra o una postguerra. Sensatesa feminista radical, apuntar cap a la miserable cultura política de la por, la mentida i el xantatge, que va començar precisament amb el referèndum de González de fa 30 anys sobre l’OTAN.
I què ens proposa la nova política? Ensenyar les dents. És decebedor sentir la mateixa distància cognitiva i els mateixos pals de cec de la nova que de la vella. Idèntica, la manera de pensar-nos a l’engròs i reduir-nos a caricatura. I posats a fer, si oferissin implants bucals gratuïts, tindrien més èxit. Perquè el que tenim desenvolupat, com diu l’Andújar, és l’instint de mossegar que ens ve de la fam dels nostres pares i la hipersensibilitat extrema davant els intents d’abusar de la nostra gent o d’instrumentalitzar-la. Ben mirada, la indecisió potser només és prudència. O una forma de resistència. O d’autodefensa. Mentre per a tothom continuem essent només un graner de vots o un tros de realitat llunyana, mentre ningú no es decideixi a deixar de parlar del PSUC i a agafar el seu testimoni i cosir aquest país per baix, avançarem molt a poc a poc perquè caminarem coixos.

En castellano.
Estimadas y estimados,
hace días que pienso que hacer una entrada en este humilde blog. El tema, ya lo podéis imaginar, es esta cosa que se ha instalado en los debates, públicos o de barra de bar, de amigos, enemigos, compañeros y etc: la independencia de esta parte del mundo que unos sitúan entre Salses y Guardamar, Fraga y Maó y otros entre los lupanares de La Jonquera y el Castor que mira amenazante a las costas de Alcanar.
Si he tardado tanto en hacer estas entradas (ya amenazo que será más de una) ha sido por la pereza que me provoca el tema: poco amigo de banderas y fronteras, entended que me encuentre más cómodo explicando cómo ha sido mi proceso de aculturación, en esta tierra de acogida y crecimiento, desde que llegara procedente de un pueblo de Jaén hace 42 años.
Sí, si estamos aquí es porque mi proceso no ha sido único, sino comparable al de muchos de los que vivimos en Cataluña. No quiero generalizar, simplemente constatar que no soy un bicho "muy raro", sino una especie bastante común por estas tierras catalanas, pero con identidad propia...
Origen; Identidad, Desobediencia (MIEDO) y Voto son los títulos de las cuatro entradas que haré estos días. Libres sois de abandonar la lectura aquí y ahora, lo que entendería perfectamente y sin justificar, of course ...
Si que os recomiendo de forma muy ferviente el artículo de Montse Santolino, amiga que veo menos de lo que me gustaría y que nos regala artículos como el que os copio aquí. No dejeis de leerlo!
Seguimos!
Dudas de extrarradio
Montse Santolino
“Antes que sentirme de ningún país, de ninguna patria o nación, voy a pertenecer a la internacional de los bloques. Allí a donde vaya, en cualquier ciudad del mundo, antes que sus museos querré visitar sus extrarradios. Comparar con los míos, con los que conozco, sus gestos, sus expresiones, sus miradas, sus hechuras. La gente de barrio es la misma en todos lados.”
Javier Pérez Andújar, Paseos con mi madre.
Aviso, de entrada, que nunca he visto Juego de tronos, pero como hay que vivir en otro planeta por no saber de que va la serie de batallas de poder, tal vez habría que decirles a los de los Siete Reinos que dejen de rodar en Girona y vengan al área metropolitana antes del 27, que es un escenario nada monumental pero real. Más de treinta municipios, el 2% del territorio y la mitad del censo electoral. El centro del mundo, somos ahora. Vitales, tanto para la Cataluña más catalana como para la España más española. No todo el extrarradio metropolitano, claro. Sant Cugat no. Sólo el millón de personas que vivimos apiñadas en algunas de las seis o siete ciudades más densas del país. En L'Hospitalet, no damos abasto para hacer de atrezzo periférico. Mítines cada día. Y se nos hace extraño porque, por ahí, no pasaba tanta gente desde que el PSUC y los curas rojos se fueron y los sustituyeron la cosa nostrasocialista y las telas privadas. Y también es raro que algunos hayan tardado tanto en venir si desde 2010 están contando votos y escaños. Demasiado lentos para tener tanta prisa.

Mira que se han hecho libros y pelis para los indecisos, pero el extrarradio duda. Porque seremos un solo pueblo, pero somos la parte del pueblo en la que el ascensor social se le estropeó demasiado rápido, la que siempre ha entrado por la puerta de servicio. Mucho antes de que no fuera un tema de moda, la desigualdad ya nos carcomía. La ley de barrios del tripartito de 2004 ya era de emergencia social antes de la gran emergencia social. Cerca del 20% de la población del área metropolitana vive por debajo del umbral de la pobreza. Donde estaban todos los que ahora quieren convencernos de que son de los nuestros? ¿Qué papel jugaron en la derrota?
Algunos de los que llegan para salvarnos de nuestra indecisión lo hacen como quien llega a un parque temático. Nos hablan como si nosotros nunca saliéramos de aquí. Sorprendente, la capacidad de no vernos aunque estamos por todas partes. Les cobramos el cortado en el bar o la compra en el supermercado, les llevamos en taxi, les hacemos reparaciones en casa y las tareas administrativas en sus oficinas. Hace años que sentimos sus conversaciones y su sutil (o no tanto) clasismo y, ahora, se acercan a decirnos que nadie nos obligará a hablar en catalán ni nos quitará la nacionalidad española si no queremos. En serio, ¿alguien se había atrevido ni a pensarlo?
Después, están los que envían Felipe González inmediatamente después de los comunicados del Círculo de Empresarios y de la gran banca, para meter un poco más de miedo en el cuerpo a los jubilados. Engaña-viejos con pedigrí, Felipe González en Hospitalet es como los comerciales que colocan contratos de suministros que no quieren o productos financieros que no entienden en versión Sálvame Deluxe. Sin desmerecer el trabajo realizado por la gente de la ANC, la de muchos hijos e hijas del extrarradio enseñando la foto de Felipe en su yate a los padres, para desmitificarlo, tampoco ha sido menor. Que viene la derecha. Que viene la izquierda. Que viene la independencia. Que te quedas sin pensión. Sublime, Ana Gabriel en 8TV diciendo que, con ello, no se debería jugar, que eso no se le hace, a una generación que ha vivido una guerra o una posguerra. Sensatez feminista radical, apuntar hacia la miserable cultura política del miedo, la mentira y el chantaje, que comenzó precisamente con el referéndum de González hace 30 años sobre la OTAN.
¿Y que nos propone la nueva política? Enseñar los dientes. Es decepcionante oír la misma distancia cognitiva y los mismos palos de ciego de la nueva que de la vieja. Idéntica, la manera de pensarnos al por mayor y reducir a caricatura. Y ya puestos, si ofrecieran implantes bucales gratuitos, tendrían más éxito. Porque lo que tenemos desarrollado, como dice el Andújar, es el instinto de morder que nos viene del hambre de nuestros padres y la hipersensibilidad extrema ante los intentos de abusar de nuestra gente o de instrumentalizarla. Bien mirada, la indecisión quizás sólo es prudencia. O una forma de resistencia. O de autodefensa. Mientras para todos seguimos siendo sólo un granero de votos o un trozo de realidad lejana, mientras nadie se decida a dejar de hablar del PSUC y a coger su testigo y coser este país por abajo, avanzaremos muy despacio para que caminaremos cojos .



dissabte, 12 de setembre de 2015

Una volta per Bòsnia...

Estimades i estimats.
Aquest és l'article que he fet pel paraules per la pau del mes de setembre del 2015.


Una volta per Bòsnia iHercegovina

Hi ha noms que evoquen catàstrofe, conflicte i mort. Bòsnia és un d’aquests noms, un país que evoca des de temps pretèrits el cost que té la conquesta d’un lloc de pas important, el pas d’Orient a Occident. A la memòria més propera tenim la guerra que va omplir de matances, setges i genocidi els Balcans a la dècada dels 90. Sarajevo, Mostar, Srebrenica, Gorazde, Dubrovnik, la Krajina, són alguns dels noms que evoquen el malson balcànic i que la resta d’Europa no només no va saber aturar pels diferents interessos a la zona. L’ odi atàvic, que tan bé descriu en Ivo Andric al seu llibre El pont sobre el Drina, va tornar a esclatar quan va haver la mínima oportunitat, quan es va ensumar la possibilitat de refer deutes pendents.

A Bòsnia ja havia estat fa tres anys, aterrar a Zagreb i sortir per Dubrovnik amb la Tània i el Lluís, passant per Bihac, Sarajevo i Mostar va ser el nostre camí, fet a cop de bus i tren. Aquest juliol no m’he pogut estar de tornar-hi, sí, Bòsnia atrapa.

Aquesta vegada la ruta l’hem fet (amb la Marta, la Gemma, l’Olga, la Sara i en Quechua)  a l’inrevés i hem afegit dos destins a les imprescindibles Mostar i Sarajevo: Neum i Banja Luka. Neum és l'única ciutat costera de Bòsnia, plena de turistes croates low cost i bosnis amb possibles. Els vint quilòmetres de costa no tenen res a envejar a la costa de la màniga del Mar Menor, amb cantants amateurs guanyant-se precàriament la vida amb èxits de tots els temps, xiringuitos de peix i brasa, apartaments llogats per dies ruixats amb bronzejador, treballadors de l’hosteleria fent totes les hores anuals en tres mesos, platja i gelats…Això és Neum.

Banja Luka
Banja Luka pertany a la república Sèrbia de Bòsnia i, tot i no tenir platja, té riu, com la majoria de ciutats importants de Bòsnia. A Banja Luka van dinamitar les 16 mesquites que hi havien a l’any 1992, també van aprofitar per enderrocar els barris dels musulmans i fer uns bons aparcaments allà. Ara s’estan tornant a construir, sense fidels que l’ocupin que encara no han tornat a la ciutat. Sembla mentida que només 300 quilòmetres  separin Neum de Banja Luka, però aquesta sensació es dilueix en el lent camí que va d’una ciutat a l’altra, el pes que suposa els canvis radicals d’orografia, les cicatrius de la guerra en forma d’edificis sense reconstruir vint anys més tard, les tombes i els monuments funeraris recordatoris que t’assalten en qualsevol cantonada o carrer…Sí, memòria, qui sap si perquè no torni a passar. La guerra i la barbàrie.

El pas de la guerra que tan present està per tot arreu, “don’t forget” ens recorda una pedra a l’entrada del pont vell de Mostar. I aquest no oblidar fa sentir una pesadesa ambiental que només el zigzaguegi del soc i els turistes que passegen entre tranquils venedors de records alleugereix. A Mostar també visitem la plaça d’Espanya que va tenir a bé inaugurar el Borbó gran fa tres anys, amb la bandera i un monòlit amb els noms dels soldats caiguts espanyols a la guerra de Bòsnia. Una plaça gran i cèntrica, cal dir-ho, on ara pedalen infants en carretons de dos i quatre places amb grans rialles i on es venen llibres de segona mà.

Sarajevo
De memòria també en tenen a Sarajevo on hi ha una placa  a cada indret on van assassinar civils al llarg dels tres anys que va durar el setge serbi a la ciutat. Unes taques vermelles en forma de rosa al terra ajuden a localitzar aquests llocs, per si et dóna per mirar al terra quan passes pel carrer Ferhadija i pretens oblidar la cua del pa esmicolada i convertida en carnisseria humana. O si arribes al mercat que dues vegades les bombes sèrbies el van transformar en murgue provisional. 

A Sarajevo també ajuda a recordar mirar amunt als barris i veure taques blanques amb un verd jardí de fons, les tombes del onze mil assassinats a la ciutat.
No haguéssim parat mai de donar voltes per Sarajevo, els contrastos culturals (multiplicats pel final de Ramadà) fa que no et sentis estranger a una ciutat on prima (de moment) un islam mediterrani, cultural, entenedor, sense agobis ni estretors. Beure una cervesa Sarajevska, fer un cafè bosni i menjar un bon cevapi, un burek o una pizza  asseguts al carrer amb bona companyia i conversa és un enorme plaer.

Passa el temps a Bòsnia i sembla que hi ha forats que es tapen i souvenirs que canvien. Comença a ser  difícil trobar souvenirs amb bala percudida: en clauers, bolígrafs o làmpades...fa tres anys el soc estava abarrotat de la mortal ferralla que la guerra va deixar fa vint anys. Però tant és, Sarajevo fa més de cent anys que arrossega la farsa de ser la ciutat on va començar la primera guerra mundial, com si la conxorxa estudiantil que va acabar amb l’arxiduc  Francesc Ferran d’Àustria fos la responsable de la maquinaria bèl·lica que va facilitar que Europa es comencés a dessagnar. Eh!, Gravilo Princip! assassí de l’arxiduc i culpable de milions de morts, el Poder t’agraeix el teu oportunisme, sense aquesta espurna tot hauria estat més difícil. Bé, haurien trobat un altre...

Srebrenica
I Srebrenica. No vam ser-hi però va estar molt present al llarg del nostre viatge que va començar el dia abans del vintè aniversari del genocidi on bèsties sèrbies van assassinar a 8000 bosnians. Encara, cada any, s’identifiquen desenes de cossos que s’entreguen a les seves famílies perquè els puguin enterrar dignament. Enguany, vint anys després de la massacre, es va fer una commemoració gegantina de més de 50000 persones on s’hi van trobar en Bill Clinton i el primer ministre serbi, entre d’altres “figures”. I no va acabar bé, és clar. Les cicatrius i cossos per identificar són, encara, molts com per arribar a donar discursos i lliçons de pau quan has estat de l’altra banda i pensar que t’escoltaran tranquil·lament els hereus i supervivents del genocidi.



Tot és més fàcil amb una pantalla pel mig.