dilluns, 28 de febrer de 2011

Ara

Article publicat de la Bala perduda de la revista Catalunya/Papers del mes de març i a la columna memòria invisible del full de la coordinadora Tgn patrimoni de la pau del mes de març.


Si als analistes polítics els hi està costant agafar la dimensió i la mida del que es cou pel nord d’Àfrica amb les revolucions on-line imagineu a aquest humil columnista que, com li diu sa mare, no s’entera la missa la meitat.

Curiós que el focus mediàtic hagi girat cap allà, quan porten molts anys de revoltes, d’una o altra manera, sense ser escoltades més enllà del públic local. Mítiques són les matances d’Argelia, les presons del Magreb i les causes judicials (si les hi ha) que porten als activistes allà, ves a saber quan de temps. Les manifestacions reprimides a cop de trets i gasos, els governs sàtrapes i dictatorials acollits a cimeres internacionals com un més dels governants mundials. I ara, justament ara, s’ha acabat. O això diuen per la tele, es clar.

Un que no s’entera molt, però que no creu en les casualitats, veu com aquests governs que sembla que cauen han estat armats militar i policialment per aquests governs que ara s’alegren que caiguin. També és casualitat que quan participessin en aquetes cimeres multitudinàries i fotogràfiques no els qüestionessin aquestes pràctiques tan “antidemocràtiques”. No és que ara, els líders polítics europeus estiguin perdent el cul en no res, senzillament s’han quedat una mica amb el cul enlaire.

Malauradament aquestes protestes porten molts anys fent-se i reprimint-se davant el silenci de la comunitat internacional, bàsicament aquells que no donen llum i visibilitat als immolats, als reprimits, als tancats a presons immundes. Ara s’ha donat aquesta visibilitat i aquest moviment ha crescut davant la possibilitat real de canviar de sàtrapa, sí, dic canviar. Estaria bé que no enganyéssim als nostre germans àrabs, ara el podran triar democràticament, cosa que alleugereix molt l’ànima, però no els estils de guanyar-se la vida de cadascú dels habitants d’aquests estats: pobres de solemnitat, pobres, explotats, treballadors empobrits, rics, polítics, militars i religiosos. No canviaran les escales i els recursos de bàndol.

A l’estat espanyol és el que va passar quan el nostre sàtrapa es va morir al llit, amb permís dels militars, es clar. Les multinacionals que controlen el món, qui decideixen quina fitxa del tauler es mou han decidit, ves a saber perquè, s’ha mogut el cavall àrab, un moviment arriscat per les ganes de la població àrab a canviar, a treure’s de sobre sàtrapes desfasats i massa cremats, evidents. Ja veurem com els convencen que no pateixin que, els que vindran, seran millor, que els triaran ells. Com aquí. Mentre els mandamases es continuaran trobant a les catifes vermelles dels seus palaus, nosaltres ens conformem amb trobar-nos al carrer, junts. Ja sabeu per a què.

dilluns, 21 de febrer de 2011

Melmelada de tomàquets verds

Estimades i estimats,

Ahir vaig encetar un pot molt especial. Un pot de melmelada de tomàquets que em van regalar al desembre i que he decidit obrir aquest cap de setmana. Val a dir que és una melmelada artesanal, feta amb tot l'amor del món. Una melmelada que ha nascut sencera a casa de la Marga i el Juan Carlos, del Unai i la Sae: tomàquets verds, sucre, aigua, temps, respecte, carinyo, pot de vidre, tendresa i alguna cosa més que encara no conec, ja sigui pel meu analfabetismes emocional o per la meva manca d'experiència vital.

Un producte únic i incopiable que m'inunda d'una gratitud gramaticalment inexplicable.

La melmelada de tomàquets verds artesanal de la Marga i el Juan Carlos és superba, tot el contrari de les mans que me la van regalar, i m'ha servit, aquesta setmana, per recordar com em moc per la vida. El petit pot ensucrat, porta aparellat tota una serie de frases i paraules impossibles d'oblidar a cau de mar, en un dia d'acomiadament escolar, amb preadolescents mullant els darrers records infantils.Un dia, com tants altres, per no oblidar, eh Josele!

És un luxe tenir gent com vosaltres al costat.
Suena la orquesta, sube el telón...
Cada dia.
Ànims!

diumenge, 13 de febrer de 2011

Repensant l'escola...

Estimades i estimats,

...i per tant el món. Aquest dissabte ens van arreplegar 300 mestres, pares i mares a Girona, atrets pel ferum a canvi, per olorar experiències que funcionen, per tocar a gent que treballa en projectes d'escola més enllà de la innovació. Ens ha de fer pensar que la jornada era pensada per ser 60 persones, vam ser 300 i volien venir 250 persones més que es van quedar fora.

Vaig escoltar coses molt interessants que em va ajudar a refermar molt el que pensem una quanta gent. Malauradament, d'aquest pensament a l'acció encara queda un camí, però reconforta un mica el fet d'estar ben envoltat. En qualsevol cas, va ser molt revelador com, des de dins de l'escola pública, cada vegada més hi ha projectes que es podrien anomenar alternatius i que podria semblar que tinguessin un ideari lliure.

També es van dir algunes trampes, algunes des del sector oficial, diguem del inspector d'educació. Així, quan diu que  la Constitució  recull que qualsevol grup de persones pot fer una escola privada amb el seu ideari, li podríem dir que, quan això ha succeït les traves burocràtiques del departament d'educació han sigut molt fortes, i en molts casos insalvables. Si parlem de diners no cal més que pensar en quin tipus d'escoles privades estan concertades i, per tant, pagades pels contribuents. De fet, des de que es va aprovar la LEC a Catalunya impera el servei educatiu de Catalunya, l'invent que homogeneïtza econòmicament a les escoles de Catalunya, siguin públiques o privades. Dic econòmicament perquè després les privades concertades poden continuar segregant per sexe, reservant-se el dret d'admissió, potenciant el seu ideari religiós... No oblideu aquest nom: servei educatiu de Catalunya.

Bé, l'altre trampa va ser dir que els mestres tenim tot el poder a les nostres mans. Això dit per un mestre sona transgressor, dit per l'administració sona a burla. I es que te tota la raó que els mestres podem fer els horaris, els itineraris, podem fer servir propostes metodològiques transgressores però emparades a la llei...Però que moltes vegades són aquests personatges ( i no dic el bon home inspector que va venir) qui ja cuiden prou que la cosa no es destaroti gaire, qui aplaca les queixes familiars que no comprenen aquestes formes de fer sense llibres i sense "normalitat", qui dona instruccions a les direccions a "acompanyar" el bon funcionament del centre i dels seus treballadors, qui fa informes favorables o desfavorables, qui apaga focs...

I sí, tenim el poder de decidir moltes coses, cal tenir-lo molt clar i, com bé va dir l'inspector, saber-se les lleis. I plantar cara, explicar les coses, tractar a tothom de forma horitzontal, i compromís, i escoltar...
Queden moltes coses a fer, a aprendre, a discutir, a explicar, però és moment d'anar-se traient la por, no ja d'equivocar-nos, sinó la de les males cares, dels comentaris despectius, de la por que intentaren contagiar-nos els que no volen experimentar i fer el procés de desaprendre el que no hem aprés enlloc, però que apliquen com si fos una ciència inqüestionable. No cedir a  aquest xantatge i ambient que ve directament dels anys foscos del dictador i que s'atreveix a treure pit com si els sistemes educatius actuals funcionessin.

Ahir, però, va ser un dia d'agafar aquesta energia que al dia a dia necessitem per continuar confiant que no estem massa sols, pels que pensem que els RRI, Normatives, etc són l'escut dels que necessiten justificar les  errades per la via administrativa i no de la raó, pels que volem pensar l'escola cada dia que estem en ella i que comptem amb els principals protagonistes d'una escola: la canalla. No ho oblidem!

Horitzontalitat, emoció, alegria, experimentar, provar, arriscar, desobediència, resistència, amor, respecte, infància, família, mestra, escola, pública, lliure, donar, escoltar, compromís...moltes van ser les paraules que van sonar a Girona.

Fets i paraules que també sonen a Tarragona, potser no cal anar tan lluny per trobar-se, oi?

No tot és desar somnis pels calaixos 

No tot és desar somnis pels calaixos

rodejats d’enemics o bé d’objectes

que subtilment i astuta ens empresonen.


Perquè viure és combatre la peresa

de cada instant i restablir la fonda

dimensió de tota cosa dita,

podem amb cada gest guanyar nous àmbits

i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres

del ponent encrespat, la llum esclata.


Miquel Martí i Pol



El Cabrero també ho diu molt clar, a la seva manera.



dilluns, 7 de febrer de 2011

Fum

Estimades i estimats,

Avui m'ha arribat una carta del president de la Generalitat de Catalunya, tot i que als seus i a ell mateix li agrada autodenominar-se President de Catalunya. El cas és que m'avisa que em prepari, que la situació al país és excepcionals i així seran les mesures que es veuen obligats a emprendre: excepcional, tot i que costin d'entendre. Pos vale, que vinguin, com que ja està avisat que no les entendrem potser hem de fer coses excepcionals, com ell molt bé preveu.

De coses excepcionals fa molt temps que hi ha gent que en fa, ja ho sabeu. Fa dues setmanes vam tenir la sort de rebre a Tarragona a un petit grupet de refugiats afganesos que formen part de la petita comunitat afganesa de Catalunya, una seixantena de persones en total. Van venir per fer un parell de sopars-fòrum on recollir diners per l'autogestió del grup i per enviar uns caperons a uns orfes de Kabul. És difícil entendre com, persones que viuen en una fragilitat econòmica immensa, són capaces de posar el seu temps i la seva força de treball pels demés. Afegim a la fragilitat econòmica les històries personals de fugida, ruptura i canvi cultural. I la inestabilitat documental. Poques coses hi ha que desencoratgen més, que veure l'interior de la cartera d'una refugiada política, un vuit ple de vida a oblidar o, si més no, a ocultar. Un cap de setmana molt ric amb la Reja, el Rahman, la Shoa, la Zokhora i el germà del Ramshid, juntament amb tota la gent que va pasar pel sopar solidari al local de la Cuculmeca, més de 80 persones. Riquesa feta amb amor i aliments.

Refugiats d'un altre conflicte i de la historia en general són uns que viuen a dalt d'una muntanya a Calafell. Expulsats d'un lloc impossible per a ells, arribats a una terra que havia de ser rica per a ells, desheretats d'una riquesa que van tocar alguns dies i va dibuixar en el sostre d'una casa massa freda per les temperatures i les absències. Avui tocava omplir una mica la nevera i els cors gelats, ni que sigui amb un berenar per saber les darreres noticies. Desgràcies, que a tu i a mi farien agafar un estres durant una bona temporada, són explicades pausadament i amb un soniquete final de "que hago yo?" Com que no tinc resposta, intento desviar la mirada. Aquest vergonyós interval de temps es dona com a bo, com ajuda per la mare refugiada sense molts papers.
Fan olor a fum. Cremen el que poden i troben pels voltants de la casa. El nen baixa a escola cada dia amb l'olor a fum i, el que fa milers d'anys, va significar un pas definitiu en la història de la humanitat avui en dia és motiu de silenciós i discret rebuig. El fumat, aliè al rebuig, continua somrient a tothom, sense saber que, és el que als pudents els va fer arribar a on són, el que provoca un rebuig invisible i algun comentari sonor.
Paradoxa o involució. Ara que anem dutxats cada dia, amb olor a perfums, nets i amb calor de calefacció, oblidem que va haver molts dies de la història de la humanitat que tot era com el que rebutgem inconscientment, com si volguéssim oblidar el nostre passat, d'on venim, qui som, que hem de fer...Brutal paradoxa d'on som avui. Ho solucionarem amb una colònia contra estereotips i pobresa emocional.

Tornant a la carta del convergent Mas, no cal que em regali vaselina, vingui de cara, sense circumloquis, dient clar que, el que vol, es continuar enriquint als seus amics i amigues. Som molts que plantarem cara, que continuarem fent olor a fum, amb memòria històrica i personal, moltes mirades complices que han compartit dinars, sopars, esmorzars, paellas, cafés...Gent rica i amb molta sort. Poderosos, no són ells, som nosaltres. I, a més, som més senyor Mas.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Illes i vots.

Estimats i estimades,

El passat dijous es van fer les eleccions sindicals al departament d'educació. Com bé sabeu vam fer una llista sindical amb la CGT, una llista que pretenia posar una pica en l'entramat sindical de Tarragona. Això entre d'altres objectius, es clar.
Deixa de ser una illa! era i és el nostre lema. La nostra proposta implica no delegar la responsabilitat de cadascú de nosaltres en representants sindicals. Adonar-nos de la força que hem de fer al si dels claustres, la capacitat de compartir i veure el món més enllà de les portes de l'escola. Tot això en temps de direccions i polítiques educatives que pretenen anular la veu i l'opinió dels que hi treballem cada dia. Ens volen silenciades. 
Per a mi ha sigut una experiència curiosa i singular, comprovar el cutremón del  aconseguir vots, del difamar als demés sindicats per quedar bé, de prometre l'impossible o el que no han dit ni fet en quatre anys, de reclamar-se com els millors, els més lluitadors, els  únics que poden millorar la situació. Patètic.

Estic molt content de la "campanya" que hem fet. Honesta, sense dir res que no seriem capaços de dir o defensar, incloent idees que poden crear rebuig o indiferència. Deia un company que no som una proposta minoritària, sinó per minories. No hem criticat a cap altre sindicat, al contrari hem escoltat com el sindicat majoritari ens acusava de "robar" ,textualment, a afiliats seus per la nostra llista. Com si les persones no tinguessin criteri, ni personalitat, com si fossin bobes o imbècils. Rutines.

També hem deixat clar que el nostre objectiu era que, les persones que ens dediquem al món d'educar i ensenyar, siguem capaces de pensar, actuar, escoltar, criticar.... sigui quina sigui l'afiliació sindical. Una tasca difícil perquè l'aspiració de la majoria sindical és representar i delegar.

Continuarem, com ja estàvem abans, ara tenim una secció sindical constituïda que ens permet tenir una cobertura legal gens menyspreable. I també hem de dir que la CGT ha tret 18 delegats a la resta de Catalunya.


121 vots a TGN, alguns més que la UGT, 121 persones que hem deixat de ser illes, que sabem que ens podem trobar, que no estem soles per molt que, al nostre lloc de treball, ens ho sembli. És mentida, no estem soles, endavant!

Resultats definitius Catalunya