dimarts, 30 de juliol de 2019

Encara

Benvolgudes i benvolguts,

ha coincidit, en pocs dies, que hagi compartit temps i espai amb l'Almudena i la Virgínia, dues persones que no es coneixen però que tenen vides paral·leles, tot i les raonables i necessàries diferències, faltava més. Pot ser que, si es coneguessin, arribarien a la conclusió que aquest paral·lelisme només està a la meva ment i segurament tindrien raó. Sóc jo qui m'he fet una idea del que em representen aquestes dues dones, una representació que, a més, em permet posar-la en altres  persones que es troben en situacions similars. 

Divendres vaig poder gaudir de com l'Almudena explicava Les tres morts de Batiste a Olokuti, una llibreria de la vil·la de Gràcia, a Barcelona. L'Almudena és narradora oral i ha fet de la seva passió el seu ofici, per sort dels que la seguim com podem allà per on narra. Sort d'escoltar-la narrant contes i sort de compartir bocinets de vida. Bocinets colpidors perquè l'Almudena, quan parla, no deixa de donar puntada sense fil. Deixa els contes pel gran públic i comparteix la paraula per evidenciar que "eixe" món no es el seu, ni el de l'Arnau, ni el de la Rosa, ni el de tants altres, com per exemple el de la Valeria, que l'Almudena no coneix. Encara.

Avui, 30 de juliol, tenia una altra representació. Molt menys agradable, la veritat, però molt important. Des de fa quatre anys la Valeria, i la seva família, arrossegaven un procés judicial, kafkià, dolorós i tremebund. Com si la quotidianitat no fos prou complicada per a la Valèria i els seus pares, com ho és l'haver d'entendre el nou  món que comença cada dia, han patit al llarg de quatre anys  l'enorme distància que hi ha entre el dret penal i la vida. Si a més tens sis anys i no ets neurotípica...

Traço així la fosca línia que va del dret penal al dret de no haver de marxar a l'altra banda del país per anar a una escola on la diversitat sigui el natural. Ja fa 20 anys, que d'acord que no són res, que som al segle XXI, i encara passa: segregació i invisibilitat, al parc, a l'escola, al jutjat...En ple segle XXI l'Arnau, l'Almudena i en Jordi han viscut un exili escolar, d'Ontinyent a Tui, de València a Pontevedra.

L'Almudena i la Virgínia, en Jordi i l'Oscar, l'Arnau i la Valèria, tot i que no es coneixen, encara, escriuen cada dia línies que no saben molt bé on les portaran perquè cada dia és una aventura, descobreixen noves interpretacions i canvis amb idiomes universals com la mirada i el tacte, fan del petit gest una gran celebració. Com totes les mares i pares, oi? 

El procés judicial de la Valèria ha acabat definitivament avui, un patiment que queda arraconat definitivament. L'Arnau ja té escola al costat de casa pel curs vinent. Podria semblar que són victòries del sistema, judicial i educatiu respectivament, però que ningú s'enganyi. Algunes de les línies que cada dia escriuen aquesta gent porten els verbs plantar-se, discutir, confrontar, exigir, demanar, complir...molta energia extra pel simple fet de ser mares i pares d'infants que necessiten de l'acompanyament constant.

Acabem ja amb el conte que, encara, explica com "viure amb la diversitat" esdevé oxímoron frustrant i mesquí. 

El 23 d'abril del 2020, com a molt tard, arraconarem l'encara de la trobada, noies.



La foto és de la Cristina Serrat, al fons l'Almudena explicant Les tres morts de Batiste

dimecres, 10 de juliol de 2019

El nostre Jordi

Benvolgudes i benvolguts,

ahir ens va deixar el Jordi Benito. En Jordi va ser un dels meus primers alumnes com a mestre, el curs que em vaig estrenar a l'APPC, a la Muntanyeta, ja fa uns anys.

Tot i el dolor i la pena no puc deixar dibuixar un somriure al pensar en el nostre Jordi. El mateix que ell feia quan et clavava la seva mirada  buscant complicitat o un motiu per alleugerir les circumstàncies vitals que, des de ben petit, l'han limitat físicament. Només físicament perquè la Cèlia, la seva mare, s'ha encarregat de desfer i relativitzar aquestes limitacions: en Jordi ha fet de tot i més, ha muntat a cavall, ha volat en avioneta, ha vist partits del Barça a primera fila, ha viscut cada any i des de dins els carnavals de Reus, ha viatjat...però, sobretot ha estat estimat i cuidat. Molt.

La Cèlia, la seva incansable mare, ha estat tots i cadascun dels dies que ha viscut el Jordi, al peu de les seves necessitats. No és la Cèlia una persona que doni voltes a com dir les coses, parla tal com raja, i punt, que no cal  malgastar energia en fer circumloquis per quedar bé. Suposo que la vida li va ensenyar que, quedar bé, no impediria que li destrossessin amb un maleït accident de cotxe.

Amb la Cèlia vaig fer, com a mestre, la meva primera entrevista a una família. Mai l'oblidaré, ni a ella ni a l'entrevista! Jordi i la Cèlia feien un tàndem inseparable, sempre junts, interpretant-se el món mútuament, compartint-lo amb totes les dificultats, les dures rutines, el record del que podia haver estat la vida. Res d'això va impedir que l'amor entre mare i fill brollés de forma natural i continua, d'una forma simple i sense floritures, ans al contrari crec que en Jordi Benito s'ha perdut poques festes a Reus.

Tots els que hem tractat al Jordi tenim un tros seu, per això és el nostre Jordi: el seu sentit de l'humor, el seu somriure, la seva tos, la seva mirada, la veu de la Cèlia... tot junt fa que, com diu l'estimat Lluís, en Jordi sigui immortal. 

Tots els que l'hem conegut l'hem estimat i hem aprés com d'important és viure el present, l'aquí i ara. Recordo com la Cèlia anyorava un dia on el Jordi vingués amb una cama o un braç trencat per alguna caiguda infantil...

Ha estat un goig compartir camí i temps, Jordi, Jordaca. Una abraçada immensa a la Cèlia, l'Abel i a totes les que l'heu estimat.
En Jordi i servidor, una tarda qualsevol a Reus...

dissabte, 11 de maig de 2019

En Ferran, un mestre més.

En Ferran, un mestre més.

El meu nom és Toni Àlvarez i sóc mestre i director de l'escola Teresa Godes i Domènech, una petita escola que es troba al Montmell, el municipi més extens i menys poblat de la comarca del Baix Penedès, a Tarragona. Són molts els mestres i les professores de la comarca la Costera que hi treballen a la nostra demarcació, algunes es queden a fer vida, altres hi tornen, de totes elles aprenem.

En Ferran Minguet no és el primer mestre de la Costera que conec, tot i que és el primer polític de la comarca que conec i l'últim que em pensaria que faria de polític. Val a dir que només fa cinc mesos que el conec, però al Ferran se'l coneix ràpid i més a un centre educatiu on, la quotidianitat, mostra ràpidament gran part de les actituds bàsiques per poder ser un bon mestre de l'escola pública: compromís, esforç, capacitat d'empatia i estima pels alumnes. En Ferran  havia de cobrir una baixa molt sensible quan va arribar al gener i ho va fer des del primer dia amb criteri i serenitat. 

Va ser als pocs dies que ens va comunicar que, a més de mestre, feia de polític al seu poble, a Xàtiva. Vam quedar ben parats, no veiem per enlloc les capacitats d'un polític en aquell noi de 29 anys,al contrari, amb una aparent innocència i certa ingenuïtat continuem  pensant que en Ferran no hi cap dins d'un vestit de polític, si més no polític clàssic. 

Companyes i companys vam estar unes setmanes intentant treure-li del cap l'idea de ser l'alcaldable del seu poble, quan encara era possible. Conec bé com es cuina a la política de partits i d'institucions, sovint irrespectuosa amb les capacitats i potencial de les persones, sovint subjectes a interessos obscurs, "pensa-t'ho bé Ferran"  va ser el mantra de bona part del claustre al mes de febrer a l'escola.

En Ferran diu que vol canviar la formes de fer política, que té molta il·lusió i ganes de treballar per fer de Xàtiva una ciutat habitable i participativa. He de dir que a l'escola així és ell, espero que ho pugui mantenir, arribat el cas, a Xàtiva.

Perduda la batalla de convèncer al Ferran que no fes de candidat, només puc manifestar certa enveja pels xativencs, per poder triar a un alcaldable com en Ferran: una persona honesta i treballadora, jove i experimentat, senzill i amb idees pròpies, responsable i compromès.

Per últim, una petit apunt, als darrers mesos en Ferran ha estat viatjant cada cap de setmana a Xàtiva a treballar per la candidatura, també ho ha fet vàries vegades entre setmana, baixant i pujat el mateix dia, per fer debats i trobades importants. I  ho ha fet sense faltar en cap moment al seu deure i responsabilitat de mestre. I amb el seu sou ja que, el seu partit, no li ha pagat ni la benzina. 

El 26 de maig dependrà de la voluntat dels xativencs i xativenques el futur immediat d'en Ferran, però estic tranquil perquè, allà on estigui en Ferran, guanyem totes i tots. 

Salut i encert.
Toni Àlvarez
mestre i director de l'escola Teresa Godes i Domènech