dimecres, 30 de novembre de 2011

I diuen que no hi ha diners per educació!!

Aquest és l'article del mes de desembre de la revista Catalunya....


516.296 euros

Qui busqui feina o recursos per anar tirant, sapigueu que teniu fins a final d’any per presentar-vos a la convocatòria que proposa la “Resolución 150/38241/2011, de 7 de noviembre, de la Dirección General de Relaciones Institucionales de la Defensa, por la que se convocan subvenciones, en régimen de concurrencia competitiva, para la promoción y difusión de la cultura de defensa y de la imagen de las Fuerzas Armadas, correspondientes al año 2012.”

Per si algú es pregunta quines activitats es poden fer per difondre i promocionar aquesta “cultura” la convocatòria del BOE dóna idees com cursos, seminaris, foros, projectes d’investigació, estudis sociològics, jornades, exposicions i, el més preocupant, “Actividades para impulsar y promover acciones en el ámbito escolar, no universitario (educación primaria y secundaria), en materia de educación y promoción, de los temas relacionados con la educación para la paz, la seguridad y la defensa, el patrimonio histórico y la historia militar”.

Si no teniu clar els temes i voleu anar a “tiro fijo” la mateixa convocatòria dona idees que estaran de moda l’any vinent dins del món militar. Temes tant “interessants” com el VIII centenari de la batalla de les Navas de Tolosa al 1212, la commemoració del naixement de Tinent General Manuel Gutiérrez Mellado, el centenari del establiment del Protectorat espanyol al Marroc o l’estratègia espanyola de seguretat.

516.296 euros que tenen per objectiu reforçar la consciencia de la seguretat i defensa nacional amb les activitats que desenvolupen les Forces Armades, dins i fora de les fronteres espanyoles. Així ho diuen i ho paguem dels nostres impostos. Demanen treballs amb un enfocament integral per la resolució de conflictes i gestió de crisis i amb les noves perspectives de la relació entre les Forces Armades, les organitzacions internacionals, les ONG i demés entitats publiques o privades respecte la realització de missions internacionals de pau i d’assistència humanitària….

Ara bé, per arrodonir-lo, d’aquests 516.296 euros, 471.440 euros són pels que realitzin activitats directa o indirectament relacionades amb les Forces Armades i la resta (44.856 euros) per a estudis a favor de la pau…Que us pensàvau!

Ja sé que us agradaria parlar més de la pau, ja conec als que llegiu aquesta columna, però l’exèrcit i els governs tenen clar els seus objectius i han de dissimular les seves misèries. Per això mai està de menys donar un petit toc pacifista a tanta mesquinesa, tasca que fan els mercenaris que aposten en aquestes convocatòries i les porten a les escoles dels seus nens o alumnes. Es ven molt bé un treball sobre la pau i l’exèrcit fet per un nen. I sembla que diners no en falten per comprar-lo. La crisi no és igual per tothom.

Deixo un vídeo perquè, com a mínim, riurem


!

dilluns, 21 de novembre de 2011

Jornada Espiral 2011, del Guix a la pissarra digital

Estimades i estimats,
Com ja sabeu, dissabte passat va ser un dia intens. He començat a explicar els esdeveniments pel final, però pel matí vaig participar a una jornada que, organitzada per docents especialistes en noves tecnologies, ens va convidar a explicar el projecte de Ràdio SISnesta, l'emissora per internet que vam fer el curs passat a la Ginesta.
Va ser un goig i un gran reconeixement el poder explicar davant un nombrós auditori la feina feta, tot un premi. A més va generar molt debat i interès! I sembla ser que va agradar molt!
Us deixo amb el vídeo de la nostra exposició i amb el que vam passar després, la valoració dels nens i nenes de l'escola respecte la ràdio.



Watch live streaming video from espiral at livestream.com





diumenge, 20 de novembre de 2011

25 años no son nada

Estimats i estimades,

Ayer me reencontré, 25 años después, con algunos de los que fueron mis compañeros y compañeras de pupitre a lo largo de 8 años. Un reencuentro que no todos teniamos claro de hacer o ir, una vez acabada la  EGB hubo una diáspora que hizo que perdiesemos el contacto entre la mayoria de nosotros, no todos. El final de una etapa y el comienzo de una vida nueva.

Así habia incertidumbre sobre el qué hablar, qué contarnos, cómo reconocernos, qué explicar. Cierto es que habia habido un primero contacto por las redes sociales, un tanteo satisfactorio que nos animó a algunos a acudir a la cita que promocionó, sobretodo, Pablo.

Tengo que decir que al cuarto de hora de estar juntos habian huido las incertidumbres, los miedos, la vergüenza y empezó a suceder que parecia que no hubiesen pasado 25 años desde la última vez que nos vimos. Un espejismo.

Afortunadamente han pasado 25 años, hemos crecido, pasado vicisitudes, malos dias, jornadas gloriosas, desengaños, amores, nacimientos, frustraciones y alegrias. Compartirlas ha sido bonito porque nuestro origen es común, venimos del mismo barrio, Marianao, un barrio obrero, plano, humilde, trabajador, luchador. Y en nuestras biografias está escrito, por lo que pude compartir anoche. A lo largo de estos 25 años no hemos dejado de hacer lo que compartimos esos 8 ó 9 de infancia, de recreo en la plaza del barrio, de clases hacinadas, de familias comunes y casi intercambiables. Porque lo que nos enseñaron nuestros padres y madres era común y compartible: esforzarse que somos currelas y nadie te va a regalar nada.

Inevitable pensar en la pelicula de Joaquim Jordà, 20 años no es nada, el trailer es suficientemente claro como para repetirlo en palabras. Caminos que se separaron, con sueños y expectativas aunque, en nuestro caso, no fuesemos conscientes aún.

No estábamos todos, uno no podrá estar nunca más, espero que la próxima vez faltemos menos para acordarnos de más.

Pese a los miedos previos, fué un placer.
un abrazo


divendres, 28 d’octubre de 2011

Reconversió!

Aquest és l'article del Bala perduda de la revista Catalunya del mes d'novembre, coses que passen a les escoles del món.

Reconversió

En aquest mes convuls d’octubre no només s’ha dissolt el que quedava de l’ETA, sinó que també els països desenvolupats han ajudat a uns rebels a assassinar al sàtrapa Gadafi. Us podeu imaginar que podríem fer 10 columnes explicant o opinant sobre tot plegat, afegint les “retirades” d’Irak i Afganistan, més el canvi de més de mil presos palestins per un petit soldat israelià. En fi, material no falta mai, malauradament, però aquest mes, més.
El cas és que us explicaré quelcom he viscut justament aquest mes a l’escola on treballo. Resulta que me toca dinamitzar un taller d’invents, amb nens i nenes de 6 a 12 anys, una hora a la setmana on poden fer anar tota la seva imaginació per crear, inventar, projectar i construir amb materials reciclats: suros, cartrons, tetra-bricks, taps, tubs, cilindres de plàstic…
Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa que una gran número de nenes i nens ( i aquí no és qüestió de llenguatge no sexista) feien, fabricaven diferents tipus d’eines, armes o simulacions de material bèl•lic. Així al llarg d’uns dies allà s’han fabricat pistoles, ballestes, tancs a escala, llançagranades, armes siderals, complements per conquerir llocs impossibles a persones desconegudes. Petits constructors de la industria militar!
Després de donar-li voltes al assumpte, valorant com reconduir aquests brots artístics tan “creatius”, ens vam reunir i vaig marcar una línia vermella: no podia sortir de l’escola cap invent o artefacte que servis per recrear escenes de violència, mort o servissin per fer mal. Van quedar uns segons astorats i van preguntar que perquè, és clar. I la resposta va ser senzilla, l’escola no ha d’ensenyar mai a fabricar o pensar en eines per fer mal, destruir o matar a ningú. I ull que la consigna va ser que no sortís de l’escola, no que no és provés de fer. Tampoc és qüestió de perdre oportunitat sobre possibles reflexions al voltant de certs artefactes.
El més increïble de tot és que, una vegada escoltada la consigna, en minuts es va iniciar una reconversió de les armes en artefactes civils. Així un ultra modern llançagranades es va tornar en uns ultra moderns prismàtics, una ballesta en un manillar de motorista, un tanc en un llevaneus...nens i nenes de 6 a 12 anys.
Una qüestió de voluntat, però també de referents. Davant de la pregunta de, què faig? És curiós com la canalla copia models i es perpetuen, tot i no veure pel•lícules de guerra cada dia. Feu la prova, poseu un tub de cilindre de cartró en mans d’un infant, segurament comenci sent una pistola. El problema no és que ho comenci, sinó que ho acabi sent vint anys després, ja sigui una banda o un exèrcit. Gràcies per la lliçó nois i noies.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

aquesta setmana

Ha passat aquesta setmana, una més del calendari, vet per on. Resulta que coses que duraven més de 40 anys i que, per tant, jo sempre havia viscut contemporàniament, s'han acabat. Més o menys.

Els nous demòcrates libis autentificats pels demòcrates americans i francesos li foten un tret al cap al sàtrapa del Gadaffi i el món respira tranquil, o així ho diuen les agencies d'informació. Violència? Sí , des de fa molt de temps, a tot arreu.

A Gadaffi el van ajusticiar el mateix dia que tres encaputxats diuen que, després de matar al llarg de més 40 anys en nom d'una terra, ho deixen. I quasi tothom ens alegrem que hagi un exèrcit menys al món. Peculiar però amb ínfules i desitjos d'exèrcit. I els que no s'alegren són els que veuen que s'hauran de quedar el monopoli de la violència, descoberts d'excuses cares, molt cares, ara  resultara un pèl més car reprimir. També s'alegren  els que volen la humiliació més total i absoluta, com si el dolor només fos de la seva part, únic i absolut.

Aquesta setmana també ha passat que havia un nen a una escola on no volia quedar-se, li semblava que era un món massa infantil per una vida massa adulta com la que porta. No perquè vulgui, sinó perquè una altra forma de violència s'ha fet amb la seva vida. Amb sis anys no es poden tenir certes culpes. Allò que en diuen violència estructural, per posar-li un nom.
Aquesta setmana, per fi, la societat ha guanyat un nen en un cos de sis anys que estava absort en una realitat quotidiana de jove de 25. Poca cosa pensareu, digueu-li a aquest nen que guanyarà un temps per créixer que se li estava prenent.

Ni triomfs, ni derrotes, esdeveniments que haurem de continuar col·locant al seu lloc, com a bones mentides que són. Ara toca acabar amb el terrorisme laboral dels més de mil morts anuals treballant a l'estat espanyol, o el mirar de fer unes comunicacions que no generin els més de mil morts anuals en accidents de trànsit, toca defensar els mínims drets que ens paguem amb els impostos i que encara ens queden i que es volen quedar els mateixos que afavoreixen el terrorisme laboral i els hi sua els morts a la carretera, per posar alguns exemples de noticies que encara trigarem molt en veure esmenades... Al temps.

Perquè res és el que sembla....




diumenge, 16 d’octubre de 2011

En Xavier Díaz és un sindicalista i mestre gironí, entre moltes altres coses. Tinc el seu bloc enllaçat des de fa temps, La Bitàcola de Xavier Díez. Avui us deixo la seva darrera entrada al seu bloc, arrel d'una trobada internacional de lluites i experiències educatives.
Val molt la pena llegir-lo per saber per on van els trets i les pistes sobre l'ensenyament al món pretesament desenvolupat...

 Poc abans de morir, l’historiador Tony Judt ens recordava l’extraordinària importància que tingué l’estat del benestar per construir una societat viable i en pau. Ell mateix es posava d’exemple. Gràcies a una educació pública potent fou el primer de la seva família a arribar a la universitat, a l’elitista Cambridge. Històries com la seva, en què algú de classe baixa podia parlar de tu a tu a aristòcrates i acabalats homes de negocis, devia suscitar una reacció per part de qui considera que l’estat és al servei dels seus interessos, i que cal mantenir les distàncies entre els de dalt i els de baix. És només des d’aquesta perspectiva social com es poden entendre les polítiques neoliberals, dominants en aquest moment, i lesives per al conjunt de la societat.

De la mateixa manera que els brokers utilitzen sofisticats sistemes de manipulació per obtenir guanys a partir de l’empobriment col·lectiu, qui avui determina les polítiques educatives europees manipula el llenguatge a la manera orwelliana a fi de perseguir uns objectius reals que es contradiuen amb les finalitats teòriques. Allà on parla d’excel·lència, es busca exclusivitat. Allà on diu autonomia, es pretén desresponsabilització estatal. Allà on reclama austeritat, ens diuen empobriment. En realitat, hi ha una estratègia global, dins la Unió Europea, que cerca erosionar a llarg termini l’educació pública, pilar fonamental que sustenta l’edifici de la societat del benestar i el qüestionat valor de la igualtat.

Aquesta és una de les conclusions a les quals es pot arribar després d’assistir a la Conferència Europea contra l’Austeritat, celebrada el passat dissabte a Londres. Dos centenars llargs de persones provinents d’arreu del continent explicaven les seves experiències nacionals, que segueixen un patró comú. Jo vaig fer una intervenció sobre la dura experiència de les mobilitzacions contra la LEC i la paradoxa de les retallades en un període en què la desena part més rica de la societat catalana continua acumulant poder i riquesa a ritmes espectaculars. Els anglesos van parlar de l’obsessió per l’autonomia (en realitat indiferència de l’administració per l’educació), del sistemàtic falsejament dels resultats educatius a les avaluacions nacionals (atès que l’obsessió pels resultats acaba suposant objectius perversos) i del suport polític a les «Academies», allò que nosaltres coneixíem fa temps com a escoles concertades, i que cerquen la puresa social i ètnica en una societat desestructurada i multiètnica, que esclatà en greus disturbis fa dos mesos. Itàlia i França defineixen la seva situació amb una paraula clau: «Menys». Menys escoles, menys currículum menys docents, menys salari, menys perspectives per als alumnes. I això en el context de dos països que continuen tenint índexs de creixement econòmic acceptables. Finalment, l’estrella de la Conferència, els més aplaudits i qui més mostres d’afecte i solidaritat van rebre: els grecs. Uns grecs que ens expliquen que en els darrers tres anys han tancat 1.000 escoles. Que el seu poder adquisitiu ha baixat entre un 30-50%. Que es detecten un nombre creixent de suïcidis. I tot plegat, per què? Per satisfer els banquers europeus a partir del pagament d’un deute no causat pels serveis públics, sinó pel frau fiscal de l’empresariat hel·lènic, les rebaixes impositives a les classes altes i la cobdícia dels especuladors. Que quedi molt clar. La contracció econòmica a la qual els financers sotmeten els nostres germans mediterranis comença a superar l’ocasionada per l’ocupació nazi durant la segona guerra mundial. De fet, el que està succeint arreu d’Europa és la guerra. La guerra contra l’estat del benestar. I, tot recordant de nou Tony Judt, països com Holanda o Noruega van veure reduït el seu PIB durant l’ocupació alemanya percentatges similars al que pateixen els grecs durant l’ocupació del FMI i la troika comunitària.


Com diria el gran filòsof portuguès, José Mourinho, Per què? Tant de patiment i humiliació ha de tenir un objectiu. La secció d’Internacional dels diaris ens donen discretes pistes. La política educativa comuna del continent està buscant un model educatiu xilè. No oblidem que Xile fou un país on el neoliberalisme educatiu s’aplicà manu militari. Un sistema privatitzat on les només les famílies amb recursos poden permetre portar els seus fills a la universitat. I on la resta només tenen l’opció d’endeutar-se durament per tal de disposar les mateixes oportunitats que, quaranta anys enrere, va tenir l’historiador britànic citat en aquest article. Entre el silenci mediàtic sobre les protestes de la comunitat educativa del país llatinoamericà, hi havia el colpidor testimoni d’una mare que denunciava que havia de triar quin fill podia permetre que estudiés. Perquè una de les tendències creixents (ja implementada a Anglaterra o Estats Units) és el sistema pervers de crèdits per finançar el que és un dret fonamental. El dret al coneixement i a la formació. I de fet, si els espanyols acaben confiant en personatges com la sinceríssima Esperanza Aguirre, les famílies hauran de passar d’hipotecar-se de per vida per un habitatge de preu abusiu a fer-ho per tal que els nostres fills tinguin una mínima oportunitat. A hores d’ara els nostres Botín es deuen fregar les mans davant les noves oportunitats del mercat.

En Xavier no treballa al mateix sindicat que jo col·laboro. A mi em dóna igual...

divendres, 30 de setembre de 2011

La nostra escola 2 (i final?)

Estimades i estimats,

Ja sabem la resolució que el Departament d'Ensenyament ha fet vers les exigències  i presses que tenien fa dos setmanes per canviar caps d'estudis amb reducció de jornada per cura de fills menors de sis anys. Així en una trucada telefònica, una cap de personal ha informat que "han revisat els criteris d'aplicació de la normativa i s'han modificat per aquest curs" i que tot continuarà igual, fins i tot per les altres dos dones amb càrrec directiu (en aquests casos secretaries) que, una havia dimitit del càrrec i l'altra havia renunciat a la reducció de jornada.

Perquè l'ha revisat? què és el que han revisat? Des del principi dèiem i veiem que la normativa que feien servir no posava enlloc el que volien imposar. Molt possiblement ells eren conscients del fet, però tot i així van  continuar coaccionant i pressionant de molt males maneres per fer la seva. I segurament, si a la Joncosa no ens haguéssim plantat, no estaríem parlant ara d'aquesta "revisió". I no hem fet més que demanar que s'apliqui la llei, ells que la tenen per la mà i tant en saben,  pensen que som tontos i que no ens les llegim.

Ho intentaran resoldre de la manera més discreta possible, però hem de dir ben alt que hem d'aturar les imposicions del departament, que hem de fer front a les seves arbitrarietats i coaccions, que ens toca defensar l'escola perquè pel que es veu hi ha gent només veu una normativa que després no te clar com interpretar-la. O sí, perquè sigui al seu favor, ni que sigui il·legal

Torno a dir que estic molt orgullòs de pertànyer a un claustre que va defensar el que era just i necessari per la nostra escola, que hem patit, no només els moments puntuals d'agressió, sinó la incertessa de no saber com aniria tot plegat i que, tot i així, hem continuat amb molt bon ànim la nostra tasca de ser mestres.

I gràcies a totes les persones que heu estat pendents de nosaltres i que estàveu preparades per fer el que fos, es pensen que estem soles i encara no s'han adonat que som més i que no tenim por a dir el que pensem.

Endavant, seguirem fent feina al ofici més maco del món.

Toni

La cançó dels 091 ve a "cuento", no defallim...



dimarts, 27 de setembre de 2011

Una altra bala perduda

Aquesta és la propera columna Bala Perduda que sortirà a la revista Catalunya el proper mes d'octubre.

Vigila amb els amics...


Després del vuit periodístic del mes d’agost i principis de setembre sobre els esdeveniments succeïts a Líbia tornem a tenir notícies sobre l’arribada al poder d’un Consell Nacional de Transició Libi que ja ha rebut, en un temps record, el beneplàcit de la comunitat internacional. On abans hi havia el sàtrapa del Gadafi posem uns altres que, tot i algunes veus diuen que són propers a Al_Qaeda, encara no es sap molt bé d’on venen. Qüestió de temps.

El que si comencem a saber és el que ha passat en aquest vuit informatiu de dos mesos, res allunyat del que els antimilitaristes ens ensumàvem: matances indiscrimades, suport armamentístic i logístic d’alguns països que ja tenien interessos a Líbia ( amb França al capdavant)…lluny del bucòlic avenç amb furgonetes armades amb metralladores conduïdes per un exèrcit de “rebels”, els serveis secrets dels “països democràtics” han fet i desfet, amb marcat objectius que les seves forces aèries han bombardejat, tot amb el silenci còmplice de les agències d’informació que volien una transició el màxim d’ incruenta de cara al món i feta “pel de casa”. La cosa ha colat, una vegada més, de cara a l’opinió pública.

Segons algunes fonts es parlen de més de 20000 atacs aeris a sol libi, amb xifres de morts que superen els milers, però impossibles de comptar, tant per un bàndol com per un altre. Una guerra efectiva, el verdader objectiu ja comença a repartir-se als foros internacionals que en Gadafi ja tenia oberts.

Negocis que l’industria armamentística ja fa temps que realitza. Així les bombes de raïm, amb les que Gadafi va bombardejar Misrata, van ser fabricades a l’estat espanyol el 2007 i van ser finançades per Cajalón, Caja España, Caja Mediterráneo, Bankinter, Ibercaja, Banco popular, Banco Sabadell i la Caixa. I es que diverses armamentístiques espanyoles van vendre al Gadafi material militar per valor de 20 milions d’euros entre el 2009 i els primers sis mesos del 2010. Fa poc, oi? Doncs el govern espanyol encara va vendre armament per valor de 8 milions d’euros a l’exèrcit libi fins a tres setmanes després de començar les primeres protestes contra el règim de Gadafi.

No oblidem els 123 milions d’euros que ens ha costat als contribuents aquesta guerra, tenir presència militar quatre avions F-18, dos avions d’abastament, un avió de vigilància marítima, una fragata i un submarí. Que se sàpiga, es clar.

Saber i no oblidar, empreses difícils amb els mitjans de comunicació existents, no deixem de remenar en altres fonts que no viuen de crèdits bancaris i no deuen favors als que financen les guerres.

dimarts, 20 de setembre de 2011

La nostra escola

Estimades i estimats,

Ahir va ser un dia molt trist a la meva vida professional, la de mestre. Ja sabeu la meva alegria per trobar-me una escola i un claustre com el de la Joncosa del Montmell. Però ahir es van presentar a l'escola dos senyors inspectors per aplicar la "normativa". Bé, una part de la normativa que regula la vida i funcionament d'un centre escolar. El punt a normalitzar és que la nostra cap d'estudis ( i directora en funcions des del mes de març i fins l'octubre) no pot acollir-se a una reducció de jornada per cura d'un nen menor de sis anys. 

Val a dir que ja divendres passat (avui és dimarts) ja la van "avisar" que dilluns (ahir) l'escola havia de tenir cap d'estudis nou. També val a dir que va ser el primer "avis" serio que rebia després d'escoltar rumors al juny sobre aquesta possibilitat, però que ningú del departament va certificar mai. No havia sortida, o jornada complerta o cessió del càrrec, t'ho penses el cap de setmana i dilluns ens dius alguna cosa sobre qui potser el millor candidat

I dilluns, a les 14 hores el claustre reunit, de forma no oficial, sinó oficiosa, va decidir que els drets dels treballadors, de les dones i del bon funcionament de l'escola no es podien saltar així com així. I que prou ja de rebre atacs. Ningú acceptava el càrrec i animàvem a la Cristina a continuar amb el seu càrrec. I es que ningú s'imaginava a la nostra escola, de cop i volta sense cap d'estudis i directora a la vegada, amb TOTA la resta de personal nou d'enguany, amb un projecte educatiu amb empenta i transformador que tot plegat intenta treure el cap. 

És així com vam redactar allà mateix un escrit que vam elevar a la Directora dels Serveis Territorials de Tarragona explicant-li els fets i demanant que s'aturés el que pensàvem que era un malentès.
I és que la Cristina ja va arribar a l'escola amb la reducció de jornada a fer de cap d'estudis i encara va fer  ( i fa) de directora en funcions. Quina és aquesta normativa? què ha passat aquest estiu?
Ningú ho sap, de fet ni els mateixos inspectors saben dir quina normativa és, no hem trobat a ningú, i hem preguntar a gent entesa en lleis i normatives, que ens digui quina és aquesta normativa. Segurament perquè alteraria l'estatut dels treballadors.

Però això no és tot...

El divendres, després d'enviar la carta al departament, les mestres del claustre quedem que dilluns ens quedarem a dinar al cole i ens tancarem a l'escola si la cosa no s'arregla. Així li fa saber la Cristina en un email al Departament, crec que d'ensenyament. Perdoneu la ironia però els dos inspectors que van venir dilluns al matí a l'escola no m'ho van semblar. Més aviat em va semblar enviats del departament del Felip Puig.

Com que els arguments queden exposats anteriorment explicaré que van fer aquests dos senyors. Primer van "reunir-se" amb la cap d'estudis al despatx i allà la van amenaçar amb obrir expedients molt greus si la tancada es portava a terme, a treure temes sancionables del curs passat per les mobilitzacions que els pares van fer per tal de demanar una escola digna i nova per les seves criatures, acusant-la de participar i d'ometre el seu deure com a directora. I que ja veuríem com quedava el curs vinent la comissió de serveis que té...En cap moment li van ensenyar, ni explicar la normativa per la que havia de presentar la seva dimissió. Els hi va demanar per escrit el seu cessament i tampoc li van donar, adduint que ells no feien impresos.

Ella els hi va recordar els seus drets com a treballadora, com a mare, però aquells senyors venien a aplicar una normativa i a.......
El següent pas va ser cridar un a un a tots els mestres del centre. 

He de reconèixer, per qui no ho sàpiga, que al llarg de la meva vida he tingut l'oportunitat de seure davant diferents jutges, tribunals i interrogatoris policials. Sí, és cert, ser antimilitarista i insubmís m'ha portat a posar el meu cos i la meva llibertat personal davant el que jo creia que era injust i il·legítim. I us he de dir que mai m'havia sentit tant vexat en els meus drets i tracte professional. I menys m'ho pensava que els que ho perpetressin fossin membres de la inspecció educativa; mal, dolor, tristesa....i ràbia, molta ràbia, no entenc com persones amb molta més experiència i coneixement educatiu que jo no siguin capaços de veure la situació de l'escola, per sobre de normatives. Però més greu encara el voler imposar un canvi emparant-se en una normativa inexistent. El poder sempre pensa que el poble no sabem les lleis i que amb amenaçar-nos tenen prou per passar per sobre nostre.

El fet és que l'únic que volien els dos senyors era saber si jo em tancaria o no. I quan dic l'únic és l'únic, amb una professionalitat pròpia del departament d'en Puig defugien les preguntes compromeses, en tot cas que ells venien a fer complir la normativa. Però et tancaràs o no?  Si ho fas que sàpigues que t'exposes a expedient greu o molt greu,que és il·legal....

Val a dir que després d'explicar la diferència entre legítim i legal, els vaig recordar que encara estava un expedient per fer el mateix dos anys abans a una altra escola, on es van fer les mateixes amenaces, això sí molt més educades i "humanes". Així va ser amb totes les meves companyes i companys, únic interès, saber qui es tancava, posar si o no a una patètica llista que portaven amb els noms de tot el claustre. No van entendre que no ho sabíem, que ho havíem de parlar, que som un col·lectiu, un grup i com a tal prendríem la decisió en grup, entre tots.

Així va ser com, una vegada finalitzada la nostra jornada laboral a l'escola, vam començar a preparar un meravellós arros negre que ens vam menjar mentre parlàvem dels fets succeïts i de com continuar la defensa  de la nostra escola. Mentre, els dos senyors inspectors passaven l'informe a la seva cap des del cotxe al parquing de l'escola i van tenir la mala sort que el company d'una mestra que venia a l'escola va escolar una sola frase: "hi ha guerrillers". Tanmateix estiguessin parlant de Sierra Maestra i dels temps del Che, m'agradaria tant equivocar-me...

No sabem com continuarà això, de moment ho estem movent per la via legal, advocats i sindicats, defensem la nostra escola, crec en l'escola pública, però venen temps foscos....

Avui m'he tornat a retrobar amb la canalla de l'escola, he tornat a pensar que tinc l'ofici més maco del món, he tornat a veure la mirada dels nens i nenes quan aprenen i s'emocionen tot i les dificultats, pròpies i alienes. Demà hi tornaré i ho continuarà sent, malgrat els que s'entesten en dificultar-lo. Per això no deixaré de demanar el que crec que és legítim juntament els meus companys de claustre, amb els que estic molt content de compartir aquest nou projecte.

Continuarà....


 petons, toni

dimarts, 19 de juliol de 2011

Madrid

Estimades i estimats,
Torno a ser per la Villa i corte, de visita. Como debe ser.
El matí l'he dedicat a recuperar la nit del viatge i a donar un tomet pel barri de Huertas, el barri on treballa la meva amfitriona aquesta vegada, la Blanca, il·lustre arxivera i ara en tasques de pontificació del Registro de Autores que no te res a veure amb la fundació altruista del Teddy Bautista. No sé, no sé...

vet aqui l'estrella dorada a la seva arribada a Madrid
Aquesta vegada he baixat en el borreguero de la nit, l'històric tren estrella dorada, l'únic tren que passa per l'estació de Tarragona camí a Madrid, un tren que triga tres vegades més que l'AVE i que val la meitat de preu anant en preferent que un AVE. I com que no tinc presa he decidit rememorar vells temps. I hòstia, quin esforç que fa la RENFE, o l'ADIF, o com nassos es digui l'estafa que tenen muntada per reconstruir la memòria històrica. Al igual que hi ha gent que es dedica a rememorar i reconstruir successos històrics, a la RENFE no es deixen cap detall del que era viatjar en tren de llarg recorregut fa 25 anys. Molt currat, la mateixa brutícia, els mateixos lavabos embossats, els mateixos àcars, els mateixos revisors, el mateix bar tancat,  ostres tu! Quin esforç de reconstrucció històrica! Fins i tot hi havia gent que anava vestida com de fa 20 anys!!
nomes es veu entre les plantes 45 i 61 de les 4 torres.
Ara bé, el que no estaven fa 20 anys eren les quatre torres que t'esperen a la porta de Madrid venint per Chamartin, les famoses quatre torres del Real Madrid un dels penúltims "pelotazos" especulatius més espectaculars. Hi ha gent que no ha après desprès de lo de les Bessones...
Una cosa que sorprèn a Madrid és la multitud de banderes que hi ha per tot arreu. No només espanyoles, que són la majoria, sinó de la  Unió Europea o de Madrid. La cosa no és només d'organismes oficials, que es podria entendre, sinó que qualsevol petit hostal sembla un camping de la Costa Daurada en versió cañí.
I he passat per Sol, es clar. M'ha donat la mateixa sensació que quan la vaig veure, fa molts anys, per primera vegada.  Fart de veure-la plena de mariners de Cartagena borratxos a la nit de cap d'any  em va semblar com un decorat sense muntar. Encara queden algunes tendes de campanya de resistents, no se sap molt bé a qué, i la zona d'informació. Un xiringuito fet amb palès i material reciclat, adaptat per a persones amb mobilitat reduïda, tot un detall. Hi ha arquitectes que dissenyen edificis amb pressupostos enormes que pensen que la gent que va amb cadira de rodes tenen superpoders i braços, o una politja amb ganxo incorporada. No és el cas del xiringuito d'informació del 15-M.
A la tarda passarem per Lavapies, a la Caracola al repartiment de la cooperativa on la gent col·lega participa. I farem unes canyes, es clar.Quin gust fer canyes a Madrid, un altre dia explicaré la diferència entre un bar de Madrid i un català.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Un erudito emboscado

Mi amigo Adolfo es un erudito emboscado. Esto no lo digo yo sino que lo dijo, hace un tiempo, un amigo más listo que los dos juntos y que es doctor de la historia. Y tiene toda la razón.
Las vacaciones me estan permitiendo visitar a parte de l@s colegas que tengo más abandonad@s de lo normal y que echo de menos. Y mucho.
Con este erudito han sido muchos años y películas vividas como para dejar de lado lo que pudimos aprender de ellas y no continuar poniendo en solfa de forma rutinaria la cotidianeidad, aunque no sea igual de ágil que hace un tiempo. Con un criterio aplicable y, involuntariamente, sistematizado a base de cañas y barra. Años intensos de sentir, pensar y actuar. Años de errores y aciertos, claro, faltaba más. Sin urgencias presentes, ahora el cubata tiene otro ritmo.
No es casualidad que el erudito emboscado y el que ésto escribe se formasen en la escuela del Baix Llobregat, una escuela de gente dura, donde te podian robar la pelota en la calle, aunque tuvieses ocho años. Donde el primer cigarro se podia comprar por unidades a duro en el quiosco de la plaza, aunque no tuvieses rastro de vello en la cara. Donde tu compañero de pupitre durante la EGB se pudria entre la calle y la prisión, debajo de tu expediente de insumisión cuando los dos saliamos de la adolescencia. Zona obrera, roja, aspirante a libertaria, con olor a fritanga y viajes al sur llegado el mes de julio y agosto. Y septiembre con el olor a los chorizos y morcillas del pueblo, mezclados con los libros del nuevo curso escolar. Seguro que eso, o parecido, pasaba en Gavà y Viladecans, los pueblos donde creció Adolfo.
Ese erudito emboscado que me regaló el primer libro de educación apenas habia aprobado el acceso a la universidad, Anarquismo y educación, es el mismo que hoy me ha regalado el libro de  un paisano, no sé si porqué és de Jaén o porque es de una realidad charnega cercana a los dos, ese ex-cinturón rojo que rodeó durante años a la Barcelona Capital y hoy es nostalgia para algunos y hipoteca para muchos.
Los principes valientes de Javier Pérez Andújar, un título curioso para unos que nunca se definieron como valientes y que, si acaso, anhelan un poco de república. Ya lo leeremos, y lo digo en plural.
Gracias Adolfo, ya he visto que eres el más rápido en la tienda firmando y dedicando libros. Y discreto.



dimarts, 12 de juliol de 2011

L'Antònia, el Luis i el Robert

Ahir vaig estar dinant amb l'Antònia, el Lluís i el Robert. Havia de venir la Montse, però un mal de panxa inoportú no la va deixar. Ells van ser companys de feina quan era jardiner, ara són amics que ens retrobem quan podem, normalment en aquesta època estival i fent un viatget per algun lloc de les Espanyes. Aquest any, l'home que odiava els mestres, en Maragall, ha fet impossible que fem aquest viatge. Ja el farem.
Admiro a aquests amics, molt. Gent que matina cada dia perquè a les set han d'estar a puesto, gent que treballa vuit hores cada dia, persones que treballen molt i molt, dignament, per un sou just. En tota l'amplitud de la paraula...
 
I és que, els meus amics, tenen un certificat. Es suposa que per això cobren just, molt just, per tota la feina que fan. I gràcies. Ahir m'explicaven els nous contractes que han fet alguns ajuntament amb el Ventall, els grup dels 30, els del 70, tants per cent de la partició amb una altra empresa de neteja per continuar mantenint la feina d'un munt de gent que, d'altra manera seria dificil que la tingués. I es que tenir un certificat d'aquest pot suposar moltes coses, sobretot a nivell laboral. Perquè a nivell personal i social, i ho dic amb coneixement de causa, no hi ha diferències dins de la diversitat que hi ha a la vida humana. Un altre dia en parlarem del que suposa el món laboral i la presumpta discapacitat, de com la LISMI, una llei feta  l'any 82 és saltada i ignorada vilment.


Els meus amics són molt bon treballadors, responsables, exigents amb la feina, coneixedors del seu  ofici de jardiner. Ara els hi espera un estiu a tope perquè els "veraneantes" mengin el seu arròs amb sorra i el gelat de mango, es torrin al llarg del dia amb el sol i amb el cubata a la nit, i tot en un carrer sense males herbes i amb la gespa ben tallada. Dignes, els meus amics són treballadors molt dignes i eficaços amb un sou massa just.

divendres, 8 de juliol de 2011

La Ginesta


Tornava en cotxe i  m'autoconvencia que el que pensava en aquell moment ho havia de fer públic i dir-ho en veu alta. Vaig arribar a casa i ja em faltava el temps per escriure el nom de totes les persones que els darrers tres anys m'heu acompanyat a la meva trajectòria professional a l'escola La Ginesta de Segur de Calafell. Són tantes...per això no possaré noms, sinó gestos que cadascú sabrà reconeixer i és que, el dia a dia a una escola, és d'un viu que fa que cada dia sigui diferent, enriquidor i gustós per cadascú dels que passem una estona a dins d'ella. Obviament, no tothom pensa així. Tant em dona, la gent que estimo sí. La resta te un problema.

En aquests dies d'acomiadament he vist molt llàgrimes, alegria i tristesa barrejada, però sobretot dignitat, molta dignitat. La de mestres que estan orgulloses de la feina feta que, quan s'han recuperat del mal trangul d'acomiadar nens i families, han de canviar d'escola. 

Un curs més m'ha agradat conèixer gent que estima la seva feina, que comparteix el que sap i el que volen aprendre, que et mira cada dia als ulls i et diu bon dia. Gent que no té por de dir el que pensa, però que no t'ho escupen al dir-t'ho. Companys amb els que discutir sense resentiment, sense voler guanyar ni perdre.

I una vegada més ha sigut increible aquest moment màgic de dir adeu. Hauria de dir moments, primer el reconeixement a l'espai del vaixell dels tresors per part de nens i families, és molt gratificant tirar enrera en el temps i veure com hem canviat, com han crescut, com hem aprés. I que entre tots ho valorem així de bé. 

I les companyes i companys, omplint les oides, la ment i el sac de les emocions de paraules belles, de gratituds immerescudes, de somriures complices, de records dels mals momenst viscuts i sobrepassats, de les flipades d'alguns/es, de  les converses pseudosubversives, de l'aprendre a treballar amb dignitat.

el vaixell dels tresors, el darrer dia a la Ginesta
Tornava en cotxe del meu darrer dia de La Ginesta, amb el pilot automàticposat, fruit de fer durant tres anys el mateix camí dos vegades al dia, i pensava que tot allò que estava sentint s'havia de dir i escriure. I no ho podré fer perquè allò que pensava i sentia només podia ser dit en aquell moment, massa intens com per fer una o mil ratlles per esplicar-ho. Hauria de tornar a destinar aquelles estones de dubtes i xerrameca, amb les seves mirades, per intentar explicar-ho. És a dir, tornar-lo a viure i explicar en temps real el que sentia quan em coordinava amb tu, quan m'explicaves el que t'amoinava, quan recercaves un parell d'orelles on dipositar una mica de ràbia perduda, o aquell toc a l'espatlla quan et pesava el dia amb les seves consequències. Aquell somriure que em destinaves quan ens creuavem pel passadí, "ese Toni" que cridaves quan passaves per la classe, la mirada de cansament que trobava la meva de desconcert quan havia tempesta al mar on ha navegat el vaixell dels tresors, el xiuxiugeig previ i posterior a reunions importants, la clucada d'ull comprensiva davant paraules incomprensibles, els grans regals (abans d'hora i tot alguns!) fets amb el cor.
I els viatges en cotxe compartits, menys dels que m'hauria agradat...
Mestres de la Ginesta, reconeixer-vos algun d'aquests gestos, no són tots, falten alguns, és clar. No li podem posar paraules a tot...
Moltes gràcies pel vostre reconeixement, per la vostra estima, per ensenyar-me tantes coses, per aguantar-me. I per seguir remant, sobretot quan bufava el vent en contra...
Segur que ens retrobem...
Una abraçada,

Queda aqui el meu agraiment a tota la comunitat educativa...sort!!

diumenge, 3 de juliol de 2011

Memòria invisible

Benvolgudes i benvolguts, 
Us deixo l'article que surt a  la revista de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau...

La ruta de la sal

Corria l’any 1930 quan el Mahatma Gandhi iniciava l’anomenada Ruta de la Sal, un recorregut de 400 quilòmetres caminant per la Índia colonial que acabava a la costa per agafar un bocí de sal, un més dels gestos gandhians que posava dels nervis als britànics i que minvava la seva pretesa fortalesa imperial.

Ve a lloc aquesta historia perquè podria ser un bon paral·lelisme amb el conjunt de marxes que s’han iniciat aquest mes de juny al llarg de l’estat espanyol i que confluiran a Madrid a finals de juliol. També ho podrien ser altres tipus de columnes, que no són aquestes les primeres, però crec que esdevenen millor amb la filosofia ghandiana del moviment 15-M.

Aquella marxa la va començar en Ghandi quan des del seu partit es començaven a cansar de la inutilitat de la seva lluita de rueca i vagues de fam, de veure com la independència no arribava. Una acció simbòlica però que podia ser una desobediència col·lectiva i massiva, un gest fàcil de fer, compromès i a la vegada summament injust com era el càrrec econòmic que gravava sobre la sal l’imperi britànic, en aquell cas de la India als anys 30 del segle passat.

En aquest cas la ruta acabarà a la meseta, lluny del mar, però la guspira està encesa i dins dels moments d’incertesa de per on petarà tot això faig una aposta sobre una proposta que fa algun temps que es realitza, de forma decidida en el gest i tímida en l’extensió, a l’estat espanyol.

Evitar l’embargament i el robatori de cases per part dels bancs i entitats de crèdits que, després d’haver enganyat i estafat, volen fer negocies amb les restes de les persones que s’han quedat sense feina, gràcies a les seves inversions faraòniques i capacitat especuladora. És fàcil, tan fàcil com ajuntar-se les veïnes i veïns de la família extorsionada davant de la porta el dia que vinguin a fer efectiu l’embargament. Quant més millor, avui és una família, demà poden ser uns altres o nosaltres mateixes. Suport mutu, gest fàcil de fer, injustícia a combatre, desobediència activa i col·lectiva. La vivenda tan necessària com la sal, ara que els diners no es guanyen dels salaris sinó de l’especulació pura i dura.

Trenquem la por, cridem les nostres necessitats, demanem suport, donem-lo, s’acaba la vida de pastel que el capitalisme ens ha dit que existeix. Per cert, els poderosos, que ja coneixen el camí han començat a posar peatges a aquests viatgers. Fa uns dies s’anunciaven les primeres multes als que van impedir, pacíficament of course, entrar a l’execució d’un embargament. Són ells els que tenen por, som més…No deixem de caminar, no estem soles.

dissabte, 11 de juny de 2011

Vaig fer curt!

Estimades i estimats!
No estic massa acostumat a que transcriguin les meves paraules, per això faig un apart en la meva  pretesa modèstia i humilitat i us enganxo la transcripció de la  intervenció que vaig fer a la xerrada que va organitzar Homes Igualitaris amb el títol de 40 anys trencant files i on van participar també en Pepe Beunza, en Jordi Agulló i en José Luis Gordillo. Si la fes avui hauria parlat de l'escola de desobediència que està sent l'acampada del 15M a tot arreu. És gratificant veure i viure com la llavor desobedient va prenent de forma constant al territori, jo ara una mica des de la segona fila, però xalant de com el moviment creix en quant a experiència. D'això ja en parlem un altre dia...


Jo, en primer lloc, vull agrair a Homes Igualitaris per haver posat els insubmisos en aquest costat de la taula, perquè normalment això no passa. El Pepe ha estat testimoni moltes vegades de que no som convidats benvinguts i de que no som convidats moltes vegades. I anem als actes, des del públic, anem fent memòria, que també està molt bé. Però sí que trobem molt a faltar és que aquesta lluita d’insubmissió que va començar el 89 (de fet, va començar el 71 tal com l’entenem, però la paraula “insubmissió” va començar el 89).
Sí, però l’esperit, Pepe, és del 71, no ens enganyem. Doncs no és normal que estiguem aquí. Insisteixo, moltes vegades ens han dit que estiguem a l’altre costat, com oients. En fi, agraïts.
El que va passar entre l’any 71 i l’any 98, que és l’any que em van jutjar a mi, donaria per fer Enciclopèdies, tractats antropològics, sociològics, polítics, no només per totes les coses que van passar sinó per com aquest moviment es va anar transformant. Es va anar transformant, però sense perdre l’essència. És a dir, aquest caràcter que deia el Pepe que l’objecció, la insubmissió la feia cadascú a nivell conscient, sabent el que li podia passar personalment. Perquè, no ens enganyem, la insubmissió era una cosa que afectava una persona (afecta molt més, però quan tocava anar a la presó, era una persona) però significava una transformació a nivell col•lectiu.
Si hi ha algun estudiant o algun historiador, gent que tingui ganes, pressupostos per fer aquest estudi, que comenci a posar-se. Perquè jo crec que no ho podem deixar perdre, aquesta campanya de desobediència civil que aquests 30 anys que va durar va suposar.
El que va passar al meu judici, el “pues me voy”: Jo vaig ser possiblement un dels últims insubmisos que van jutjar, que van anar a judici amb tota la parafernàlia. És a dir, amb premsa, amb un grup de suport, ... Després de mi van jutjar suposo que molta altra gent, però va ser gent que van passar pel jutjat com qui va a recollir una miqueta una sentència; no li vam donar la visualització que li vam donar en el cas meu. Era una època, la del 98, jo me’n recordo. Quan jo vaig pensar en fer-me insubmís allà per l’any 90, allò de fer la mili era com allò de “comer, beber, ducharse”, el mateix. Estem parlant d’un període de temps molt curt en què es va transformar moltíssim el pensament de la societat. Quan parlo de la societat parlo de la meva mare, parlo del veí, parlo de companys de feina, parlo de molta gent molt propera, no de gent polititzada com podrem entendre, sinó de gent que ens envoltava. I era una època en què estàvem cansats (en aquest moment estava l’assemblea d’insubmisos): cansats d’anar a judicis on els jutges s’adormien, on els jutjats no escoltaven, on les sentències eren kafkianes, on depenien de si el fiscal era progressista i el jutge era de no-sé-què. Aberracions. Parlo de Catalunya també, perquè sé que a Navarra i al País Basc la realitat judicial era una altra, com ho era a la resta de l’Estat també.
Gordillo, Agulló, Pepe, Juanjo i jo mateix
Perquè no hem d’oblidar que jo això d’heroi no ho veig, Pepe, però allò de preciós de la insubmissió sí que ho veig. I és que, malgrat aquest epítet de “preciós”, per la presó aquí a l’Estat espanyol, als anys 90, van passar milers de persones. I dic “milers”, no dic “desenes” ni “centenars”, sinó que dic “milers”. Van passar milers de persones que, a més, van haver de patir repressió dins de la presó i moltes van ser dispersades pel territori. Vull dir que no oblidem tampoc que darrera d’això hi ha un patiment.
Doncs bé, jo anava a judici. Dic “jo”, però és mentida: anàvem molta gent a judici i en aquell cas aquell dia el protagonista era jo. Però anàvem ben acompanyats. Jo portava anys en el tema. El grup de suport, de la premsa i tot plegat vam fer que fos nombrós. N’estàvem cansats. Estàvem tan cansats que, de fet, qüestionàvem directament la utilitat d’aquest judici. Normalment la gent no es qüestiona la utilitat d’un judici perquè hi ha d’anar i ja està. Vull dir, que no ha de dir si és útil o no, potser es planteja si és just o no. Despreciàvem aquesta utilitat.
El plantejament era d’anar, dir el que pensàvem i marxar. Vull dir, vam anar a provocar directament. A priori, jo ja m’ho vaig muntar a nivell personal per no tenir feina en aquella època, etc. I el plantejament era d’anar a judici i dir “pues me voy”. Allò va ser espontani, perquè no ho portàvem molt ben preparat. Els nervis i aquestes coses no t’ho fan preparar bé. I tal com sortís de la sala, jo, nosaltres ens imaginàvem que –òbviament- no ens deixarien sortir. I si ens deixaven sortir m’agafarien a la porta. Perquè tot això era allà als jutjats de Lluís Companys, a l’Audiència. Hi havia tres senyors darrera d’una bandera. I, bé, que en el millor dels casos m’agafarien, al “calabozo” i doble condemna per insubmís i, a sobre, per “desacato al tribunal”. Tot això ho vam mirar legalment i era així. I era una provocació. Era dir “què passa?”. Perquè en aquella època el tema judicial estava una mica esmorteït.
Quina va ser la nostra sorpresa? Doncs que vam anar, amb tota la parafernàlia: amics, premsa, multitud antimilitarista. A l’entrar, el meu advocat d’ofici – hores d’ara deu estar blanc – em va preguntar perquè m’havia fet insubmís. Li vaig dir, vaig fer un petit al•legat i vaig dir “pues me voy”. I aquella va ser la frase que va tancar la meva comparecença i amb la que vaig obrir la porta i vaig marxar.
Darrere meu va marxar tothom, menys la meva mare i el meu pare que van fer “desobediència a la desobediència” i es van quedar. Vam marxar, vam sortir, vam sortir del Palau de Justícia. Allà ningú deia res. Tothom deia “yo he visto dos secretas en la puerta”. Esperàvem a la porta esperant que sortís algú a dir-me alguna cosa: “vostè no pot marxar així d’un judici”. I l’única que va sortir v ser la meva mare que anava a portar-me el meu DNI i el paper de “visto para sentencia”. I res.
Va quedar així la cosa. Així tal qual, perquè al cap d’uns dies van emetre la sentència. La sentència va ser absolutòria, emparant-se en que la meva actitud havia sigut prou impertinent com per fer-me fora del judici. I que havien parlat amb el meu advocat, que jo era bon jan i que havia fet no sé quins treballs per a la societat. I que “venga, va”, absolutòria.
Bé, allò va quedar així. Afortunadament hi ha les imatges. Les imatges deixen clar qui va marxar, quina cara tenien el fiscal i els tres jutges quan vam marxar i com es parlaven entre ells: “què fem aquí?”. Al final, doncs, ho van resoldre a nivell legal. I aquesta va ser la història del “pues me voy”. Llavors em va quedar una miqueta el sobrenom. Perquè del petit discurs que vaig fer l’únic que s’entén gairebé era el “pues me voy”. I així va quedar.

Allò després va portar més endavant que la Mariscal de Gante, que era la ministra de Justícia fes unes declaracions que això s’estava acabant efectivament. I això el que va fer és que, com cada vegada que hi havia alguna notícia sobre la insubmissió que saltava a la llum pública, accelerava el procés que deia el PP. Perquè en el fons la gent ho tenia clar. Tenia clar que el tema de la PSS no s’aguantava per enlloc. Vull dir, molta gent tenia amics coneguts que estaven fent objecció i veien el que veia tothom: que era una presa de pèl en la major part dels casos. I llavors era la pena que l’Estat feia pagar als que decidien no anar a la mili. Així ho vam entendre des de la insubmissió. Jo crec que molta gent també ho va entendre així. Estava bé que molta gent es fes objectora perquè això el que va fer va ser bloquejar al final els recursos de l’Estat per col•locar la gent. Però afortunadament la gent no és ximple.
Una de les gràcies de la insubmissió és el tema de les xarxes. Tothom que es feia insubmís, cada vegada més anava fent-se una xarxa de suport. I aquesta xarxa era una xarxa que vinculava directament la persona, però que al final creixia i era una xarxa transversal. En la insubmissió ens hem conegut gent tan dispar que dius: “és que si no fos per això, no ens haguéssim conegut”. El cert és que, per exemple, quan anàvem a buscar, la cosa era encara més gran, perquè veies allà senyores amb abrics de pell fent uns crits allà davant del Govern Militar que deies. “¡Pero, señora, conténgase, por favor!”. Això va ser una cosa molt important de la insubmissió.
Jo també he de reconèixer que la insubmissió em va fer un home. És a dir, que això que dèiem que “la mili te hará un hombre”, a mí m’ho va fer la insubmissió. Vull dir que a mi la insubmissió em va donar la possibilitat de conèixer altra gent, d’aprendre altres valors, de viure situacions que em van fer obrir-me a situacions i gent a qui jo estic plenament agraït. A formes de funcionar. Vull dir que si jo sóc com sóc, si la meva família, el meu entorn fins llavors tenia importància, però la insubmissió em va obrir a un món que encara avui gaudeixo i amplio. Llavors o en aquest sentit li estic molt agraït, perquè “me hizo un hombre”. I és curiós com aquest tipus d’home és el que no volen els poderosos.
I en aquest sentit podríem pensar que ara que no hi ha la mili és el moment de construir un altre mode de masculinitat, de feminitat, de persona. I no sé com, però no ens en sortim. Jo sóc mestre i no sé, no sé. Ho hem de parlar, perquè en fi...
El tema de la memòria: és mentida que no es parli de la insubmissió. De la insubmissió es parla, però l’han buidat de contingut i de sentit. Ahir a la nit, m’avorria i deia: “a veure què diré demà”. I vaig fer una petita recerca pel Google de cinc minuts. A personatges una miqueta esperpèntics els posava com “insumiso” o “insumisa”. Hi havia “insumisos” a la llei del tabac; Esperanza Aguirre, “insumisa” no sé ara a què; Rosa Díez i l’UPD, “insumisos” a no-sé-cuantos; Convergència, “insubmissió fiscal”; Barberà, Rita, “vuelve a declararse insumisa a la Ley y al Estado”; Puigcercós “insta a la insumisión fiscal al Estado”; Albert Rivera “s’enfrontarà a Mas per insumiso si s’oposa a la reforma autonòmica”; Pujol “insta a los catalanes a que declaren la insumisión económica a España”... Vull dir que d’insubmissió es parla. El que passa és que ens han robat la paraula, com tantes altres. I aquí hem d’intentar recuperar-la. Vull dir, no sé de quina manera, no tinc ni idea. De vegades, com que costa que ens convidin als llocs per explicar quina era la insubmissió que vam començar, també és un handicap.
No sé, no sé com ho hem de fer, però crec que hauríem de fer coses per apoderar-nos un altre cop – perdó pel llenguatge militarista d’”apoderar-nos”- de la paraula, i del concepte i del que va suposar.
I que quaranta anys de lluita no la podem perdre. Jo crec que vam aprendre moltíssimes coses que suposen un bagatge que encara altres poden continuar aprenent, però que no es pot perdre. Vull dir que va haver-hi un temps al començament de l’any 2000 que gent insubmisa amb gent del món de l’okupació van començar a fer tallers i vam començar a fer cosetes... Aquesta llavor de la desobediència civil una miqueta, eines i recursos que en el fons és aquesta preparació que deia el Pepe. Que no es perdessin. El que passa és que tenim les forces que tenim i cadascú treballa. L’exèrcit ho pot fer, amb els seus diners, però aquestes escoles de desobediència no tiren perquè no donem l’abast.
I recordar les campanyes antimilitaristes que tenim avui dia. Ara hem començat la de l’objecció fiscal. L’objecció fiscal, aquesta campanya eterna de l’any 83 que sempre ens queda una mica curta i que jo crec que si la fessin totes les persones que n’estem convençudes seria molt més potent. Però no sé què passa amb Hisenda que li tenim una por terrible. Cal lluitar contra aquests 47 milions d’euros diaris de despesa militar que tenim aquí a l’Estat.
També la campanya de “desmilitaritzem l’educació”. Que som una gent de diferents sindicats, moviments socials que treballem per la cultura de pau i que estem intentant que no hi hagi visites de militars a les escoles, que no hi hagi pistoles a les escoles, que no hi hagi presència militar al Saló de l’Ensenyament, ni la “Festa del cel”.
I després jo crec que ens hem de fer també amb un discurs polític de què suposa avui dia l’exèrcit. I que ens dediquem a donar el torn a aquests conceptes que ens estan prenent.
També vull dir-vos, per fer una miqueta de publicitat, que vinc de Tarragona. Allà tenim un grup antimilitarista que és conegut mundialment pel “els dels barcos”, de “Tarragona, Patrimoni de la pau”. És un grup que des del 97 estem allà en contra la presència de les bases de l’OTAN a Tarragona. En el fons no deixem de ser un grup antimilitarista que fem antimilitarisme quotidià i traiem aquesta revisteta. Si “googleu” “Tarragona, patrimoni de la pau”, sortirà: tenim blog i pàgina web.

Jo us convido a continuar sent impertinents i que ens continuen fent fora de llocs... o no. Gràcies.


dilluns, 30 de maig de 2011

No lugares 2

Estimades i estimats!
Molts dies sense fer una entrada, ho sé. Com jo, vosaltres sabeu les coses que han estat passant aquest dies per les places del pais. No era moment d'escriure, o si però dificil trobar el moment per fer-ho. Jo ara ho faig des del Garraf, des del Pinar, la casa de colònies on hem vingut amb nens i nenes de la meva escola. I ara tinc el moment.

Parlava al darrer post dels no lugares, aquells llocs on la realitat es desvirtua, on la llei deixa d'existir, on els que presumptament l'han de fer complir la trepitgen i diuen que els culpables són els que pateixen la seva ràbia i misèria. Molts anys de trobar-me cara a cara aquesta buidor esferidora que et deixa indefens, desamparat, amb la sola complicitat dels que també han patit aquests abusos. Em resultava dificil de creure que encara hi hagués gent que penses que un policia amb porra podia tenir criteri propi i pensar per si mateix. Moltes vexacions després penso que són desertors de la vida i maquines de fer mal i obeïr ordres, siguin les que siguin, com a mínim.  Després hi ha els que, a més, hi troben gust, són sàdics, són maltractadors, humiliadors. Tenim drets, possiblement sí, però deixen d'existir quan hi ha un policia amb porra i pistola. És possible que tinguis la raó, però no et servira`de res si davant tens un policia amb  porra i pistola. No hi haurà diàleg, sempre manarà la prèsència del policia i la seva porra i pistola. A vegades t'ho semblarà, no ens enganyem, serà que en aquell moment els interessa, pel que sigui. Trist, real.

No lugar és que enviin a 300 policies a netejar una plaça publica amb porres i pistoles. No lugar és que passin per sobre tot i tots, no lugar és saaltar-se la seva propia legislació, no lugar és justificar políticament totes les seves misèries i el nostre dolor. Si ho va fer Iniciativa per Catalunya quan va molir a pals als anti-bolonya, no deixaran de fer-ho la burgesia catalana en veu dels seus representants.

Podrieu pensar que amb l'atac a la plaça Catalunya de BCN ha tornat la por dels incontrolats policials. Res més lluny de la realitat. Mai han marxat, cada vegada són menys incontrolats. Òsties com aquestes mai han deixat d'existir, en petites manis, concentracions puntuals, festes alternatives...molt menys visibles, igualment doloroses. Ara els que els envien s'amaguen darrere d'un diccionari que vol diferenciar entre desallotjar i desmantellar. I que la violència la posen els altres, es clar.

De mentre gaudirem d'aquests altres no lugars que aspìrem que es tornin llocs de confluencia i sinergia. Aquelles places on es proposen coses antagòniques, on la gent parla i intenta entendre's, on es discuteix i s'intenten fer assemblees, on la gent es troba sense la necessitat de quedar, com passava temps enrera. A on molts han perdut la por i altres l'hem trobat al veure que allò que pensavem que era impossible ho continua sent però menys. Tants anys aspirant a que la gent surti al carrer i quan ho fan no sabem com reaccionar alguns.

És maco el que està passant, més enllà de l'olor a reformisme, de la lluita i contralluita, de les paranoies, de la reiteració del torn de paraules, de no acabar de fer un manifest de mínims o màxims...Ens movem, gent que s'havia mogut i, sobretot, gent que no ho havia fet fins ara. Benvingudes, ens heu d'ensenyar moltes coses, hem de compartir tantes altres. Espero que no siguin com els cops de divendres a la Plaça Catalunya...
Us deicxo amb una de les coses maques que s'han fet aquests dies a Tarragona.



Untitled from María Romano on Vimeo.

dimecres, 4 de maig de 2011

No lugares

Estimades i estimats,


"Si un lugar puede definirse como lugar de identidad, relacional e histórico, un espacio que no puede definirse ni como espacio de identidad ni como relacional ni como histórico, definirá un no lugar."
                                                                                                          Marc Augé

Que té a veure un aeroport i el carrer més sorollós de Tarragona? La definició de no lugar ens aclareix una mica el nexe tot i que jo el vull ampliar. I és que cada vegada són més els espais o llocs on els drets més bàsics regulats i legals són trepitjats en bé de l'interés econòmic o repressiu. Sempre és difícil d'explicar com el poder anula i intenta reprimir d'una forma discreta i quasi imperceptible. Ho faré amb dos exemples.


El primer va ocòrrer el dissabte passat, 30 d'abril, a l'aeroport de El Prat, a les 7 hores del matí. He de reconèixer que sempre m'ofusco una mica quan he de creuar aquells arcs i veig als prosegurs de torn amb els seus guants de plàstic preparats per regirar-te la motxilla i a un mateix. No era la primera vegada que ho feia, no sempre tinc l'oportunitat d'anar amb temps a un aeroport, i es que, quan l'arc va pitar (ves a saber per què) el prosegur es va venir directe cap a mi dient-me "abre los brazos".

Hoy no. "A mi no em regires tu, truca a un membre d'un cos de seguretat a que ho faci, tu no tens potestat". No va fer ni mitg renec, va girar cua, va buscar un guardia civil i van venir. Em va demanar explicacions, li vaig donar i em va dir que l'acompanyés. Al seu quart em va regirar i em va demanar la documentació. Tot molt correcte excepte això últim. A veure si a tothom se li acudia fer us dels seus fastigosos drets i reclamava a qui li tocava el registre. Dir també que vaig estar 20 minuts indocumentat a la garita perquè el agente es va portat el meu dni, de forma ilegal una vegada més, en una mena de retenció alegal. Als 20 minuts va tornar i em va dir que tot correcte, que au, a volar. Sense més. Un batalló de precaris vestits de groc humilien en pos de la seguratat, més falsa que un duro de quatre pessetes, a milers de persones cada dia. Es la prova que passem per l'aro de totes, totes. No se quan em tocarà a passar la vergonya i humiliació de l'arc,el prosegur i el guardia civil, però és increible que això passi davant la mirada de tanta gent, la majoria pensant que és per la seva seguretat...Els que heu passat alguna vegada per aquest moment sabeu d'aquesta ilegalitat. 

La mateixa capacitat de buscar bombes i explosius en pots de xampú que tenen els prosegur és la que tenen els mossos d'esquadra en solucionar els problemes de la ciutadania que no pot dormir bé per la nit. El cas és que la nit del 25 de febrer d'enguany em trobava al carrer Pau del Protectorat de Tgn, molt conegut pels bars musicals que omplen el carrer les nits del cap de setmana. El cas és que els meus amics i jo feiem una mica de soroll i un comandament de mossos d'esquadra va venir a dir-nos que, si no callavem, carregarien ja que una veina s'acabava de queixar a l'ajuntament pel nostre soroll. Pensareu que els nostres crits juntament amb els de centenars de persones més...però només erem una trentena, els bars estaven tancats, no havia ningú més al carrer tret d'unes desenes de mossos d'esquadra que vigilaven la nostra sorollosa presència. Una presència que no molestava a una falsa veina, sinó al distingit public que omplia el Palau de Congressos per celebrar la nit de l'empressari en companyia de Felip Borbó i la Leticia Ortiz, alias principes de asturias. A veure si els pobres s'espantaven dels nostres crits...

Al final vam poder sopar al carrer sota l'atenta mirada d'uns mossos antidisturbis preparats per utilitzar qualsevol excusa per escombrar-nos d'allà. Ja explicaran alguna cosa després, com acostumen a fer. Un carrer, un aeroport, podriem dir molts més llocs on el poder es peta la llei, les normes i el que li surti de l'ansa, manen ells, paguem nosaltres....

dissabte, 23 d’abril de 2011

23 d'abril i Josemi




Estimades i estimats,

Avui és Sant Jordi i deu ser el primer en molts anys que no hi sóc a Catalunya per gaudir de la jornada. Que rar es fa que sigui 23 d'abril i que ningú passegi amb una rosa a la mà, que no hagin llibres al carrer. Si a més li afegim que és setmana santa, la cosa ja és trista de mena.

Sort que un està sempre ben envoltat, tot i que sovint trobo a faltar a gent amb la que he compartit moltes vivències i aventurilles. Una d'aquestes és en Josemi, doctor d'història i mestre de vida. Explicar totes les coses que he après d'ell és impossible, els que el coneixeu sabeu de què i qui parlo.

Per això vaig aprofitar la setmana blanca del mes de març per anar a visitar-lo a Sòria, ciutat on treballa des de fa uns anys a la fundació Duques de Soria. I allà vaig poder compartir aquells espais de xerrada i aprenentatge vital, de mirall, de discussió, de posada al dia sobre la quotidianitat, la que ens separa 500 quilòmetres i un telèfon que no ens acaba d'agradar com a nexe, tot i que el prenem com a recurs d'urgència. Què hi farem.

Us deixo unes fotos d'aquells dies de passeig i reflexió, de calma i conversa, de música i salut. Sòria no està molt animada entre setmana, sigui blanca o negra.
També deixo per escrit una abraçada  en Josemi, venen dures i madures. Els que estem a 500 quilòmetres estem lluny, però nomes d'una manera, de tota la resta de formes estem amb tu. 
I uns escrits seus, antimilitarista, feminista, flamenc, historiador...deixo voluntàriament a banda la seva vessant rockera, d'això es parla als bars amb la música alta.

23 d'abril, gran dia per barrejar llibres i Josemi!
Cuida't company i ànims!

Article sobre desobediència i los quintos
Rinconete, pots triar entre tots els que ha escrit! no tenen pèrdua!
antimilitarisme i dona
Guitarristas flamencas
El surco el ritmo y el compas

diumenge, 17 d’abril de 2011

Juliano i Vittorio

Estimades i estimats
La setmana passada van assassinar a dos activistes que defensen els drets del palestins i lluiten contra l'ocupació israeliana. Masses casualitats, sembla ser que els islamistes extremistes són els causants, però res és el que sembla, ja veurem per on van les investigacions i que s'acaba descobrint. Sigui com sigui, ells ja no hi seran...
Aquest és l'article que sortirà a la revista Catalunya i al Paraules per la Pau del més de maig


Juliano i Vittorio

Desconec si en Juliano i en Vittorio es coneixien tot i que, per la tasca que desenvolupaven, no m’estranyaria que tinguessin referències l’un de l’altre. Més difícil era que s’haguessin vist alguna vegada personalment. Ara ja és impossible.

Juliano al Teatre de la llibertat amb els petits actors
A Juliano Mer-Khanis i a Vittorio Arrigoni els van assassinar en una setmana, per defensar al poble palestí, per denunciar el bloqueig, l’ofegament i el lent extermini de la població palestina. Un a Cisjordània i l’altre a Gaza, van posar els seus cossos i la seva vida per facilitar als palestins una mica el seu dia a dia.  En Juliano, 100% palestí i 100% israelià com ell deia, ho va fer amb el teatre, obrint a Jenin l’any 2006 el Teatre de la Llibertat, una comunitat de teatre que ofereix oportunitats per als nens i joves del Camp de refugiats de Jenin pel desenvolupament d'habilitats, coneixement de si mateix i confiança i amb el procés creatiu com un model per al canvi social. En Juliano creia que “el teatre i les arts tenen un paper crucial en la construcció d’una societat lliure i sana. Amb el foment de la llibertat d’expressió i el respecte dels drets individuals, les activitats culturals trenquen tabús, estimulen la cooperació i milloren la comprensió de l’altre.” Subversió de socarrel. El van afusellar davant del seu fill i del Teatre de la Llibertat. 
Vittorio entretenint a nens a Gaza
A Vittorio el van estrangular una setmana més tard a Gaza. Allà vivia aquest italià membre de l’ISM, el moviment internacional de solidaritat, el grup de la Rachel Corrie, motxileros a la recerca de noves aventures, segons el sionisme català. Vittorio vivia a Gaza anant a pescar amb els pescadors per tal que els vaixells de l’armada israeliana no els metrallessin, també anava al camp a posar-se entre els agricultors i els militars per tal que no els metrallessin al recollir i plantar els seus camps devastats. També va estar quan els van bombardejar amb l’operació “plomo fundido” acompanyant ambulàncies per recollir ferits i cadàvers, mentre recollia el que passava i ho ampliava a la resta del món, donant relat del que estava passant en aquell fosc gener del 2009 de fòsfor blanc. Afusellar-lo a ell podia ser massa paradoxal.

Es diu que han sigut faccions salafistes les que, veient el perill que aquests dos personatges li minvessin el seu mercat de cossos bomba o que baixés el tant per cent de radicalitat proislàmica, o que no es defensés la bandera verda del islam o complint ordres del Mossad, ves a saber. Igual que tenim la certesa de la seva mort, no la tindrem mai de qui ho va ordenar, malgrat sí que la tinguem de la satisfacció que tindran uns i altres, militars i vividors del conflicte d’una i altra banda.

El cas és que, com deia en Juliano, “si ets una persona honrada, no pots quedar-te al marge” . Veus escanyades i cossos metrallats, els assassins van creuar el destí mortal de dos persones que van creuar la línia vermella, d’uns i altres. Que la terra els hi sigui lleu.

Us deixo amb dos vídeos, el primer és de la pel·licula Los Chicos de Arna, una pel·licula que explica la història de la seva mare, la lluita per fer un teatre a Csjordània que va fer realitat i que ell mateix va refer quatre anys després de ser tancat.
El segon és una reflexió sobre la mort de Vittorio...









dimarts, 29 de març de 2011

Poesia, ràdio, Rosendo i...

...una noia que em cau molt bé.

Estimades i estimats!

Ella és la Maria, una noia que em cau molt bé. No només perquè sigui la directora del programa de ràdio, a punt6ràdio de Reus, Dents i Ungles, ni perquè m'hagi convidat varies vegades de visita a la Mancha, el seu territori natal. Cert és que és molt guapa i te una veu brutalment radiofònica, i una paciència infinita, al igual que una capacitat per refer-se d'allò més gran. Ni tan sols puc dir que em cau bé nomes perquè visquem plegats. Possiblement sigui la suma d'aquestes tontàs, més algunes altres, les que m'ho facin passar bé, sabent de l'existència d'ella, de poder compartir estones i sopars plegats. Jo sabent  de la total i innocent  absència de recriminacions per la seva banda. Ella rient de la propera idiotesa dita per la meva part.
Us deixo l'enllaç del darrer programa Dents i ungles on no només la Maria s'ha atrevit a barrejar Manuel Vazquez Montalban i Rosendo, sinó que a més m'ha deixat fer de rapsoda fatal.

dissabte, 26 de març de 2011

Feliçment, de visita.

Estimades i estimats,

Aquesta setmana he estat amb en Xavi, mestre i còmplice imprescindible, visitant escoles que fan, allò que en diuen, bones pràctiques educatives. Escoles que sabíem que funcionen amb una manera de fer i ser diferent al que la majoria de centres fem. Ja sigui per manca d'experiència,per manca de voluntat, per por, per no moure i mobilitzar neguits socials (ja siguin familiars o educatius), sigui pel que sigui el cert és que no són moltes les escoles que decideixen treballar per projectes, centres d'interès o digueu-li com vulgueu, en definitiva escoles que fan de motor vital vers els nens.
Parlar molt bé del que hem vist no vol dir que a la resta d'escoles no es facin coses maques i compromeses, vol dir que aquesta actitud és la de l'escola, no la d'un grup concret de persones, més o menys gran. I que aquesta és la voluntat i aquí van els esforços de tot el centre, de TOTA la COMUNITAT EDUCATIVA qu eposo en majúscules perquè aquest concepte és complert i no un nom que surt als PEC's. Per dir un exemple, les comissions a les tres escoles són mixtes entre mestres i famílies: comissió econòmica, de festes, de biblioteca, de revista....
Ha sigut un goig immens la rebuda que hem tingut a les tres escoles, una benvinguda meravellosa, inclusiva, de voler mostrar la quotidianitat per tot arreu. L'alegria del compartir, del mostrar, una forma de fer comunitària i assembleària que traspua la sala de mestres i inunda la vida escolar. Compartir amb uns mestres desconeguts que venen a observar i a aprendre, sense por, amb autocritica, amb goig. Donar i rebre.
Sense timbres estridents, com a molt una musiqueta suau, les criatures anaven i venien, sense corredisses, potenciant des de ben petits allò que el currículum educatiu anomena autonomia personal. No hi ha preses en aquesta escola, tot té el seu temps, la comunicació personal amb companys, mestres, monitors és una part molt important del dia a dia, els processos d'aprenentatge són prou amplis i globals com per saber que tot arriba i que quasi tot el currículum es treballa, els continguts existeixen i floreixen a petició de la canalla i, increïblement, es treballen molts més que amb les editorials. Sense por, amb molta feina, les mestres són generadores d'activitats que beuen de les demandes dels interessos dels alumnes. Així de difícil.

I felicitat a les escoles, nens alegres i feliços de créixer en un entorn que no els jutja ni  els ofega. L'avaluació continua  que acompanya, no recrimina, l'avaluació que parla de cada nen i nena en funció de com és ella, no en funció de la mitjana de Catalunya, posem per exemple.
Amb en Xavi, el meu còmplice, estem preparant un escrit per explicar més detalladament aquesta setmana d'experiències, us la faré arribar aquí. Ha sigut molt gran observar com el concepte CANAL que algú de vosaltres teniu tant bé definit per la via empírica és una de les bases d'aquestes escoles. Sense canal no hi ha aprenentatge significatiu i amb sentit, potser si que hi ha acumulació de continguts, res més. I veure com aquesta CANAL esta avalat i en funcionament amb practiques metodològiques diverses, respectuoses i inclusives ha sigut com un curs a la universitat. Haurien de ser obligatòries aquestes visites per treure'ns la por i agafar el currículum per les banyes.

Gràcies a les escoles Cervantes de Ciutat Vella, Patronat Domenech de Gràcia i Riera de Ribes de Sant Pere de Ribes per la vostra hospitalitat i acompanyament...