divendres, 28 d’octubre de 2011

Reconversió!

Aquest és l'article del Bala perduda de la revista Catalunya del mes d'novembre, coses que passen a les escoles del món.

Reconversió

En aquest mes convuls d’octubre no només s’ha dissolt el que quedava de l’ETA, sinó que també els països desenvolupats han ajudat a uns rebels a assassinar al sàtrapa Gadafi. Us podeu imaginar que podríem fer 10 columnes explicant o opinant sobre tot plegat, afegint les “retirades” d’Irak i Afganistan, més el canvi de més de mil presos palestins per un petit soldat israelià. En fi, material no falta mai, malauradament, però aquest mes, més.
El cas és que us explicaré quelcom he viscut justament aquest mes a l’escola on treballo. Resulta que me toca dinamitzar un taller d’invents, amb nens i nenes de 6 a 12 anys, una hora a la setmana on poden fer anar tota la seva imaginació per crear, inventar, projectar i construir amb materials reciclats: suros, cartrons, tetra-bricks, taps, tubs, cilindres de plàstic…
Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa que una gran número de nenes i nens ( i aquí no és qüestió de llenguatge no sexista) feien, fabricaven diferents tipus d’eines, armes o simulacions de material bèl•lic. Així al llarg d’uns dies allà s’han fabricat pistoles, ballestes, tancs a escala, llançagranades, armes siderals, complements per conquerir llocs impossibles a persones desconegudes. Petits constructors de la industria militar!
Després de donar-li voltes al assumpte, valorant com reconduir aquests brots artístics tan “creatius”, ens vam reunir i vaig marcar una línia vermella: no podia sortir de l’escola cap invent o artefacte que servis per recrear escenes de violència, mort o servissin per fer mal. Van quedar uns segons astorats i van preguntar que perquè, és clar. I la resposta va ser senzilla, l’escola no ha d’ensenyar mai a fabricar o pensar en eines per fer mal, destruir o matar a ningú. I ull que la consigna va ser que no sortís de l’escola, no que no és provés de fer. Tampoc és qüestió de perdre oportunitat sobre possibles reflexions al voltant de certs artefactes.
El més increïble de tot és que, una vegada escoltada la consigna, en minuts es va iniciar una reconversió de les armes en artefactes civils. Així un ultra modern llançagranades es va tornar en uns ultra moderns prismàtics, una ballesta en un manillar de motorista, un tanc en un llevaneus...nens i nenes de 6 a 12 anys.
Una qüestió de voluntat, però també de referents. Davant de la pregunta de, què faig? És curiós com la canalla copia models i es perpetuen, tot i no veure pel•lícules de guerra cada dia. Feu la prova, poseu un tub de cilindre de cartró en mans d’un infant, segurament comenci sent una pistola. El problema no és que ho comenci, sinó que ho acabi sent vint anys després, ja sigui una banda o un exèrcit. Gràcies per la lliçó nois i noies.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

aquesta setmana

Ha passat aquesta setmana, una més del calendari, vet per on. Resulta que coses que duraven més de 40 anys i que, per tant, jo sempre havia viscut contemporàniament, s'han acabat. Més o menys.

Els nous demòcrates libis autentificats pels demòcrates americans i francesos li foten un tret al cap al sàtrapa del Gadaffi i el món respira tranquil, o així ho diuen les agencies d'informació. Violència? Sí , des de fa molt de temps, a tot arreu.

A Gadaffi el van ajusticiar el mateix dia que tres encaputxats diuen que, després de matar al llarg de més 40 anys en nom d'una terra, ho deixen. I quasi tothom ens alegrem que hagi un exèrcit menys al món. Peculiar però amb ínfules i desitjos d'exèrcit. I els que no s'alegren són els que veuen que s'hauran de quedar el monopoli de la violència, descoberts d'excuses cares, molt cares, ara  resultara un pèl més car reprimir. També s'alegren  els que volen la humiliació més total i absoluta, com si el dolor només fos de la seva part, únic i absolut.

Aquesta setmana també ha passat que havia un nen a una escola on no volia quedar-se, li semblava que era un món massa infantil per una vida massa adulta com la que porta. No perquè vulgui, sinó perquè una altra forma de violència s'ha fet amb la seva vida. Amb sis anys no es poden tenir certes culpes. Allò que en diuen violència estructural, per posar-li un nom.
Aquesta setmana, per fi, la societat ha guanyat un nen en un cos de sis anys que estava absort en una realitat quotidiana de jove de 25. Poca cosa pensareu, digueu-li a aquest nen que guanyarà un temps per créixer que se li estava prenent.

Ni triomfs, ni derrotes, esdeveniments que haurem de continuar col·locant al seu lloc, com a bones mentides que són. Ara toca acabar amb el terrorisme laboral dels més de mil morts anuals treballant a l'estat espanyol, o el mirar de fer unes comunicacions que no generin els més de mil morts anuals en accidents de trànsit, toca defensar els mínims drets que ens paguem amb els impostos i que encara ens queden i que es volen quedar els mateixos que afavoreixen el terrorisme laboral i els hi sua els morts a la carretera, per posar alguns exemples de noticies que encara trigarem molt en veure esmenades... Al temps.

Perquè res és el que sembla....




diumenge, 16 d’octubre de 2011

En Xavier Díaz és un sindicalista i mestre gironí, entre moltes altres coses. Tinc el seu bloc enllaçat des de fa temps, La Bitàcola de Xavier Díez. Avui us deixo la seva darrera entrada al seu bloc, arrel d'una trobada internacional de lluites i experiències educatives.
Val molt la pena llegir-lo per saber per on van els trets i les pistes sobre l'ensenyament al món pretesament desenvolupat...

 Poc abans de morir, l’historiador Tony Judt ens recordava l’extraordinària importància que tingué l’estat del benestar per construir una societat viable i en pau. Ell mateix es posava d’exemple. Gràcies a una educació pública potent fou el primer de la seva família a arribar a la universitat, a l’elitista Cambridge. Històries com la seva, en què algú de classe baixa podia parlar de tu a tu a aristòcrates i acabalats homes de negocis, devia suscitar una reacció per part de qui considera que l’estat és al servei dels seus interessos, i que cal mantenir les distàncies entre els de dalt i els de baix. És només des d’aquesta perspectiva social com es poden entendre les polítiques neoliberals, dominants en aquest moment, i lesives per al conjunt de la societat.

De la mateixa manera que els brokers utilitzen sofisticats sistemes de manipulació per obtenir guanys a partir de l’empobriment col·lectiu, qui avui determina les polítiques educatives europees manipula el llenguatge a la manera orwelliana a fi de perseguir uns objectius reals que es contradiuen amb les finalitats teòriques. Allà on parla d’excel·lència, es busca exclusivitat. Allà on diu autonomia, es pretén desresponsabilització estatal. Allà on reclama austeritat, ens diuen empobriment. En realitat, hi ha una estratègia global, dins la Unió Europea, que cerca erosionar a llarg termini l’educació pública, pilar fonamental que sustenta l’edifici de la societat del benestar i el qüestionat valor de la igualtat.

Aquesta és una de les conclusions a les quals es pot arribar després d’assistir a la Conferència Europea contra l’Austeritat, celebrada el passat dissabte a Londres. Dos centenars llargs de persones provinents d’arreu del continent explicaven les seves experiències nacionals, que segueixen un patró comú. Jo vaig fer una intervenció sobre la dura experiència de les mobilitzacions contra la LEC i la paradoxa de les retallades en un període en què la desena part més rica de la societat catalana continua acumulant poder i riquesa a ritmes espectaculars. Els anglesos van parlar de l’obsessió per l’autonomia (en realitat indiferència de l’administració per l’educació), del sistemàtic falsejament dels resultats educatius a les avaluacions nacionals (atès que l’obsessió pels resultats acaba suposant objectius perversos) i del suport polític a les «Academies», allò que nosaltres coneixíem fa temps com a escoles concertades, i que cerquen la puresa social i ètnica en una societat desestructurada i multiètnica, que esclatà en greus disturbis fa dos mesos. Itàlia i França defineixen la seva situació amb una paraula clau: «Menys». Menys escoles, menys currículum menys docents, menys salari, menys perspectives per als alumnes. I això en el context de dos països que continuen tenint índexs de creixement econòmic acceptables. Finalment, l’estrella de la Conferència, els més aplaudits i qui més mostres d’afecte i solidaritat van rebre: els grecs. Uns grecs que ens expliquen que en els darrers tres anys han tancat 1.000 escoles. Que el seu poder adquisitiu ha baixat entre un 30-50%. Que es detecten un nombre creixent de suïcidis. I tot plegat, per què? Per satisfer els banquers europeus a partir del pagament d’un deute no causat pels serveis públics, sinó pel frau fiscal de l’empresariat hel·lènic, les rebaixes impositives a les classes altes i la cobdícia dels especuladors. Que quedi molt clar. La contracció econòmica a la qual els financers sotmeten els nostres germans mediterranis comença a superar l’ocasionada per l’ocupació nazi durant la segona guerra mundial. De fet, el que està succeint arreu d’Europa és la guerra. La guerra contra l’estat del benestar. I, tot recordant de nou Tony Judt, països com Holanda o Noruega van veure reduït el seu PIB durant l’ocupació alemanya percentatges similars al que pateixen els grecs durant l’ocupació del FMI i la troika comunitària.


Com diria el gran filòsof portuguès, José Mourinho, Per què? Tant de patiment i humiliació ha de tenir un objectiu. La secció d’Internacional dels diaris ens donen discretes pistes. La política educativa comuna del continent està buscant un model educatiu xilè. No oblidem que Xile fou un país on el neoliberalisme educatiu s’aplicà manu militari. Un sistema privatitzat on les només les famílies amb recursos poden permetre portar els seus fills a la universitat. I on la resta només tenen l’opció d’endeutar-se durament per tal de disposar les mateixes oportunitats que, quaranta anys enrere, va tenir l’historiador britànic citat en aquest article. Entre el silenci mediàtic sobre les protestes de la comunitat educativa del país llatinoamericà, hi havia el colpidor testimoni d’una mare que denunciava que havia de triar quin fill podia permetre que estudiés. Perquè una de les tendències creixents (ja implementada a Anglaterra o Estats Units) és el sistema pervers de crèdits per finançar el que és un dret fonamental. El dret al coneixement i a la formació. I de fet, si els espanyols acaben confiant en personatges com la sinceríssima Esperanza Aguirre, les famílies hauran de passar d’hipotecar-se de per vida per un habitatge de preu abusiu a fer-ho per tal que els nostres fills tinguin una mínima oportunitat. A hores d’ara els nostres Botín es deuen fregar les mans davant les noves oportunitats del mercat.

En Xavier no treballa al mateix sindicat que jo col·laboro. A mi em dóna igual...