fets i reflexions que no donen per més que uns apunts o un estona de xerrameca. De l'escola, dels moviments socials, del carrer... Tant és.
Benvinguts i benvingudes!
3r programa, 3era temporada,
desembre de 2023, “Mal d'escola". L’ESCOLA HA D’OCUPAR-SE DE LA SALUT MENTAL? amb l'Aurèlia Rafael Linares
En aquest tercer programa de la tercera temporada
conversem amb l'Aurèlia Rafael Linares. Psicóloga clínica amb 23
anys d’experiència en infància, adolescència i adults. L’Aurèlia és Master
en psiquiatria infanto-juvenil, va treballar tres anys en el servei de
psiquiatria infantil de la Vall d’Hebron. També és docent des de fa vint
anys, combinant-la amb la clínica al llarg de tota la seva carrera
professional. És coordinadora de programes de postgrau al departament de
psiquiatria de la facultat de medicina de la UAB.
La seva inquietud personal i professional la va portar a fer un màster
sobre educació i noves tecnologies, que està aplicant als programes que
coordina. I com que tots aquests anys d’estudi no li han permès
culminar la seva carrera acadèmica, actualment està realitzant el doctorat en
psiquiatria a la UAB.
En aquest tercer programa hem comptat amb el pressentiment educatiu
del Jordi Solé Blanch.
Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més
del Pupille i la @SilviaTomasTrio la seva música per a
vestir les seccions del programa. A la Laia Batlle i @DomenysRadio
per l 'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu!
Per acabar, gràcies per escoltar Mal d'escola!
Bibliografia
Brené Brown "El poder de ser vulnerable" . Ediciones
Urano Barcelona, 2016.
Temes musicals
Joan Manel Serrat (1971) Mediterráneo, del
disc Mediterráneo, de discos Zafiro.
De Pupille (2005) Hay alguien ahí? del
disc Himnos Olímpicos, BCore.
Sílvia Tomàs Trio (2014) Terra, del disc Desaprendiendo lo
aprendido.
Lluis Llach (1974) Que tinguem sort del disc I si canto trist,
editat per Movieplay.
2n programa,
3era temporada, novembre de 2023, “Mal
d'escola". EL
COMPROMÍS AMB LA LLENGUA ÉS ÈTIC O POLÍTIC? Amb la Puri Pinto.
En aquest segon programa de la tercera temporada
conversem amb la Puri Pinto Fernández. La gran i bonica catedral de
Mallorca té dos grans rosetons a sengles façanes, la de davant i la de darrera,
que coincideixen a través del reflex de la llum, l’un sobre l’altre, únicament
dos dies a l’any, i aquests dos dies són l’11 de novembre i el 2 de febrer.
Totes dues dates són les coordenades vitals de la nostra convidada, ja que
la primera coincideix amb la seva data de naixement: l’11 de novembre de 1968,
i la segona amb la del seu Sant, Ma Purificación, com que el seu nom és tan
llarg, ens demana que ens hi adrecem simplement per Puri.
És la més petita de cinc germans, de pares que van venir des de Zafra a
Catalunya l’any 1964, amb fills al costat de les maletes, buscant una millor
manera de viure, com tantes i tantes persones que baixaven d’aquells
trens.
Ella va néixer quatre anys després, i la seva llevadora es deia Maria,
perquè va néixer en allò que ara diríem: un part natural a domicili, en un baix
del Carrer Agudes, 128 de la Ciutat Meridiana.
Dos anys després la seva família nombrosa va anar a viure a La Llagosta, al
Carrer Estació, núm.5, i vivint aquí, va estudiar a l’Institut de Montcada i
Reixach amb formació de Ciències, i a la Universitat Autònoma, on va estudiar
Filologia Catalana per tal d’aprendre a parlar bé el català.
Fa ja 33 anys que treballa com a professora de Llengua i Literatura
catalana a la Secundària i més de vint anys que treballa en la difusió del
discurs de l’Adopció de la Llengua Catalana en àmbits educatius i socials. És
una lletraferida de mena que no té tot el temps que voldria per escriure, però
quan ho fa, escriu poesia i narrativa.
Té dos fills que ja estudien a la Universitat i que són la seva gran obra
humana i, per acabar amb un tema més animós encara i adient al nostre programa,
la LOMLOE és la setena llei educativa que presencia, aplica, aprèn i intenta
fer seva entremig de conceptes buits i allunyats de la realitat de l’aula,
l’amor per la matèria, i les ganes d’ajudar a l’enriquiment personal i
acadèmic de l’alumnat.
En aquest segon programa hem comptat amb el pressentiment educatiu del
Roger Fusté, que s'estrena en aquesta secció!
Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més
del Pupille i la @SilviaTomasTrio la seva música per a vestir
les seccions del programa. A la Laia Batlle i @DomenysRadio per l
'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu!
Per acabar, gràcies per escoltar Mal d'escola!
Bibliografia
Maria Àngels Anglada "Quadern d'Aram" . EDUC@ULA . Barcelona, 2009.
Franz Kafka "La metamorfosi" . Editorial Labutxaca. Barcelona, 2016.
1r programa, 3era temporada, octubre de 2023, “Mal d'escola". LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA AVUI amb
la Mia Balsells.
En aquest primer programa de la tercera temporada conversem amb la Mia Balsells La Mia Balsells va néixer a Barcelona, però al Vendrell és on ha fet la seva vida. Fa 20 anys que viu a Sant Jaume dels Domenys. Va estudiar Magisteri a la UB de Barcelona i Pedagogia a la URV. El curs 83/84 va començar a treballar a l’escola Santa Teresa del Vendrell. El mateix any que va entrar a la junta del Moviment de Renovació Pedagògica del Baix Penedès, i a on continua vinculada el dia d'avui, encara.
El curs 96/97 deixa l’escolad’educació especial Garbí del Vendrell i entra a l’institut Andreu Nin, fins al curs 2000-01 que arriba a l’institut de l’Arboç i hi treballa 10 anys com a mestra de pedagogia terapèutica i on també fa de cap de departament d’orientació coordinadora pedagògica del centre i de professora de català. Del 2011 al 2015 va treballar a la junta de la federació dels MRP’s. Al 2015 comença com a assessora LIC ( llengua i cohesió= al Baix Penedès fins a l’any passat quan es va jubilar.
Al llarg d’aquests 40 anys laborals es reconeix com una militant convençuda dels MRP, sense els quals no hauria estat la mateixa mestra. Sense empapar-se de l’ideari dels MRP, amb el mestratge de gent com el Jaume Cela, en Jaume Aguilar, en Joan Domènech, la Teresa Casas.... i tantes companyes de tot el territori català. Tres són els grans referents pedagògics de la Mia: L’Antoni Zabala amb la funció social de l’ensenyament i el paper del professorat i de l’alumnat. En Pere Pujolàs i el treball cooperatiu i per últim en Josep Maria Puig i l’aprenentatge servei.
La Mia reconeix que porta el MRP al seu ADN.
En aquest inici de temporada hem comptat amb el pressentiment educatiu de la Isa Lopez Peñas. El fruit del Penedès l'han en Xavier Avila i la Mariangelez Garcia, del grup d'escacs del Garraf.
Continuem agraint als @doctordeseo l’ús de la nostra sintonia, a més del Pupille i la @SilviaTomasTrio la seva música per a vestir les seccions del programa. A la Laia Batlle i @DomenysRadio per l 'oportunitat d'expressar i compartir debat educatiu!
Per acabar, gràcies per escoltar Mald'escola!
Bibliografia
Diversos autors "Què vol dir ser mestre avui?". Ed FMRP. Barcelona, 2013.
Temes musicals
Doctor Deseo (2014) Busco en tus labios, del disc Busco en tus labios, lo mejor de Doctor Deseo, Baga-Biga.
De Pupille (2005) Hay alguien ahí? del disc Himnos Olímpicos, BCore.
Sílvia Tomàs Trio (2014) Terra, del disc Desaprendiendo lo aprendido.
De la companyia electrica Dharma (2006) Inana del disc El joc de la cobla i el rock. Musica global SL
DeGeorges Moustaki (1970) Ma liberté del disc Bobino 70. Polydor.
aquest curs tornarem a fer el Mal d'escola, la tercera temporada ja! Una estona de ràdio que, l'Adriana i jo mateix, organitzem per aprendre i compartir al voltant de l'educació i els seus mons. Un podcast impossible de fer sense la Laia Batlle, la Isa López, el Jordi Solé, la Maria Romano i totes les que escolteu el programa.
Aquesta temporada, que arrencarà a l'octubre, ja tenim la web totalment operativa gràcies al Quim Arrufat, on podeu trobar tots els programes i pressentiments de les dues temporades anteriors.
tancar les etapes és important. I si es pot fer bé, millor que millor. Mai tindré prou paraules d'agraïment al poble de la Joncosa del Montmell per convidar-me a fer el pregó de les festes d'enguany i, així, poder-me acomiadar del poble.
Han estat uns mesos d'acomiadaments, molt bonics i intensos. Comiat plens d'emoció i reconeixement mutu, amb tota la comunitat educativa del Montmell, no hi ha paraules que puguin descriure el viscut i fet, malgrat ho intenti.
Moltes gràcies per aquests 12 intensos anys.
Us deixo el text i el vídeo del pregó.
Pregó festa major La Joncosa del Montmell, 18 d’agost del 2023
Benvolgudes i benvolguts, alumnes, exalumnes, veïnes, amigues i amics, família, famílies i companyes.
Moltes gràcies a la comissió de festes de la Joncosa per convidar-me a fer el pregó de la festa major, és un goig i una alegria molt gran que hagueu pensat en l’escola per iniciar les festes de 2023. Una escola amb una llarga història, més de 173 anys documentats, són molts els edificis del poble que han fet d’escola al llarg d’aquests anys. I moltes les seves mestres, la Teresa Godes que va ser-ho de l’any 32 al 55 i la Flora Sanabra que a finals dels 60 va inaugurar aquest edifici, són bones representants de la llarga història de l’escola de la Joncosa del Montmell.
Com bé sabeu aquest és un moment de canvi molt important en la meva carrera professional i en el meu camí vital. Després de 12 anys deixo de treballar a la nostra escola. 12 anys donen per a molt, i si són fent de mestre (i director) a un municipi com el Montmell, encara més.
Fa vint-i-tres anys que vaig arribar a aquesta comarca. Des de llavors sempre hi he viscut o treballat, de forma ininterrompuda. A aquesta comarca em sento profundament vinculat. En primer lloc, perquè la meva procedència també és d’un Baix, les meves arrels provenen d’un origen compartit per moltes de les persones que viuen al Montmell, el Baix Llobregat, on vaig créixer. Al llarg d’aquests anys, he pensat sovint que una part de la meva vinculació amb el Montmell tenia a veure amb aquest origen comú. El Montmell i el Baix Llobregat comparteixen el fet de ser terra frontissa, amb dèficits estructurals històrics de tota mena, llocs on el dret de pertinença es cotitza car, i on cal lluitar-ho tot, pam a pam, dia a dia. Us sona, oi?
L’altra part de la meva vinculació amb el Montmell es deu a l’esperit tenaç, la força i la fermesa de moltes de les persones que he trobat aquí al llarg de tots aquests anys. A la Joncosa he conegut persones que no van permetre que es tanqués l’escola quan els números ballaven, i no precisament d’alegria: sabedors que l’escola és vida a un poble petit, els Josep’s (a finals dels 70) van inventar-se el transport escolar, avançats al seu temps, i amb una DKV van començar a portar els infants de les naixents urbanitzacions del Montmell a l’escola. També, he conegut persones que van sostenir l’escola quan es disparava el nombre d’alumnes (allà a començaments del segle XXI) passant d’una vintena d’infants a més de 100 en menys de 10 cursos. Aleshores es van construir edificis adjunts, es van fer ampliacions, i es va habilitar un barracó que va ocupar aquest pati 13 anys, a més d’aules al centre cívic. La Cori, la Vanessa i la Patricia, directores en aquells anys van ser puntals en aquelles dues dècades.
Des de la meva arribada, al Montmell he estat envoltat per una comunitat que ja lluitava per tenir una escola digna, que exigia un edifici nou, amb mocions, acampades, tallades de carretera i reunions. Aquesta fermesa, compromís i lluita és el que vaig trobar i viure de ple tan bon punt vaig arribar. Quan no t’han regalat res és fàcil vincular-te amb els qui han viscut experiències semblants. I a la Joncosa vaig sentir aquesta connexió des del primer moment.
Totes les escoles rurals i petites són especials. A les escoles de poble no només fas de mestre, també fas de conserge, administratiu, electricista, lampista o jardiner. Les escoles rurals són espais on valorar més la riquesa col·lectiva, la que aporta cadascuna de les persones que conformen la comunitat educativa. Tothom i tot suma. Però a més, l’escola no és només aquest edifici, ho és tot el Montmell, amb cadascú dels seus racons. I tenir el Montmell com a “escola” és un goig per als infants i un privilegi per a les persones que hi treballem. Conèixer, compartir i aprendre del patrimoni natural i social d’aquesta comarca és tan màgic com real. Recórrer les seves vinyes, veremant o amb els ceps podats, caminar pel estrets carrers amb la sort de trobar-se veïnes i veïns que surten, amb alegria, a la porta cridats per les veus infantils que van o venen. Envoltats per horts, barraques i murs de pedra seca, i emmarcats per la serralada del Montmell, un paisatge canviant que t’atrapa i et sedueix mentre veus i experimentes el pas del temps vinculat als cicles de la natura. Del marró de la terra llaurada de l’hivern al verd de la primavera, de les garrofes de la tardor als raïms de l’estiu. I la flaire de les plantes psicotròpiques quan és l’època. Terra de sentits i contrastos, aquesta.
I sí, l’escola del Montmell és especial. Recordo que fa uns anys una família em va dir que l’escola s’estava convertint en un centre d’educació especial. No ho deien contents, sinó amb preocupació, jo no em vaig poder estar d’agrair-los una observació amb què estava, i estic, plenament d’acord. Sens dubte no li donàvem el mateix sentit a l’adjectiu “especial”, el que per a ells era un problema, per a tot el claustre i moltes famílies, era un orgull.
Abans de ser mestre, vaig treballar uns quants anys de jardiner amb persones amb presumpta discapacitat, alguns d’ells, al Ventall, entitat coneguda per molts de vosaltres. Treballant amb aquest col·lectiu maltractat i injustament menystingut, vaig rebre el millor dels “piropos” que mai he rebut: “tu ets com nosaltres, però ho dissimules millor”, em va dir l’Edu, de Bellvitge. Aquell dia, vaig sentir un daltabaix al cap. La frase expressava una lúcida veritat, que ens fa conscients del que viuen les persones que senten que han de dissimular contínuament les seves carències i limitacions davant els altres per ser acceptats a la societat, quan en realitat això ho fem absolutament totes i tots, sense excepcions, al llarg de la nostra vida. I és que dir que cada persona és especial no només és una frase feta bonica, és real. Però també és real que depenent de com els altres mirin les nostres habilitats, carències i limitacions, patim exclusió o discriminació. I no està l’escola pública per excloure ni discriminar ningú, sigui com sigui. Si més no, a l’escola on he fet de director 10 anys he mirat que no passi. Efectivament, l’escola Teresa Godes i Domènech és molt especial, això ho sap tothom qui forma part de la seva comunitat educativa. I no tinc cap mena de dubte que així continuarà sent.
En aquest temps, hem viscut com l’escola va passar de ser una escola menystinguda, i de la qual molta gent es prenia la llibertat de malparlar, a ser una escola estimada, per les seves famílies i alumnes, per les mestres que hi treballen, i pels habitants que viviu al poble. Recordo perfectament les llàgrimes de la Mar, una de les presidentes de l’AFA, el dia que em va dir que l’havien felicitat al Vendrell per portar la seva filla a la nostra escola. Lluny de fums i fames aconseguides amb publicitat, l’escola Teresa Godes ha assolit un reconeixement professional i humà a la comarca gràcies al que succeeix en ella cada dia.
Aquests 12 anys m’han donat l’oportunitat de créixer, i la Joncosa s’ha convertit en un dels llocs importants de la meva vida. També he fet algunes de les millors amistats que tinc, aquí he passat alguns dels meus millors moments. A la Joncosa m’he casat i tot! I també he viscut alguns dels pitjors moments, és clar. Molts dies i intensitat que sempre agrairé haver viscut. Feliç d’haver participat en la consolidació d’aquesta escola, de facilitar que sigui estimada i valorada per tothom que ve i tothom qui la coneix. Satisfet per tenir un edifici nou, tan bonic com necessari i petit. A més de portar 30 números de la revista BOCINETS, 10 anys de passeig literari, tenir una orquestra de corda, formar jugadores d’escacs, i ser un lloc estimulant on aprendre, amb una comunitat en majúscules, tan potent, digna i humana. Un riu de vida que cada dia entra per la porta de l’escola amb els seus neguits i anhels.
Anys teixint xarxa que ens han permès recollir fruits molt visibles els darrers cursos, segurament sigui el nou edifici el peix més gran guanyat. Amb un lideratge compartit entre mestres, famílies i ajuntament, que amb la seva força han empès en la mateixa direcció i han aportat tot el possible sempre.
Vull recordar les mestres compromeses que han aportat saber, estima i professionalitat a la nostra escola, més de 100 professionals ( són per aquí la Yoli, la Sara, la Lola, la Tali i la Roser, més la Gemma que ens estarà escoltant des de Houston) han passat durant aquests 12 anys. Deixeu-me que incideixi en la Yoli, la Carme i l’Olga amb les que he fet equip directiu i que són el fil conductor d’una dècada de direcció. Vull fer un reconeixement ple de sentit i amor a totes les AFA’s i representants de famílies als consells escolars que han portat la veu i la determinació on i quan tocava, fent mans i mànigues per desenvolupar propostes i activitats i no callar, sobretot, no callar. I no puc deixar de referir-me a les dues corporacions municipals que hem tingut. No acostuma a ser habitual que al llarg de tants anys, i amb canvi de partit polític a l’ajuntament, l’objectiu mantingut hagi estat el bé comú de l’escola, amb el motor de la col·laboració com una constant, amb recursos minsos, però sense retrets i amb total fidelitat. Imma i Jose, gràcies per ser persones clau. Ho he dit públicament vàries vegades i no em cansaré de reconèixer el vostre suport tots aquests anys, juntament amb totes les regidories, especialment la Romina i la Núria. Gràcies a totes i tots!
Podríem pensar en la sort com a causant de totes les vegades que hem salvat els conflictes amb l'administració educativa. Però no, l'explicació és haver compartit esforç i suports des de la proximitat i el coneixement profund de les necessitats reals.
Per a la història ens quedarà la inauguració del passat 25 de març. Per al segle XXI ja queda un edifici bonic que fa justícia al que passa a dins seu i que ha de ser orgull dels Montmellencs. No perdem la memòria de com ho hem fet possible.
L’última dècada ha estat marcada per les crisis. La crisi salvatge de la bombolla immobiliària, que mai s’atura, la pluja contínua del procés, que va esdevenir en tempesta a l’octubre del 2017, i el tsunami de la COVID19. Totes aquestes crisis van tensionar la societat en general i a la Joncosa les vam sostenir amb xarxes de suport mutu, posant al centre les urgències, atenent i acompanyant sense mirar filiacions ni procedències.
Al llarg d’aquests anys l’escola ha estat el pal de paller on acollir, escoltar, facilitar, incloure i oferir el dret de pertinença a tothom matriculat . Fer de l’escola un espai protegit d’aprenentatge, on cuidar els infants, i per extensió a tothom que hi participa, ha estat un objectiu prioritari aquests anys. I hauria estat impossible fer-ho en un ambient hostil, de no col·laboració, sense un poble compromès amb la seva escola. Tenir l’entorn privilegiat de la Joncosa ho ha fet, a més, bonic.
Per acabar, em queda expressar-vos un somni o desig. Venir d'aquí a 10 anys, quan em toqui jubilar-me, a fer una visita, i veure que hi ha un bon nombre de mestres que han estat exalumnes de l’escola.
M’acomiado assegurant-vos que em serà inevitable fer un profund somriure cada vegada que escolti o pensi en la Joncosa del Montmell. Fa anys que formeu part de la meva biografia i aquest és un lloc que m’estimaré sempre. Us desitjo una molt bona festa major! Visca l’escola pública i visca la Joncosa del Montmell!!!
