Benvolgudes i benvolguts,
 |
| Blas |
Se'ns ha mort el Blas i hi ha tot un món que estem de dol. Un món on hi caben molts mons, tots sota el mateix sol, des de L'Hospi a Boca del Cielo, la costa chiapanenca de Mèxic. Orfes d'un dels imprescindibles, no deixarem de pedalejar i caminar, ni que sigui perquè no ens esbronqui en veu baixa, amb mirada de "refilón", cigarreta encesa i somriure "guasón". Potser la millor manera d'explicar qui era el Blas, és continuar fent les coses que ell, i nosaltres, va estar fent al llarg de tota la seva vida. Sense grans ínfules, amb la modèstia i humilitat de no sentir-se important, tot i ser-lo. Gaudint la vida a glopades.
 |
| Blas i un servidor a Chiapas |
En Blas era un ferm representant de la vella idea que ens crida allò de, gent fent coses que semblen petites, no se n 'adonen que aquestes es multipliquen, aquí i allà. Part de la seva herència és sumar sense deixar d'empipar, ni discrepar, ni dir la seva, amb el seu discret somriure provocador, clar. Fent xarxa, comunitat, grup de forma cooperativa, perquè el lideratge era paraula tabú en el seu vocabulari, no hi ha disfressa possible per intentar camuflar la paraulota amb adjectius molons: distribuït, repartit, democràtic, carismàtic o transcultural. Fora del focus era on podies trobar al Blas, sempre.
 |
| Presentació a l'Ateneu llibertari Alomà |
Divendres 21 de novembre el vam acomiadar i, el mateix divendres a la tarda, la Bego va presentar la seva primera novel·la, No creas una palabra, a l'Ateneu llibertari Alomà, a Tarragona. "El Blas no hagués consentit suspendre l'acte per la seva mort" deia la Bego davant el requeriment del dubte, una resposta que forma part de l'herència del Blas. Un manifest de la seva profunda amistat, viscuda i compartida a Mèxic.
Allà el vam recordar, sense nomenar-lo, la Bego parla a la seva novel·la de tota una comunitat que corre el perill de quedar amagada en els racons de la història. La història dels que no tenien lloc i el van haver de crear, des del carrer, escopint cap a dalt, confrontant amb els que arrossegaven una fosca història de 40 anys, plena de pors, repressió i contenció. Una conversa tendre, ben envoltades d'amigues i companyes heterodoxes, sense fum però amb cerveses posteriors.
 |
| Presentació a la Clandestina |
Van ser dos dies d'homenatge que no havien de ser. Reconfortants, en comú, a espais cooperatius que construeixen comunitat i classe, amb amigues de l'ànima. No calia, Blas, ja. Però va ser.
Com diu la Bego, els tenim rodejats però no ens hem adonat. Arrosseguem una genètica política de minories i perdedors com per pensar-nos guanyadors de res que no sigui sobreviure amb dignitat, de forma quotidiana.
Remato aquesta entrada amb un vídeo per homenatjar-nos. Carrer, lluita, la Vake, Tus Vecinos, amistat, Tarragona, Coordi, música...El vídeo és del primer diumenge de novembre de 2012, a la plaça de la Font de Tarragona, al Paraules per la pau. L'acte que al llarg de 20 anys vam fer cada primer diumenge de mes, fes fred o calor, pluja o neu, a l'agost i el primer dia de l'any, de forma ininterrompuda, sense permís. Tot de gent que fa coses aparentment petites. Seguim-les fent, aquí i allà, en el format que vulguem, en comú, escoltant-nos, amb alegria, malgrat de vegades la pena de les pèrdues ens atrapi. Bridem per tu, Blas. Gràcies per la teva herència, bona part l'hem gaudit en vida teva.
