Aquest cap de setmana he tingut el plaer de baixar a la capital de l'estat. Bons amics, el barri de Lavapies en tot el seu esplendor, sense pluja, bons bars...Bé, molt bé. El tema és que, a vegades, els meus viatges per la meseta s'acompanyen de converses sobre allò que allà en diuen el "problema catalán", ay, que me parto!
Converses amb persones que no formen part del cercle més intim i estret, val a dir, sinó del persones que es nodreixen exclusivament dels diaris, ràdios i televisions espanyoles. Unes converses que m'agrada tenir per saber realment i a peu de carrer com està el tema del "problema catalán", un problema que no existeix però molts viuen d'ell. Increïble, però cert. Vaig tenir la mala sort de seure a sopar amb una parella que deien ser d'esquerres ( al principi del PSOE, ara del UPyD, el negoci de la Rosa Diez), pintava bé la cosa ja que vaig adjudicar un cert criteri a la pintoresca parella. I van caure absolutament tots els tòpics sobre Catalunya des de la villa y corte: la marginació de les persones que no parlen català a Catalunya, la persecució dels nens, adults, animals, etc que no tenen el català com a llengua vehicular, la impossibilitat d'aprendre el castellà degut a la repressió d'aquest idioma a Catalunya...no es van deixar ni un!
El clímax va arribar quan li vaig dir que jo havia nascut a Andalusia, allà es va acabar d'indignar i va dir allò de: "lo que es peor es que los que no sois catalanes seais mas catalanes que los mismos catalanes!!" ai!! I jo que això de ser, català, andalús, santboià, baixllobregatenc, tarragoní, vendrellenc o hospitalenc ho porto malament vaig dir, fins aquí hem arribat! Deixa'm ser el que jo vulgui ser i no el que tu vols que jo sigui. I no, em va dir que mal que em pesi em va dir que jo era andalús perquè havia nascut a Andalusia. Pos vale, a sus ordenes, vaig pensar, vaig agafar la cadira i vaig anar a l'altra punta de la taula.
I es que hi ha multitud de persones a la meseta, bombardejades diariament amb la premsa espanyolista, que pensen el que aquesta curiosa parella vomitava. I no els hi faltava raó, el problema que tenim els catalans és que no podem ser el que volem ser, i en el meu cas no és ser català o no català, sinó que hi hagi justicia social, més enllà de la merda de banderes. Ais, Madrid!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada