Malalai Joya

Avui us enganxo un article que fa uns mesos vam publicar al Catalunya la revista de la CGT (i ara també Papers de les illes Balears). El faig coincidir amb el fet que aquest cap de setmana la Maria va traduir l'article a l'anglès i una bona gent l'ha penjat a una web que és per a mi, i segur que per molts de vosaltres, un símbol de resistència i dignitat antimilitarista.La web de la Malalai Joya, activista i resistent afgana, diputada expulsada del parlament per dir als senyors de la guerra ( i diputats) que eren pitjor que els animals d'un estable. La Malalai que ens va visitar fa uns mesos i ens va deixar el testimoni de la seva militància contra la guerra que la te convençuda del seu final. Un final al que no renuncia per callar. Exemple de lluita, exemple de vida, persistent i ferma.

Aquest article està fet amb motiu de l'entrega del premi de El Mundo d'en Pedro Jota per la "seva labor humanitària". Un premi que li volien entregar ben vestida, tal com li van "recomanar", I ella, desobedient, ho va fer.

Us deixo l'article aquí en català i el link de la pagina web on el podeu trobar en anglès, val la pena visitar la web de la Malalai, té un apartat en castellà.

Per cert, la Tal, l'altra gran amiga m'ha recordat avui que ja fa sis anys que va estar per darrera vegada a Catalunya...com passa el temps!

Amigues

Sabut és que als conflictes armats que han hagut al llarg de la historia moderna (i no tan moderna) les dones han tingut un repetit protagonisme. Quasi sempre en forma de víctimes per partida triple (mares, companyes i en carn pròpia), moltes altres vegades també fermes opositores de les guerres que les massacraven. Malauradament, la inclusió d’una falsa igualtat en el drets de les dones està fent que un nombre important de dones participin en les operacions militars, fent replantejar l’innatisme antibèl•lic femení.

Avui vull parlar de dos amigues que han passat per Tarragona a explicar-nos la seva lluita contra la guerra. A la primera li van donar un premi el passat mes de juny, per la seva perseverança i resistència contra, ni més ni menys, els senyors de la guerra de l’Afganistan i les forces de l’OTAN, entre els quals no hi ha tanta diferencia. És difícil creure com una dona tan petita i tan jove com la Malalai Joya planti cara de forma quotidiana contra enemics comuns tan poderosos. Però ho fa i amb la paraula i la seva actitud com a arma. Una mica de mal els hi ha de fer quan l’han intentat assassinar cinc vegades, ho dic pels que pensen en els antimilitaristes com a “comeflores”. El premi era un reconeixement públic del diari El Mundo vers la feina política de la Malalai, però un conjunt de incoherències politiques de primer ordre amb l’Esperanza Aguirre donant-li en mà el premi a la Mejor Labor Humanitaria a la Malalai, una “política afgana que lucha por la libertad y contra la opresión”. Com us podeu imaginar, l’entrega d’aquests premis eren l’excusa perfecta per muntar una festa on hi anés lo més granat de la societat influent burgesa i política espanyola, gent perfectament vestida per l’ocasió. I allà havien convidat a la Malalai Joya que ha dit per activa i per passiva, que portar el burca a Afganistan la permetia desenvolupar la seva tasca política de forma discreta i en una relativa tranquil•litat. I com que són festes on (suposem) s’intenta que res quedi enlaire des de l’organització la van insistir en que portés un” vestit de mudar”. I ella va complir, de la manera que ens hauria agradat a totes les persones antimilitaristes fer-ho: va anar a la festa i va recollir el premi amb una samarreta on es llegia ben clar “No to NATO”. Allà ha quedat per a les hemeroteques i per a la nostra memòria antimilitarista la foto de la nostra Malalai i l’Esperanza Aguirre juntes per un moment, digna una, esquiva l’altra. Ben mudades les dues.

I és que com deia la Tal Haran, la nostra amiga que intenta trencar murs israelians, el fills invisibles de l’antimilitarisme uneixen el pensament i les formes de fer de milions de persones al món i creen una xarxa que, a vegades , es fa visible i ens recorda que l’hem de seguir teixint, fent memòria si s’escau. Sort de Malalai’s i Tal’s, les nostres amigues no invisibles.