diumenge, 17 de febrer de 2013

ImPAHrables!


Ahir va ser una gran jornada de lluita a tot l’estat, més de 50 manifestacions ( o concentracions segons TV3) van recórrer els carrers amb ràbia i indignació. Molta. Un fet difícil de veure si no es va assistir degut al bloqueig informatiu dels massa media que està sent enderrocat per la tasca propera, quotidiana i pedagògica de la gent de la PAH. Sobretot propera i empoderadora. Ni els falsos debats trampa, el pornoperiodisme fet per defugir el debat important, ni l’intent de criminalitzar a les persones que donen la cara a la campanya podent enganyar als centenars de milers de persones que es troben atrapades a una de les grans estafes econòmiques del sistema capitalista. Una més, el sistema capitalista funciona així, no  oblidem.

Persones que han dit prou perquè no poden dir res més. I perquè han trobat un ens que els ha ajudat a agrupar-se i a creure que la seva lluita tenia un objectiu i era legitima, que el que estava passant no era fruit, en la majoria de casos, d’una mala inversió, sinó d’una forma induïda de fer econòmica.  El dret a la vivenda està recollit a la sacrosanta constitució espanyola, la mateixa amb la que es renten el cul quan així els ve de gust a parlamentaris i banquers. Va haver uns anys que a l’estat espanyol que no tenir una hipoteca indicava tenir poc menys que enajenació mental, molts atacs vam haver d’aguantar els que no vam voler comprar per viure-hi. Atacs ben comprensibles perquè a molts casos era més “econòmic” comprar que llogar, “i a més el pis és teu”.
  
Ahir ens vam arreplegar a Barcelona milers de persones clamant contra l’enèsima tropelia econòmica del sistema, que per cert s’enfonsa. Feia temps que no em manifestava per la capital i va ser un goig tornar a compartir carrer i xerrada amb els telefònics d’En Construcció (tot un lobby de pressió sindical, constantment monitoritzats per gàngsters), les forces hospitalenses dels barris i de la Vakeria i la Lokeria, les velles glories santboianes  com el Zurita (i quina il·lusió Gustavo!), les cares del moviment aturem la guerra (ahir que feia 10 anys de la mani gran, com ens va recordar ahir mateix TV3 durant més temps que la mani de la PAH), la gent de l’oficina 2004, les mestres militants a peu de carrer, els que no deixaran de lluitar mai cada 15 de desembre, les feministes, les forces insubmisses...
 
...i la diferència cada vegada més colpidora és que, una marea de rostres desconeguts, han decidit trencar una línia vermella per sortir al carrer a cridar, la línia vermella que els feia invisibles al sofà de casa, la que trenca el fet de ser un número a una estadística per ser un numero mal comptat a una manifestació. Un pas que els fa més forts, a molts que no estaven acostumats a sortir al carrer, i als que ens hem conegut al carrer o en assemblees. Descobrir com ens fem més forts quan ens ajuntem per parlar de les nostres misèries per compartir-les i descobrir que no són errades sinó que són víctimes d’estafes perfectament perpetrades i pensades des de cadires de pell girada i despatxos amb vistes a la Diagonal. Donar passos per descobrir que el retorn a casa, després d’una mani com l’ahir, es fa més lleuger, més animós, que tres paraules poden dir molt més del que sembla, si se puede. I tant que es pot.

El poder mai ens dirà quan hem guanyat res als que ens ajuntem en assemblees, per obvia o petita que sigui. MAI. Ni ens recordarà que va succeir. Va passar amb la insubmissió, passarà amb la PAH quan s’aconsegueixi la dació en pagament, si no ens posem a explicar-ho nosaltres mateixes. Haurem de fer-lo amb  la modèstia que ens acompanya de forma constant, la prudència de no col·locar-nos medalles que sempre hem rebutjat perquè no és una lluita individual sinó col·lectiva.  Però que això no impliqui deixar de fer el relat del que aconteix als carrers i als desnonaments a dia d’avui, per no oblidar i per evitar que les Talegons del futur es col·loquin un triomf que no els hi correspon i que tenen fàcil guanyar gràcies a la seva demagògia i al pornoperiodisme.

Mentre tant, feliç de compartir espais i carrer amb tanta gent guapa.
pd, el video és de l'Albert March, a  El Jornal.cat



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada