diumenge, 7 de setembre de 2014

Leño pa' siempre



Estimades i estimats, 

S’ha mort en Tony Urbano que és tant com dir que s’ha mort una part de Leño, tot i que sigui mentida. Tant l’un com l’altre continuaran formant part de l’imaginari i bagatge personal i emocional de tots aquells que els hem estimat i cantat. I punt.

Diverses han sigut les vegades que he pogut coincidir amb el Tony en concerts i festes i tot i no haver parlat mai amb ell sempre m’ha semblat el que tots els que han tractat amb ell deien: persona humil i bona gent com pocs. Tinc la sort de conèixer i estimar a alguns d’aquests que l’han tractat, humils i bona gent com ell, curiosament?, fet que em dona la confiança de no creure que el compliment forma part del ritus d’acomiadament d’en Tony. 

Perquè, a tot aquell que no ho sàpiga encara, en Tony era de Tarragona, com el Ramiro, el bateria de los Leño, majoria catalana en el millor grup de rock espanyol. Una lectura que fa 30 anys es van encarregar de menystenir: va guanyar la transversalitat del barri. I és que la vida a la Torreforta de Tarragona, l'Asunción de Jerez, Aluche de Madrid, el Viladecans de l'Adolfo i el Pirri o el meu Mariano samboià no era (ni és) molt diferent entre sí, malgrat els quilòmetres de distància. No és només, o tampoc al meu modest entendre, una qüestió de sentiment. Les limitacions econòmiques, de “pisos colmena” i de suburbis de capitals, afavorien el buscar-se la vida al carrer i observar les coses que passaven allà i de les que no podies fugir. Més aviat era qüestió d’anar-se preparant i espavilant-se, en tots els sentits. I Leño va saber posar la poesia i la música al màster de la vida que s’ofertava diàriament als carrers dels barris, contestatària i vital, emocional i ferma. Clar testimoni són les seves cançons i la gent que continuem cantant les seves cançons com si fossin noves, com un fil invisible que travessa bars, carrers i barris a la recerca de l’esperit del compartir, del gaudir de la senzillesa, de la humilitat i de la gent normal i corrent, sense aires de grandesa. 

En Tony i en Jose
Constata el meu estimat Jose Tabuyo a una intensa carta de record del seu amic Tony, que Leño va tenir al llarg dels anys suculentes ofertes per reunir-los i que sempre les van rebutjar, conseqüents amb la seva decisió de deixar la banda en el  millor moment. No era doncs una llegenda aquest comentari que corria pels bars o concerts d’en Rosendo, on es demanava el reagrupament de la banda, més de 20 anys després de la seva separació.

 Em reconec entusiasta d’aquesta fidelitat a les decisions preses, equivocades o no, portades amb naturalitat, acceptades i assumides perquè la vida només s’acaba quan morim, i encara així podrem dir Tony i Leño per sempre. Els seus amics, afortunadament comuns alguns, seguirem ballant, cantant i reconèixer-nos en aquestes cançons que han fet història perquè “tenemos una historia y algo que decir, que no se vende nada el rock and roll”.

Us deixo el concert de retrobament de Leño al 2010, l'únic concert que van fer després de dissoldre la banda i que va ser un agraïment a totes la gent que va participar al disc Bajo la corteza, un disc de versions de Leño. Una forma més de ser grans.

Una abraçada a tots els orfes,



2 comentaris:

  1. ¡Gracias Toni! Que vaya bien el inicio de curso, y te debo una visita (sigo teniendo los viernes libres). Un abrazo

    ResponElimina
  2. "Yo sólo hago rock'n'roll y no voy más lejos". Todo va encartando, amigo Toni, la semblanza que ofreces, aun sin haberlo conocido, de Tony Urbano es congruente con el eco que nos dejó Leño. Esa ausencia de pretensiones, seña de identidad que yo quiero creer no finjida, les separó de los solistas y conjuntos amantes de la pose y esclavos de su época, a la vez que les dejaba fuera de las tendencias y pasarelas. Sin embargo, es lo que posibilitó que su música marcara y, casi diría configurara, una manera de sentir y concebir, por lo menos, la experiencia estética de los habitantes de esos suburbios que tan acertadamente describes en tu crónica.

    Y, entre otras cosas, nos legó un montón de versos de sus canciones para ir tirando de frases hechas en el sinvivir cotidiano...

    Se te quiere,

    ResponElimina