El nostre Jordi

Benvolgudes i benvolguts,

ahir ens va deixar el Jordi Benito. En Jordi va ser un dels meus primers alumnes com a mestre, el curs que em vaig estrenar a l'APPC, a la Muntanyeta, ja fa uns anys.

Tot i el dolor i la pena no puc deixar dibuixar un somriure al pensar en el nostre Jordi. El mateix que ell feia quan et clavava la seva mirada  buscant complicitat o un motiu per alleugerir les circumstàncies vitals que, des de ben petit, l'han limitat físicament. Només físicament perquè la Cèlia, la seva mare, s'ha encarregat de desfer i relativitzar aquestes limitacions: en Jordi ha fet de tot i més, ha muntat a cavall, ha volat en avioneta, ha vist partits del Barça a primera fila, ha viscut cada any i des de dins els carnavals de Reus, ha viatjat...però, sobretot ha estat estimat i cuidat. Molt.

La Cèlia, la seva incansable mare, ha estat tots i cadascun dels dies que ha viscut el Jordi, al peu de les seves necessitats. No és la Cèlia una persona que doni voltes a com dir les coses, parla tal com raja, i punt, que no cal  malgastar energia en fer circumloquis per quedar bé. Suposo que la vida li va ensenyar que, quedar bé, no impediria que li destrossessin amb un maleït accident de cotxe.

Amb la Cèlia vaig fer, com a mestre, la meva primera entrevista a una família. Mai l'oblidaré, ni a ella ni a l'entrevista! Jordi i la Cèlia feien un tàndem inseparable, sempre junts, interpretant-se el món mútuament, compartint-lo amb totes les dificultats, les dures rutines, el record del que podia haver estat la vida. Res d'això va impedir que l'amor entre mare i fill brollés de forma natural i continua, d'una forma simple i sense floritures, ans al contrari crec que en Jordi Benito s'ha perdut poques festes a Reus.

Tots els que hem tractat al Jordi tenim un tros seu, per això és el nostre Jordi: el seu sentit de l'humor, el seu somriure, la seva tos, la seva mirada, la veu de la Cèlia... tot junt fa que, com diu l'estimat Lluís, en Jordi sigui immortal. 

Tots els que l'hem conegut l'hem estimat i hem aprés com d'important és viure el present, l'aquí i ara. Recordo com la Cèlia anyorava un dia on el Jordi vingués amb una cama o un braç trencat per alguna caiguda infantil...

Ha estat un goig compartir camí i temps, Jordi, Jordaca. Una abraçada immensa a la Cèlia, l'Abel i a totes les que l'heu estimat.

En Jordi i servidor, una tarda qualsevol a Reus...