diumenge, 31 de març del 2013

15 anys després.....

Estimades i estimats,


Ahir va fer 15 anys d’una de les accions que més m’han marcat a la meva vida: plantar a la sala 5 de l’Audiència Provincial de Barcelona al judici per insubmíssió que em van intentar fer després d'haver-me negat a fer la Prestació Social Substitutòria, l'invent que va generar l'estat per tal d'intentar aturar la desbandada de joves que no volien fer el servei militar..
Encara som molts els sorpresos per l’esdevenir d’aquella jornada on vam donar porta a tota una sala de l’Audiència provincial amb el resultat final d’absolució de tots els càrrecs.
Quinze anys després d’aquell dia, d’aquell 30 de març del 1998,continua l’aire desobedient que portàvem impregnats els que aquells anys plantàvem cara al sistema, amb la quotidianitat d’actes pensats i reflexionats, debatuts i discutits. Una escola de vida i d’actitud que 15 anys després continua en peu, perquè mai han marxat les onades desobedients que inundaven la Barcelona rebel dels 90 i 00 que vaig viure. La Vakeria, La Lokeria, les assemblees antimilitaristes, contracimeres, la desfilada militar del 2001, els espais ocupats contra la guerra... Espais que es van veure ampliats al territori quan em vaig venir a viure a la Tarragona digna, la Coordi, la Colomera, l’ateneu llibertari, deixem de ser una illa-CGT....
Vist així el succeït aquell matí no era més que la continuació d’una història que va iniciar el Pepe Beunza 25 anys abans, davant d’un tribunal militar. L’únic que fèiem davant d’aquell tribunal era constatar que ja no els hi teníem por, que havíem guanyat la partida, que podien mentir molt més però que cada vegada els hi creia menys gent. Que la mili no s’aguantava i que els seus judicis, per tal de generar més por, eren inútils intents d’intentar aturar una marea que ja els havia sobrepassat feia dies.
Aquell dia nosaltres també vam posar la nostra part de teatre. Cert que vam posar el cos, una vegada més, com ho havien fet abans milers de persones amb penes de presó, multes i inhabilitacions. Com ho fan diàriament milers de persones que desobeeixen lleis injustes. Ahir, avui i demà. Malgrat ho intentin amagar de forma constant i ho manipulin burdament.
No hi ha res que pugui aturar la vida, més que la mort. No van poder aturar que milers i milers de persones diguéssim no a un segrest legat per fer el soldat, als anys 70 i 80 no van poder aturar als habitants dels barris quan van exigir drets i serveis, a la primera dècada del segle XXI no van poder aturar les grans manifestacions i contracimeres. Tot i els intents del poder, tot i intentar-lo amb morts, que com sabem és l’única forma d’aturar la vida.
Però no. No podran, som la majoria i continuem dient prou. Sí que es pot. I tant que es pot!
Només cal mirar el vídeo per recordar i constatar que si que es pot plantar al poder, sigui el que sigui. Que amb la raó i la munió de gent, debatent, reflexionant i actuant, podem dir que sí que es pot. Que podem amb la por que passem davant les seves escopetes, la por que ens fan les seves lleis, una por que reciclem en ràbia i fermesa. Sols no podem, juntes sí.
No ho oblidem!



diumenge, 17 de març del 2013

Llavis lliures

Estimades i estimats,
el passat 8 de març vaig tenir el privilegi de poder acompanyar al grup de dones de l'Ateneu llinertari Alomà a la lectura del  manifest. Aquell dia es feien dir Llavis lliures.  Una lectura, i una mani, ben diferent, transgresora i contundent, que va tenir un final feliç a la porta de la catedral. Oh, yeah!!
Millor unes imatges que milers de paraules....

diumenge, 17 de febrer del 2013

ImPAHrables!


Ahir va ser una gran jornada de lluita a tot l’estat, més de 50 manifestacions ( o concentracions segons TV3) van recórrer els carrers amb ràbia i indignació. Molta. Un fet difícil de veure si no es va assistir degut al bloqueig informatiu dels massa media que està sent enderrocat per la tasca propera, quotidiana i pedagògica de la gent de la PAH. Sobretot propera i empoderadora. Ni els falsos debats trampa, el pornoperiodisme fet per defugir el debat important, ni l’intent de criminalitzar a les persones que donen la cara a la campanya podent enganyar als centenars de milers de persones que es troben atrapades a una de les grans estafes econòmiques del sistema capitalista. Una més, el sistema capitalista funciona així, no  oblidem.

Persones que han dit prou perquè no poden dir res més. I perquè han trobat un ens que els ha ajudat a agrupar-se i a creure que la seva lluita tenia un objectiu i era legitima, que el que estava passant no era fruit, en la majoria de casos, d’una mala inversió, sinó d’una forma induïda de fer econòmica.  El dret a la vivenda està recollit a la sacrosanta constitució espanyola, la mateixa amb la que es renten el cul quan així els ve de gust a parlamentaris i banquers. Va haver uns anys que a l’estat espanyol que no tenir una hipoteca indicava tenir poc menys que enajenació mental, molts atacs vam haver d’aguantar els que no vam voler comprar per viure-hi. Atacs ben comprensibles perquè a molts casos era més “econòmic” comprar que llogar, “i a més el pis és teu”.
  
Ahir ens vam arreplegar a Barcelona milers de persones clamant contra l’enèsima tropelia econòmica del sistema, que per cert s’enfonsa. Feia temps que no em manifestava per la capital i va ser un goig tornar a compartir carrer i xerrada amb els telefònics d’En Construcció (tot un lobby de pressió sindical, constantment monitoritzats per gàngsters), les forces hospitalenses dels barris i de la Vakeria i la Lokeria, les velles glories santboianes  com el Zurita (i quina il·lusió Gustavo!), les cares del moviment aturem la guerra (ahir que feia 10 anys de la mani gran, com ens va recordar ahir mateix TV3 durant més temps que la mani de la PAH), la gent de l’oficina 2004, les mestres militants a peu de carrer, els que no deixaran de lluitar mai cada 15 de desembre, les feministes, les forces insubmisses...
 
...i la diferència cada vegada més colpidora és que, una marea de rostres desconeguts, han decidit trencar una línia vermella per sortir al carrer a cridar, la línia vermella que els feia invisibles al sofà de casa, la que trenca el fet de ser un número a una estadística per ser un numero mal comptat a una manifestació. Un pas que els fa més forts, a molts que no estaven acostumats a sortir al carrer, i als que ens hem conegut al carrer o en assemblees. Descobrir com ens fem més forts quan ens ajuntem per parlar de les nostres misèries per compartir-les i descobrir que no són errades sinó que són víctimes d’estafes perfectament perpetrades i pensades des de cadires de pell girada i despatxos amb vistes a la Diagonal. Donar passos per descobrir que el retorn a casa, després d’una mani com l’ahir, es fa més lleuger, més animós, que tres paraules poden dir molt més del que sembla, si se puede. I tant que es pot.

El poder mai ens dirà quan hem guanyat res als que ens ajuntem en assemblees, per obvia o petita que sigui. MAI. Ni ens recordarà que va succeir. Va passar amb la insubmissió, passarà amb la PAH quan s’aconsegueixi la dació en pagament, si no ens posem a explicar-ho nosaltres mateixes. Haurem de fer-lo amb  la modèstia que ens acompanya de forma constant, la prudència de no col·locar-nos medalles que sempre hem rebutjat perquè no és una lluita individual sinó col·lectiva.  Però que això no impliqui deixar de fer el relat del que aconteix als carrers i als desnonaments a dia d’avui, per no oblidar i per evitar que les Talegons del futur es col·loquin un triomf que no els hi correspon i que tenen fàcil guanyar gràcies a la seva demagògia i al pornoperiodisme.

Mentre tant, feliç de compartir espais i carrer amb tanta gent guapa.
pd, el video és de l'Albert March, a  El Jornal.cat



dilluns, 11 de febrer del 2013

Xirigota de Tarragona

Benvolgudes i benvolguts,


avui us vull parlar de xirigotes, una forma d'agrupament musical que fins que no vaig conèixer a la bona gent de Jerez de la Frontera i Cadis no vaig escoltar. Bé sabeu que, per a mi, la millor formació musical és baix, bateria i guitarres, però he de dir que als darrers tres anys he iniciat un petit camí de descoberta d'aquest gènere musical, molt popular a Cadis. I no ha sigut coincidència que, aquesta descoberta, coincideixi amb la irrupció de la Xirigota de Tarragona fa tres anys. De fet ells són els culpables d'aquest interès.

Per a qui no els conegueu, he penjat al final del post uns vídeos de la xirigota que han muntat per aquest carnestoltes, Déjame que te golpee s'anomenen. Disfressats de policia d'antidisturbis i autoclamats com a mossos d'esquadra, es dediquen a llençar i colpejar al pensament únic amb lletres iròniques i contundents, pels carrers de la ciutat i allà on els hi cridin a deixar el seu art i saber.

Però  la xirigota tarraconense, a més de denunciar el poder i les seves males arts de forma conscient, realitza una funció que esdevé més significativa fora de Catalunya. Deu sobtar que, un grup disfressats de mossos d'esquadra, canti en castellà i critiqui a aquest cos armat de forma contundent i totalment irreverent al mig d'una plaça de Tarragona, enmig del jolgori i la xufla generalitzada. Potser aquest fet obre la possibilitat a pensar a aquells que diuen que el castellà està prohibit i perseguit a Catalunya  i que el català és l'únic idioma que es parla a Catalunya. Ni que sigui obrir la possibilitat de pensar, no vull demanar massa i sé que pensar és un acte complex per segons qui.

Em recorden, en actitud i crítica, als primers Lendakaris Muertos, amb les mítiques cançons Gora España, Centro comercial o Soy un veterano de la Kale Borroka. Y al esperpent de Valle Inclan passat per les formes del sud peninsular i amplificades i distorsionades per la realitat catalana. Vaja, uns grans aquests xirigoteros per fer que aquest vaixell navegui amb tanta dignitat com qualitat en aigües poc acostumades a gaudir aquest estil musical.

Em declaro fan d'aquesta colla de bona gent i bons músics i els hi desitjo que no perdin mai la ironia i la capacitat de criticar el poder generant somriures i alegria, des del poble, des de baix, des del carrer. Artistes i mestres, que no ens deixem mai de trobar pels carrers!



dijous, 24 de gener del 2013

L'escola de la Joncosa, lliure d'armes!


Estimades i estimats,
avui ha sigut un dia escolar i personal ben complert. Pel matí hem anat a tornar la visita que els alumnes de la classe D de l'escola la Muntanyeta deTarragona ens va fer abans de les festes hivernals. Us ho explico al bloc de ElVaixell dels tresors...
Aquí us vull explicar una de les decisions que hem pres al claustre de la meva escola, ja sabeu, l'escola Teresa Godes i Domènech de la Joncosa del Montmell. Una decisió important pel que significa i pel que comporta de presa de postura col·lectiva, de forma unànime i com si fos la cosa més normal del món, per obvia i coherent amb el que ha de ser una escola.
Avui ens hem adherit a la Xarxa d'escoles lliures d'armes que es promou des de la campanya Desmilitaritzem l'educació, una campanya fruit de la feina i el compromís de sindicats, moviments socials antimilitaristes i entitats pacifistes del país. Podria semblar que és una adhesió més, com a tantes altres adhesions de manifestos i plataformes, però no ho és.
Al claustre, la directora, la Patricia, ha llegit el decàleg i el que implicava adherir-se a la campanya i després d'uns minuts de reflexió s'ha aprovat sense més discussió que les meves "reticències" a haver de celebrar el dia internacional de la Pau, el 30 de gener. Un petit brindis al sol per remarcar que el fet realment important era tenir clar que no volíem cap arma dins de l'escola. Una obvietat, pensareu.
Suposo que podríeu explicar, molts dels que llegiu aquest humil bloc i sou mestres, les "sessions formatives" de mossos d'esquadra a infants d'educació infantil i primària on demanaven a la canalla pel dolent de la classe i com els companys assenyalaven al "dolentot"....i davant l'astorament generalitzat emmanillar al petit "dolentot". És dur, sí, però és així. Aquest és el pla formatiu de la "policia nacional de Catalunya", ensenyar la pistola i fomentar la por, amb l'excusa de la policia de proximitat.
Més enllà de les discutibles qualitats pedagògiques de la policia dins de l'escola hi ha un tema de seguretat. Potser no hem reflexionat prou sobre el perill d'una arma portada per un desconegut dins d'una recinte ple d'infants en moviment, no sempre controlat. Sabem dels perills, ja siguin previsibles o no, d'un risc que és innecessari. Si els mestres ens passem el dia vetllant per la seguretat dels nostres alumnes, com podem permetre aquesta invasió de l'espai?
 
Us adjunto el decàleg per adherir-se a la Xarxa d'escoles lliures d'armes, de moment la xarxa ja té un nou membre, l'escola Teresa Godes i Domènech de la Joncosa del Montmell.
 
 
DECÀLEG

1. Ens adherim a la xarxa d'escoles i instituts lliures d'armes per treballar a favor, en pro dels
valors de la cultura de pau.
2. Creiem en l'educació per l'autonomia, l'esperit crític, l'empatia, la solidaritat, el diàleg, la pau, la
tolerància i els drets humans... que formin l'alumnat com a persones lliures.
 
3. Fomentem espais de cultura de pau, de debat i reflexió al claustre, amb les Ampas i l'alumnat.
 
4. Afavorim i integrem en la dinàmica del centre educatiu les propostes de formacions educatives
de projectes que treballin l'educació per la pau, els drets humans i el desenvolupament
( vinculades al Centre de Recursos d'Educació de la Confederació Catalana d'ONG per la Pau,
els Drets Humans i el Desenvolupament).
5. No acceptem les visites de l'exèrcit o cursos que les forces armades promouen en l'àmbit
educatiu.
6. No acceptem la presència de persones armades dins el recinte escolar.
7. Manifestem el nostre compromís en fer saber a les institucions educatives la nostra convicció
de ser un centre educatiu lliure d'armes.
8. Promovem la commemoració i difusió del DENIP, Dia Escolar de la Noviolència i la Pau ( 30 de
gener) i del Dia GDAMS, Dia d'Acció Global contra la despesa militar ( 17 d'abril).
9. Sol·licitem que es visibilitzin i publicitin les Bones Pràctiques que des de la Xarxa d'escoles i
Instituts lliures d'armes estem fent.
10. Demanem el suport a les institucions educatives amb els mitjans que aquestes tinguin per
vehicular un decret legislatiu conforme a les escoles i instituts estigui prohibit l'entrada al recinte
amb armes.
 
 

diumenge, 23 de desembre del 2012

Tambors de guerra: anotacions d'un petit viatge balcànic

Article que es publicarà a la revista Paraules per la pau de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la pau del mes de gener del 2013

Fa uns mesos vaig tenir la sort de poder creuar Bòsnia Hercegovina de nord a sud. Un petit viatge que em va servir per copsar, de forma molt sintètica i parcial, una realitat i unes vivències que em transporten al que es remou a les nostres terres. No patiu, no es tracta en aquestes línies de treure del pou de la por la balcanització de Catalunya, pronosticada pel gurus del ranci nacionalisme espanyolista. Vull reflexionar, negre sobre blanc, sobre discursos actuals que em retrotrauen al que es va viure en aquelles terres i del que només ens han explicat una petita i interessada part. És la meva opinió, faltava més, per tant igual de falsa o manipulada que la de tants analistes que, sense posar mai un peu en aquella (i aquesta) terra, escupen i escriuen.

Per començar modestament, solucionem "el problema del catalán". Qui té problemes amb el català són aquelles persones que no han viscut ni visitat mai Catalunya, més enllà de trobar-se alguna vegada a algú que no tenia cap interès en comunicar-se, cosa bastant infreqüent, per altra banda. Que els expliquin als meus pares la imposició del català: porten quasi 40 anys a Catalunya, i lluny de parlar cap paraula en català, els costa d’entendre'l. I no són molt diferents de molts immigrants que són com ells, amb fills i nets que parlem en català a la feina, amb alguns amics o al nou nucli familiar de forma natural, com una riquesa més.

Em retrotrau aquesta afirmació anterior al fenomen, per exemple, de Mostar, capital d’Hercegovina i una de les ciutats del món amb més matrimonis intereligiosos. Abans de la guerra. Vaja, quina capacitat de crear un problema on no semblava existir.

Coincidirem en l'intent de canvi de règim polític que s'està constituint, ja no és una quimera o el fruit d'una petita capa de la societat resistent. La cleptocràcia pseudodemocràtica mira amb estupefacció i envoltada de policia com una part de la societat qüestiona, critica i perd la por. Queden tan poques coses a perdre...
Aquesta crisi, que no deixa de ser una estafa capitalista més, dins dels cicles econòmics del sistema, pot ser l'esperó per començar una nova transformació social. Vet aquí una de les veritables pors de la dreta, ja sigui catalana o espanyola. Tot i que han decidit encarar-la des d'accions diferents: una part de la catalana incloent-la dins del seu discurs, amb l'ànim de fer-se-la seva i continuar de la mateixa manera, amb els mateixos negocis. L'espanyola, amb la negació i el conflicte, tant necessari per aquests moments de desesperació social. No hi ha res millor que un bon enemic extern per sobreviure.

Cal que recordi que succeïa a l'inici de les guerres balcàniques? Us sona un canvi de règim? Moure conflictes d'on no hi havien? L'ànsia de les elits econòmiques per continuar amb el pastís i el de les noves oligarquies en conquistar-lo? Un model d'estat nou, la reconversió econòmica per tal que perdin els de sempre i guanyin els que ja guanyaven.

Ressonen tambors de guerra, de forma soterrada i poc vehement. Però se'ns comença a avisar, no només els elefants que viuen a les casernes de les espanyes, sinó els tertulians i oradors dels mass media, catalans i espanyols, que s'atreveixen a dir sense pudor, per exemple, que: "Tenemos por delante un bienio excepcional, dramático, de resistencia casi bélica..." (Joan B. Cullà, 20-12-12, diari El País).

Diria que s'està intentant armar dues societats que tenen un mateix enemic comú, l’u per cent de la cleptocràcia política i econòmica, els mateixos que controlen els mitjans de comunicació i les forces i policies armades.

Afortunadament, la realitat sempre és més variada i polièdrica que una simple opinió com aquesta, i no hi ha dues societats, sinó que som multitud (a més del 99%). Segur que sabem gestionar aquest canvi de cicle i model sense fer valdre aquella màxima d'en Paul Valery:
"La guerra es una  masacre entre gentes que no se conocen para provecho de gentes que sí se conocen pero que no se masacran".

La quotidianitat, l’entesa, el contacte directe i tenir clar qui ens subjuga ens facilitarà que no es compleixi aquell fenomen que facilita la generació de la violència i la seva manifestació, un fet que l’escriptora croata Slavenka Drakulić va deixar per escrit al seu llibre No matarían ni una mosca: “Cuando una persona se ve reducida a una abstracción, uno es libre de odiarla porque el obstáculo moral ya ha sido abolido”.

No és temps de confondre’s amb les identitats, tan múltiples com vàlides, sinó de saber on som socialment i econòmica. Tenir-ho clar és poder-se defensar de la malvolença.


Traducción al castellano del articulo para l@s amig@s del sur, y del norte, y del centro, y del este, y el oeste, y...

Hace unos meses tuve la suerte de poder cruzar Bosnia Herzegovina de norte a sur. Un pequeño viaje que me sirvió para captar, de forma muy sintética y parcial, una realidad y unas vivencias que me transportan a lo que se remueve en nuestras tierras. No sufráis, no se trata en estas líneas de sacar del pozo del miedo la balcanización de Cataluña, pronosticada por gurús del rancio nacionalismo españolista. Quiero reflexionar, negro sobre blanco, sobre discursos actuales que me retrotraen al que se vivió en aquellas tierras y del que sólo nos han explicado una pequeña e interesada parte. Es mi opinión, faltaba más, por lo tanto igual de falsa o manipulada que la de tantos analistas que, sin poner nunca un pie en aquella (y esta) tierra, escupen y escriben.
Para empezar modestamente, solucionamos "el problema del catalán". Quien tiene problemas con el catalán son aquellas personas que no han vivido ni visitado nunca Cataluña, más allá de encontrarse alguna vez a alguien que no tenía ningún interés en comunicarse, cosa bastante infrecuente, por otra parte. Que expliquen a mis padres la imposición del catalán: llevan casi 40 años en Cataluña, y lejos de hablar ninguna palabra en catalán, les cuesta entenderlo. Y no son muy diferentes de muchos inmigrantes que son como ellos, con hijos y nietos que hablamos en catalán en el trabajo, con algunos amigos o al nuevo núcleo familiar de forma natural, como una riqueza más.
Me retrotrae esta afirmación anterior al fenómeno, por ejemplo, de Mostar, capital de Herzegovina y una de las ciudades del mundo con más matrimonios interreligiosos. Antes de la guerra. Vaya, qué capacidad de crear un problema donde no parecía existir.
Coincidiremos en el intento de cambio de régimen político que se está constituyendo, ya no es una quimera o el fruto de una pequeña capa de la sociedad resistente. La cleptocracia pseudodemocràtica mira con estupefacción y rodeada de policía como parte de la sociedad cuestiona, critica y pierde el miedo. Quedan tan pocas cosas que perder ...Esta crisis, que no deja de ser una estafa capitalista más, dentro de los ciclos económicos del sistema, puede ser el acicate para empezar una nueva transformación social. He aquí una de las verdaderas miedos de la derecha, ya sea catalana o española. Aunque han decidido encararla desde acciones diferentes: una parte de la catalana incluida dentro de su discurso, con el ánimo de hacérsela suya y continuar de la misma manera, con los mismos negocios. La española, con la negación y el conflicto, tan necesario para estos momentos de desesperación social. No hay nada mejor que un buen enemigo externo para sobrevivir.

 
Es necesario que recuerde que sucedía al inicio de las guerras balcánicas? Os suena un cambio de régimen? Mover conflictos de donde no habían? El ansia de las élites económicas para continuar con el pastel y el de las nuevas oligarquías en conquistarlo? Un modelo de estado nuevo, la reconversión económica para que pierdan los de siempre y ganen los que ya ganaban.
Resuenan tambores de guerra, de forma soterrada y poco vehemente. Pero se nos empieza a avisar, no sólo los elefantes que viven en los cuarteles de las españas, sino los tertulianos y oradores de los mass media, catalanes y españoles, que se atreven a decir sin pudor, por ejemplo, que: "Tenemos por delante un bienio excepcional, dramática, de resistencia casi bélica ... " (Joan B. Culla, 20-12-12, diario El País).
Diría que se está intentando armar dos sociedades que tienen un mismo enemigo común, el uno por ciento de la cleptocracia política y económica, los mismos que controlan los medios de comunicación y las fuerzas y policías armadas.
Afortunadamente, la realidad siempre es más variada y poliédrica que una simple opinión como ésta, que no hay dos sociedades, sinó que somos multitud (a más del 99%). Seguro que sabemos gestionar este cambio de ciclo y modelo sin hacer valer aquella máxima de Paul Valery:"La guerra es una masacre entre gentes que no se conocía para provecho de gentes que sí se conocía pero que no se masacre".
La cotidianidad, el entendimiento, el contacto directo y tener claro qué nos subyuga, nos facilitará que no se cumpla ese fenómeno que facilita la generación de la violencia y su manifestación, un hecho que la escritora croata Slavenka Drakulić dejó por escrito en su libro No matarían ni una mosca: "Cuando una persona se viene reducida a una abstracción, uno se libre de odiarla porque el obstáculo moral ya ha sido abolido".
No es tiempo de confundirse con las identidades, tan múltiples como válidas, sinó de saber dónde estamos social y económicamente. Tenerlo claro es poder defenderse de la inquina