Reflexionem

Us deixo un article que vam escriure el Jordi Martí, autor del bloc Prendre la Paraula, i jo mateix al juny, després de la tancada que vam fer a l'escola La Ginesta de Segur de Calafell. Com tot, és una proposta, cal reflexió. I acció.

Tancades als centres educatius contra la LEC, un nou camí per transitar

El passat 17 de juny una vintena de professionals de l’educació ens vam tancar a l’Escola La Ginesta de Segur de Calafell, al Baix Penedès. Fartes i cansats de veure dia a dia com, el discurs de l’excel•lència i l’aprofitament de recursos que fa el departament d’educació, inunda els mitjans de comunicació vam decidir deixar-nos de protocol•làries unitats sindicals, de quadrar agendes de “lluita” i de buscar-nos excuses per continuar una infectació que es va començar 10 dies abans a l’escola d’Alcanar.
Una acció molt clara, senzilla, que no comporta cap repercussió a la canalla, ni a les famílies, molt fàcil de realitzar i que a més, ajuda a fer pinya i grup: tancar-nos a les nostres escoles, així de simple.
Per veure la repercussió que pot tenir aquesta acció, en la comunitat educativa i en els òrgans de poder, explicaré el que ens va passar la nit del 17 al 18 de juny a Segur de Calafell. El plantejament era, tot pensat dos dies abans, córrer la veu per les mestres amigues de la comarca i muntar una paella per dinar, un taller de pancartes per la tarda i un sopar per la nit, adobat amb algunes pel•lícules per si l’avorriment era important.
La paella es va completar amb molt d’èxit de la mateixa manera que el taller, amb una trentena de companys que van passar per l’escola. La nit, que es presentava plàcida i tranquil•la, va començar a sorprendre’ns a partir de les 20h, amb l’anunci de la visita de l’inspector educatiu de la zona. Al mateix moment que ell arribava, també ho feien tres policies municipals de paisà, una parella de mossos d’esquadra i, una estona després, les regidores d’Educació i de Seguretat Ciutadana de Calafell. Caram! A partir d’aquest moment va quedar tancat (de veritat) l’accés a l’escola, ningú no podia entrar al centre educatiu, tot i l’intent d’altres companys que van arribar més tard.
La pressió del Departament, en la figura de l’inspector, va començar per demanar amablement que marxéssim, que ja s’havia aconseguit el ressò que volíem. Després va continuar dient que ell no sabia què podia passar, fent notar que la titularitat de l’edifici és de l’Ajuntament i a fora ja sabíem qui hi havia. Quan li vam recordar que no estàvem incomplint cap llei, va dir que potser podia haver-hi alguna sanció administrativa…Quan va veure que no canviàvem de parer va començar a burxar personalment i a una companya li va dir que no s’imaginava que ella “fes aquestes coses”, a una altra li va preguntar si els seus nens petits trobaven bé el que feia, a una altra si el “cabecilla” era qui s’imaginava ell qui era. Tot amb un to molt suau i serè, és clar. Aquesta pressió psicològica va tenir algun fruit ja que alguna companya va marxar, fortament induïda pel xantatge emocional d’aquest inspector amable que va marxar a les 12 de la nit, juntament amb la comitiva municipal que va deixar tot el dispositiu policial a la porta de l’escola tota la nit, per impedir l’entrada de mestres i per comptar la gent que en sortia.
Crec que l’anàlisi d’aquests moviments és clar: el Departament d’Educació té molta por que la protesta s’atomitzi i que no la pugui controlar, avui dos escoles aquí, demà tres escoles allà, que es deixin les manifestacions i vagues sense ja gaire ressò mediàtic i que només suposen problemes per als professors que deixen de cobrar i es passi a un altre àmbit de lluita diferent. A més, això esquitxa els ajuntaments que també s’han de posicionar i on pot haver-hi molta confluència i divergència d’interessos politics.
És curiós com una protesta tan limitada, en un lloc tan allunyat de la perifèria pot posar tan nerviós tot un Departament que ha “xulejat” els representants sindicals del professorat i els ha negat qualsevol tipus de conversa fluïda i entenedora. Aquesta tancada ens dóna força per fer algunes observacions:
-La primera és que la protesta és de caire desobedient, és a dir, posem els nostres cossos, el nostre temps, els nostres recursos emocionals i personals, la nostra actitud, per visualitzar el que portem tres anys dient: la manca de recursos, humans i de personal, cada vegada més evident i constatable en el dia a dia dels centres educatius.
-Aquesta actitud clara i diàfana, de protesta en un espai públic, sense ocultismes ni transfons polítics, evidencia davant de la societat la nostra més ferma protesta davant del desmantellament de l’escola pública.
-L’atomització de la protesta, en el temps i l’espai, dificulta als emissors de contradiscursos (premsa, opinadors professionals) mentir i donar dades que manipulen la realitat quotidiana. No saben ni quan, ni on poden sortir els següents “bolets”, som gent molt diversa, de moltes ideologies diferents que confluïm en les evidencies que manifestem des de fa tres anys. Això els posa molt nerviosos.
-En ser una protesta molt propera al món real en què ens movem, coneixem l’entorn, la comunitat educativa on ens manifestem i per tant ens és més fàcil explicar i mostrar el que està passant a cada escola o cada zona. Les xarxes d’afinitat fan que les nostres demandes tinguin més ressò.
-Les tancades poden ser una eina que ens ajudin a confluir, on evidenciar que els grans discursos sindicals han passat a la història, calen fets propers, concrets, els gestos que mostrin el rebuig a la LEC i el desmantellament de l’ensenyament públic a Catalunya de forma clara.
-El nerviosisme del Departament i de la resta d’organismes que van intervenir, ens fa creure que si estenem, amb cap, estratègia i sentit comú, aquesta eina de lluita pot tenir un bon recorregut per combatre la seva demagògia i, sobretot, la retallada de recursos que l’escola pública esta patint.
-Per últim, cal dir que, ara que estem en temps de crisi i de retallades pressupostàries, resulta curiós com es destina tot un dispositiu policial (a estones amb sis efectius) a vigilar una escola amb una desena de mestres i en un lloc totalment despoblat… pensem, pensem quin és el preu de tot això.
Ens agradaria que reflexionéssim sobre la conveniència de començar a manifestar el nostre rebuig de formes que puguin implicar al màxim número de membres de la comunitat educativa. Aquesta és una protesta que es pot començar a petita escala i que, de forma organitzada, pot anar augmentant conforme es vaig coneixent. Per començar estaria molt bé que, per comarques, poguéssim fer una al màxim número de comarques, i que tingui més rellevància, tot i que es pot començar per poc i anar ampliant la protesta. No res, una vegada més tenim la decisió de caminar o quedar-nos pasmades.