dissabte, 22 d’octubre de 2011

aquesta setmana

Ha passat aquesta setmana, una més del calendari, vet per on. Resulta que coses que duraven més de 40 anys i que, per tant, jo sempre havia viscut contemporàniament, s'han acabat. Més o menys.

Els nous demòcrates libis autentificats pels demòcrates americans i francesos li foten un tret al cap al sàtrapa del Gadaffi i el món respira tranquil, o així ho diuen les agencies d'informació. Violència? Sí , des de fa molt de temps, a tot arreu.

A Gadaffi el van ajusticiar el mateix dia que tres encaputxats diuen que, després de matar al llarg de més 40 anys en nom d'una terra, ho deixen. I quasi tothom ens alegrem que hagi un exèrcit menys al món. Peculiar però amb ínfules i desitjos d'exèrcit. I els que no s'alegren són els que veuen que s'hauran de quedar el monopoli de la violència, descoberts d'excuses cares, molt cares, ara  resultara un pèl més car reprimir. També s'alegren  els que volen la humiliació més total i absoluta, com si el dolor només fos de la seva part, únic i absolut.

Aquesta setmana també ha passat que havia un nen a una escola on no volia quedar-se, li semblava que era un món massa infantil per una vida massa adulta com la que porta. No perquè vulgui, sinó perquè una altra forma de violència s'ha fet amb la seva vida. Amb sis anys no es poden tenir certes culpes. Allò que en diuen violència estructural, per posar-li un nom.
Aquesta setmana, per fi, la societat ha guanyat un nen en un cos de sis anys que estava absort en una realitat quotidiana de jove de 25. Poca cosa pensareu, digueu-li a aquest nen que guanyarà un temps per créixer que se li estava prenent.

Ni triomfs, ni derrotes, esdeveniments que haurem de continuar col·locant al seu lloc, com a bones mentides que són. Ara toca acabar amb el terrorisme laboral dels més de mil morts anuals treballant a l'estat espanyol, o el mirar de fer unes comunicacions que no generin els més de mil morts anuals en accidents de trànsit, toca defensar els mínims drets que ens paguem amb els impostos i que encara ens queden i que es volen quedar els mateixos que afavoreixen el terrorisme laboral i els hi sua els morts a la carretera, per posar alguns exemples de noticies que encara trigarem molt en veure esmenades... Al temps.

Perquè res és el que sembla....




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada