diumenge, 16 d’octubre de 2011

En Xavier Díaz és un sindicalista i mestre gironí, entre moltes altres coses. Tinc el seu bloc enllaçat des de fa temps, La Bitàcola de Xavier Díez. Avui us deixo la seva darrera entrada al seu bloc, arrel d'una trobada internacional de lluites i experiències educatives.
Val molt la pena llegir-lo per saber per on van els trets i les pistes sobre l'ensenyament al món pretesament desenvolupat...

 Poc abans de morir, l’historiador Tony Judt ens recordava l’extraordinària importància que tingué l’estat del benestar per construir una societat viable i en pau. Ell mateix es posava d’exemple. Gràcies a una educació pública potent fou el primer de la seva família a arribar a la universitat, a l’elitista Cambridge. Històries com la seva, en què algú de classe baixa podia parlar de tu a tu a aristòcrates i acabalats homes de negocis, devia suscitar una reacció per part de qui considera que l’estat és al servei dels seus interessos, i que cal mantenir les distàncies entre els de dalt i els de baix. És només des d’aquesta perspectiva social com es poden entendre les polítiques neoliberals, dominants en aquest moment, i lesives per al conjunt de la societat.

De la mateixa manera que els brokers utilitzen sofisticats sistemes de manipulació per obtenir guanys a partir de l’empobriment col·lectiu, qui avui determina les polítiques educatives europees manipula el llenguatge a la manera orwelliana a fi de perseguir uns objectius reals que es contradiuen amb les finalitats teòriques. Allà on parla d’excel·lència, es busca exclusivitat. Allà on diu autonomia, es pretén desresponsabilització estatal. Allà on reclama austeritat, ens diuen empobriment. En realitat, hi ha una estratègia global, dins la Unió Europea, que cerca erosionar a llarg termini l’educació pública, pilar fonamental que sustenta l’edifici de la societat del benestar i el qüestionat valor de la igualtat.

Aquesta és una de les conclusions a les quals es pot arribar després d’assistir a la Conferència Europea contra l’Austeritat, celebrada el passat dissabte a Londres. Dos centenars llargs de persones provinents d’arreu del continent explicaven les seves experiències nacionals, que segueixen un patró comú. Jo vaig fer una intervenció sobre la dura experiència de les mobilitzacions contra la LEC i la paradoxa de les retallades en un període en què la desena part més rica de la societat catalana continua acumulant poder i riquesa a ritmes espectaculars. Els anglesos van parlar de l’obsessió per l’autonomia (en realitat indiferència de l’administració per l’educació), del sistemàtic falsejament dels resultats educatius a les avaluacions nacionals (atès que l’obsessió pels resultats acaba suposant objectius perversos) i del suport polític a les «Academies», allò que nosaltres coneixíem fa temps com a escoles concertades, i que cerquen la puresa social i ètnica en una societat desestructurada i multiètnica, que esclatà en greus disturbis fa dos mesos. Itàlia i França defineixen la seva situació amb una paraula clau: «Menys». Menys escoles, menys currículum menys docents, menys salari, menys perspectives per als alumnes. I això en el context de dos països que continuen tenint índexs de creixement econòmic acceptables. Finalment, l’estrella de la Conferència, els més aplaudits i qui més mostres d’afecte i solidaritat van rebre: els grecs. Uns grecs que ens expliquen que en els darrers tres anys han tancat 1.000 escoles. Que el seu poder adquisitiu ha baixat entre un 30-50%. Que es detecten un nombre creixent de suïcidis. I tot plegat, per què? Per satisfer els banquers europeus a partir del pagament d’un deute no causat pels serveis públics, sinó pel frau fiscal de l’empresariat hel·lènic, les rebaixes impositives a les classes altes i la cobdícia dels especuladors. Que quedi molt clar. La contracció econòmica a la qual els financers sotmeten els nostres germans mediterranis comença a superar l’ocasionada per l’ocupació nazi durant la segona guerra mundial. De fet, el que està succeint arreu d’Europa és la guerra. La guerra contra l’estat del benestar. I, tot recordant de nou Tony Judt, països com Holanda o Noruega van veure reduït el seu PIB durant l’ocupació alemanya percentatges similars al que pateixen els grecs durant l’ocupació del FMI i la troika comunitària.


Com diria el gran filòsof portuguès, José Mourinho, Per què? Tant de patiment i humiliació ha de tenir un objectiu. La secció d’Internacional dels diaris ens donen discretes pistes. La política educativa comuna del continent està buscant un model educatiu xilè. No oblidem que Xile fou un país on el neoliberalisme educatiu s’aplicà manu militari. Un sistema privatitzat on les només les famílies amb recursos poden permetre portar els seus fills a la universitat. I on la resta només tenen l’opció d’endeutar-se durament per tal de disposar les mateixes oportunitats que, quaranta anys enrere, va tenir l’historiador britànic citat en aquest article. Entre el silenci mediàtic sobre les protestes de la comunitat educativa del país llatinoamericà, hi havia el colpidor testimoni d’una mare que denunciava que havia de triar quin fill podia permetre que estudiés. Perquè una de les tendències creixents (ja implementada a Anglaterra o Estats Units) és el sistema pervers de crèdits per finançar el que és un dret fonamental. El dret al coneixement i a la formació. I de fet, si els espanyols acaben confiant en personatges com la sinceríssima Esperanza Aguirre, les famílies hauran de passar d’hipotecar-se de per vida per un habitatge de preu abusiu a fer-ho per tal que els nostres fills tinguin una mínima oportunitat. A hores d’ara els nostres Botín es deuen fregar les mans davant les noves oportunitats del mercat.

En Xavier no treballa al mateix sindicat que jo col·laboro. A mi em dóna igual...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada