Agost....

Benvolgudes i benvolguts,

s'ha acabat el mes d'agost. Un agost que ens ha sacsejat amb la mort del Josep Maria Yago i l'Elvira. Parlo en plural perquè som moltes les persones que ens hem quedat orfes, que ens hem quedat sense la persistència d'un i la dolçor de l'altra.

Dos mestres, en Yago de la militància i la coherència i l'Elvira de l'amor i la tendresa. I això no treu que intercanviessin aquests papers o que afegim d'altres com la fermesa i la capacitat d'enraonar i escoltar, d'acompanyar i estimar. I riure molt.

Els trobarem molt a faltar, els primers diumenges de mes al Paraules per la Pau a la Plaça de la Font de Tarragona, a les manifestacions i concentracions per una educació pública digna, a qualsevol acte, presentació o performance per defensar els drets humans i la justícia social a Tarragona. Fent un cafè o una birreta, a una assemblea, a qualsevol dinar...

Els trobarem molt a faltar però continuarem amb la tasca que ens van ensenyar a fer, no ho dubteu, seguirem perquè això és el que haurien fet ells.

Us deixo dos textos, el primer és el que el Jordi Martí va fer pel Yago i que diu negre sobre blanc el que sentíem els que vam poder compartir amb el Josep Maria militància i amistat. El segon és el text que vaig llegir a la cerimònia d'acomiadament de l'Elvira. Textos que, com diu el Jordi, ens agradaria no haver-los de fer mai.

El primer diumenge de setembre tornarem a fer el Paraulesper la Pau i recordarem a l'Elvira ni el Yago, però no com si els haguéssim d'oblidar, ves, sinó per pensar que sempre seran amb nosaltres.

Hi ha textos que mai no hauria volgut escriure. Aquest és un d'ells. I tanmateix feia mesos i potser anys que sabia que l'escriuria, que sabia que parlaria d'un company que ara ja no hi és, que s'ha mort i mai no hi tornarà a ser. Perquè ahir es va morir el Josep Maria Yago. Ahir ens va deixar, sense voler però per sempre, el Yago.

Podria fer nostàlgia i sé que és el que el cos em demana però intentaré no fer-ne perquè, tal com deia ell, si es fa ha de quedar una cosa digna. I hi quedarà, tot i que no em penso estalviar ni una sola llàgrima, ni una sola copa de vi, ni un sol glop de calvados. I perdoneu-me l'humor en un text necrològic com aquest però pensar en el Josep Maria i no riure en algun moment és com pensar en el mar i no mullar-se: impossible i absurd. Per viure cal riure, sinó serem sempre una colla d'amargats, i això sí que no. 

Josep Maria celebrant la vida

El primer cop que vaig tenir notícia del Josep Maria va ser per unes curioses pancartes que algú penjava en un balcó de la plaça de la Font en què es parlava de la lluita antiglobalitzadora. Les pancartes eren curioses perquè no coneixíem qui les penjava fins que van saber que allà hi vivia el Josep Maria, un que ens sonava però que coneixíem poquet. Bé, jo el coneixia de feia anys, de quan amb el Romà i altra gent ens van convidar, a la gent del Col·lectiu Priorat-Chiapas, a una entrevista a un programa que feien a Tarragona Ràdio sobre antimilitarisme o pacifisme o contra la guerra de Bòsnia o les guerres de Yugoslàvia, i que com sempre passa havia crescut.... No van caldre presentacions. En quatre dies érem de la mateixa colla política (tot i que ell mantenia la seva afiliació a CCOO, que deixaria amb el temps i es transformaria en anarcosindicalista, sense que ni un sol cop jo li digués que aquell era “el camí recte”)i quan parlo de política parlo de política, no de partits. Ell em deia a mi que jo era “el seny ordenador de l'anarquisme tarragoní” i em feia una mica de ràbia perquè jo de seny, poc, però li comportava si a canvi, quan acabaven les assemblees, qualsevol de les que compartíem, fèiem cap a l'Azu, amb el Marc del Jesús i altres, i xerràvem de tot i més sense manies i tot ben regat amb cervesa, vi i calvados, la seva beguda perquè ja la bevia el Pepe Carvallo i, sobretot, perquè era i és bona bona.

Allí, en aquelles taules i amb el Marc i el Josep Maria, i no fa mil anys, hi vaig descobrir que no cal ser germà d'algú per sentir-se'n i que no cal ser milionari per quedar content del que s'ha menjat sobretot si les paraules que ho han acompanyat han estat reconfortants, intel·ligents i pensades abans de sortir de la boca. El Yago llegia molt i tenia una cultura cinematogràfica àmplia i mai estàndard. Per això parlar amb ell era omplir-se de saviesa i, sobretot, de coneixement. I parlàvem de cinema, de Bergman, de poesia i de revolució. Sí, de revolució, no “dels millors gestors per l'esquerra” sinó de revolució.

centenari del full Paraules per la Pau

Jo vaig veure el Josep Maria evolucionar i esdevenir cada cop més crític i això, què voleu que us digui, m'emocionava. Crític, lliure i llibertari, sense caure mai en els dogmes anarquistes, que són com la resta de dogmes: una merda. Que una persona de la seva edat (i de la que sigui) fos capaç de fer autocrítica, pensar els errors de la seva generació i adoptar i prendre camins que la majoria social qualifica d'”antisistema” a mi m'enorgullia i em feia pensar que no anàvem tan desencaminats si algú amb el seu cap no només coincidia teòricament amb nosaltres sinó que passava a esdevenir part de... Ens vam llençar pel cap quilos de pintura vermella a l'estand de l'Exèrcit al Saló de l'Ensenyament de Barcelona, vam acompanyar els companys encadenats al balcó de l'Ajuntament de Tarragona contra els vaixells de guerra a Tarragona, vam viure les assemblees de la primera okupació a Tarragona des de feia deu anys a la Colomera, amb tota la gent de Felanitx i altres, vam defensar l'alliberament de la Núria Pórtulas davant dels qui es deien companys i en aquell cas no ho van ser, vam ser diumenges i diumenges a la plaça de la Font a dir (sense permís ni pensament de demanar-ne) que no volem vaixells de guerra a Tarragona ni exèrcits al món, i vam esdevenir pràctics de l'acció directa, de la desobediència civil i de l'actitud vital davant la vida que cal tenir per no esdevenir estàtua de sal.
I ara arriba el silenci, un silenci que el Josep Maria va preparar conscientment, per això es va donar de baixa de l'Església Catòlica fa uns anys, tot i no renunciar a un misticisme propi que el reconfortava. I per això va ser ell qui va muntar la seva pròpia cerimònia de comiat. Una cerimònia que responia a la seva voluntat de fer sempre les coses amb dignitat, ben fetes, no de pressa i corrents, sinó plenament organitzades i que quedessin bé. Fa poques setmanes el vaig anar a veure i li vaig portar un dels números del fanzine “Tàrraco Profana”, segurament la millor publicació de creació dissident que ha tingut aquesta ciutat en anys. Se'ls va mirar i em va dir que estava bé, que hi havia qui seguia. I tant! Contra aquest silenci queden les seves paraules i la voluntat pública de fer com diuen els Obrint Pas en aquest tema que enllaçava el Marc i que els de València dedicaren a la seva mestra Mavi Dolç. Seguirem, Josep Maria, seguirem!!! “Amb la tendresa que ens deixares
amb les coses senzilles
amb la terra entre els dits
seguirem.

Amb l'enyorança a les finestres
amb les cançons d'Ovidi
amb les lluites d'ahir,
seguirem.

Amb la il·lusió que desbordaves
amb les paraules vives
amb els somnis humils
seguirem.

Amb tot allò que construïres
amb les banderes velles
d'un país clandestí,
seguirem.

Seguirem!
encara amb la mateix coratge
Seguirem!
encara amb la mateixa il·lusió
Seguirem!
encara amb el mateix empenta
Seguirem!

Encara amb la mateixa passió
fidels a aquell somriure que mai
no oblidarem
camí de la victòria,
seguim,
seguirem.

Amb els estels que encara brillen
amb els records que ens porten
amb el cel ple de nit,
seguirem.

Amb l'emoció del primer dia
amb la gent que t'estima
amb l'esforç compartit,
seguirem.

Amb les batalles quotidianes
amb les guerres de sempre
amb el teu compromís,
seguirem.

Amb tot allò que defensares
amb un somriure als llavis
amb un foc sota el pit,
seguirem.”
 

"Seguirem", d'Obrint Pas

Estimada Elvira...

L’ofici més maco del món li deia a treballar de mestra. Ja ho sabeu. Una feina que traspuava un horari i unes parets. L’amor amb el que vivia l’acompanyament i aprenentatge de la canalla era el mateix que ens dedicava a totes nosaltres, petits i grans, mestres o  ferroviaris, família i amics...

Compromís i tendresa en la defensa de la  infància, la mateixa  canalla que l’aturava pel carrer per saludar-la. Fermesa i persistència  en defensar l’ensenyament públic  pel que tant ha lluitat per dignificar i construir, dia rere dia.

en Joan i l'Elvira a un PxP

Presència. Sense dogmes,  ni banderes, amb les sigles com a excusa per trobar-se amb persones, amb la gent, per organitzar-se, aprendre i compartir, amb l’amor i el respecte com a estratègia irrenunciable. 

Estimada mestra, gràcies pel teu exemple, per la teva empenta, pel teu suport.

No suplirem la teva presència per moltes xapes i samarretes que ens posem, però ens ajudarà, com deia el poeta, a recordar que tot està per fer i tot és possible.

I  que seguirem lluitant, Elvi, no ho dubtis.