dilluns, 3 de març de 2014

29/02/89


Benvolgudes i benvolguts,
aquesta és la Bala Perduda del mes d'abril de la revista Catalunya de la CGT i del paraules per la pau del març del 2014.
25 anys d'insubmissió...


A principis dels 90 ja no es podia amagar el que passava... Reportatge a EL Pais
 El passat 20 de febrer es van complir els 25 anys de la primera presentació d’insubmissos a l’estat espanyol.

Poc es podien ensumar aquells primers desobedients la repercussió i dimensió del gest que en Pepe Beunza va iniciar a principis dels 70 i el que, fins a finals del 80, es va anar gestant.

Val la pena recordar que aquell gest no va sorgir de la improvisació sinó dels replantejaments socials, polítics i personals de moltes persones i col·lectius. Plantejaments que no van concloure en dogmes sinó en gestos que significaven un cost personal i social molt elevat, no oblidem, i sense perdre de vista que era la lluita de gent amb una mitjana de 25 anys contra una de les estructures més poderoses i immobilistes dels estats. No érem res perquè no teníem més que el nostre cos, idees i fermesa per desmuntar l’únic tinglat que va suportar tot tipus de governs i règims a l’estat espanyol:l'exèrcit. I vam demostrar que sí que es pot: deu anys després de l’inici de la campanya d’insubmissió s’anunciava que la mili es suspendria.

Milers de judicis, mil cinc-cents presos, milions de pessetes en multes, moltes impagades, centenars d’inhabilitacions de funcionaris no retornats a la seva feina, incalculables detencions i cops de porra... no va ser fàcil ni gratuïta aquesta victòria parcial. L’objectiu continua sent la fi dels exèrcits...

No érem moltes, no pensàvem ni funcionàvem igual, sovint no teníem molt clar cap a on aniria tot allò, ens canviaven les lleis cada dos anys, no havia cap capacitat econòmica ni d’estructura, els marrons eren importants... I teníem vint-i-pocs anys. Rememorant aquells dies amb companys i companyes sovint arribem a la conclusió que, la lluita ferma per un objectiu comú portat a terme amb les idiosincràsies pròpies de cada lloc, persones i ideologia, descol·locava molt més al poder que a nosaltres mateixos. Teníem altres imponderables molt més importants, com ara  mantenir la coherència, l'alegria i la tranquil·litat de pensament que compensessin els pesars de la repressió policial, la previsible pèrdua de drets civils i socials i els costos judicials.

És curiós com molts dels personatges que més van fer per castigar la insubmissió o, si més no, van callar, es van voler atorgar el triomf de la fi de la mili, disfressant-la de pacte polític al Majestic. Juas, juas, juas.
Paraules per la pau del mes de març del 2014

Aquests dies s’han succeït fotos de família, commemoracions, xerrades i articles a la premsa per recordar que sí que podem, i tant! Quelcom que ara ens recorden diàriament la gent de la PAH, les insubmisses del nostre temps.

Si vam doblegar parcialment al poder militar, no dubtem que doblegarem a l’economia oligàrquica, qüestió de temps i empenta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada