dissabte, 29 de novembre de 2014

El camí de Wendy



Benvolgudes i benvolguts,

el passat novembre vam tenir per Tarragona la Wendy Barranco, tan ex-soldada de l'exèrcit nord-americà com activista antimilitarista. Va venir a fer una sèrie de xerrades explicant que suposa el militarisme, les ocupacions i el capitalisme. A més de participar i gaudir de les seves xerrades a Barcelona i Tarragona es va allotjar a casa nostra podem intercanviar en llargues i intenses converses. Els fils invisibles del antimilitarisme que la nostra estimada Tal Haran va enunciar fa 11 anys, quan ens va visitar des de Tel-Aviv, s'han tornat a visualitzar: persones que no coneixes de res i amb la que no has parlat mai i amb les que connectes com una corrent continua inexplicable. A Los Angeles tenim un altre nus d'aquesta enorme xarxa que anem teixint a nivell social i personal, la comunitat, un espai a cuidar, a respectar i engrandir.
Us deixo l'article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya de la CGT i l'article del Paraules per la Pau del mes de desembre, el número 160. Parla de la Wendy i de tots nosaltres.


El camí de la Wendy
Wendy i part de la Coordi
En aquest mes de novembre ha coincidit la visita de l'ex-soldada nord-americana Wendy Barranco amb els 10 anys de la darrera visita del portaavions de la VI flota ianqui, el  JFK, a la ciutat de Tarragona. Un vaixell de guerra que anava de camí al desballestament i que venia del golf d’Arabia, fent  suport a la invasió d’Irak. La Wendy Barranco va participar a la guerra de l'Ikaq com a sanitària, fins que un dia va entendre l'entrellat del militarisme i va dir prou, als seus 22 anys. I ara fa 6 anys que va per instituts de secundària i allà on la vulguin escoltar, explicant que suposa una ocupació, una guerra, el racisme, la pobresa, el patriarcat...el militarisme, vaja. Ella, que va ser immigrant il·legal, pertany a l’associació de veterans de la guerra d’Irak (IVAW) i el seu pas per l'estat espanyol aquest novembre ens ha deixat reflexions que prenen força quan les diu una persona que es va deixar atrapar pel discurs de la pàtria i de l'enemic. 

El portaavions JFK, al que vam rebre al balcó de l'ajuntament de Tarragona al llarg del quatre dies que va estar amagat al port, anava ple de soldats allistats en plena adolescència, amb interessos tan diferents com guanyar-se la vida, obtenir documentació en regle o mirar de pagar-se els estudis al tornar. Segurament no van mirar mai a la cara a cap iraquià, ni es van assabentar en aquell moment del que significava la seva presència i la seva tasca en aquell portaavions. 

La cervesa a la plaça de la Font
Ells i elles, com la Wendy, arribaven a una ciutat bonica i europea camí de casa on els hi esperaven, creien ells i elles, amb els braços oberts. Deu anys més tard, si fem cas de les estadístiques del govern nord-americà, la gran majoria de la soldadesca estarà a l'atur i amb greus problemes psicològics. Res és el que sembla, res va ser el que esperaven al tornar, "ningú dóna feina a un assassí" ens deia la Wendy, que donava la xifra oficial de 26 suïcidis diaris de veterans de l'Iraq, anunciant que es reconeix extraoficialment  el doble i que ja fa temps que mor més soldats a casa que a l'ocupació. 

Aquest número de morts mai superarà al de civils morts per culpa de les ocupacions, està clar, però la tasca de la Wendy, després de deconstruir-se com a persona i assumint la valentia de tornar a ser-hi, consisteix en marcar una sortida i un camí a tots aquells que són soldats, la majoria pobres en tots els sentits, marginals sense oportunitats que l'exèrcit a la recerca de carn de canyó els hi va donar amb les promesa d'un futur millor per a ells i el món, mentida que la història s'entesta en demostrar que no s'aguanta però que resisteix gràcies a la necessitat d'una il·lusió en la que creure. 

Sopant després de la xerrada
La valentia de Wendy no és només sortir-se'n de l'estructura militar, ni renegar d'ella. No deixa  d'anar allà on la conviden, si pot ser High Schools millor, a explicar-lo perquè l'adolescent que vagi a cometre el seu error estigui avisada, com a mínim. És una de les seves maneres de cuidar la seva comunitat, la de marginals i exclosos que busquen oportunitats. Una forma de dur exorcisme personal necessari per a la societat, no deu ser fàcil quedar en evidència públicament de forma constant. Wendy comparteix el seu error vital, deixar-se embolicar per un reclutador als 17 anys que no li va explicar tot...

Ens falten més Wendys al món, les buscarem al proper vaixell de guerra que atraqui al port de Tarragona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada