dissabte, 15 de novembre de 2014

En Yago, protector de la pau

Benvolgudes i benvolguts,
avui li cedeixo l'espai a un transeünt d'aquest humil bloc, l'Adolfo Montoliu, un erudit emboscat com el va definir fa uns anys un altre erudit antimilitarista. Amb orgull i satisfacció, només dir que dos grans s'han unit en un article.
El nostre estimat Josep Maria

És cosa ben assenyada dedicar un carrer de Tarragona a la memòria d’en Josep Maria Yago, traspassat ara fa dos anys. La seva dedicació, entre moltes altres lluites, a la causa antimilitarista li fan mereixedor d’aquest homenatge. Els companys de la Coordinadora proposen que s’aprofiti aquest acte de record per donar de baixa algun nom dels que la ciutat té assignats a militars o altre tipus de subjectes de similar estatura moral. L’encert em sembla total. Fins i tot ja tenen un de proposat: el carrer de la “Pau del Protectorat”.

No és gens normal que el nomenclàtor d’una ciutat inclogui referèncias a fets bèl·lics. Batalles i guerres hi són generalment excloses. Ni tant sols sota el franquisme hi havia el carrer de la Guerra Civil o de la Batalla de l’Ebre, tot i el militarisme abrandat que el caracteritzà. Com a màxim, i parlem dels nostres dies, es poden trobar al·lusions a les persones que van protagonitzar aquells episodis (Màrtirs del Setge de 1714 a Gavà, Heroïnes de Girona a Barcelona, per posar un parell d’exemples).

I així com la guerra no sembla una bona aliada a l’hora de fer-se un forat al nomenclàtor, amb la pau la coses semblen funcionar d’una altra manera. Tenim a tot arreu places, portals, carrers i, fins i tot, avingudes que deixen clar l’alt concepte que en tenim de la mateixa. I és cosa sensata que així sia: la pau sempre figura als primers llocs dels desitjos més formulats pels humans, tant és l’horror que la seva absència provoca. No seria estrany, doncs, que una pau encara que fos “del protectorat” reclamés el seu dret a seguir anomenant un dels carrers de Tarragona.

És ara, però, quan hem de fer un petit parèntesi per situar el moment històric en què va tenir lloc la Pau del Protectorat. Després del desastre d’Annual de 1921, en què vuit mil soldats de lleva espanyols van ser conduits a la mort per uns generals corruptes i incapaços, l’estat va organitzar el desembarcament d’Alhucemes el 1925 per a sufocar la rebel·lió de les tribus rifenyes, que havien posat en greu perill la continuació de l’ocupació de les seves possessions al Nord d’Àfrica. Finalment, i gràcies a l’ajuda de la també potència ocupant França i a un ús abundant i criminal de gas mostassa, la guerra del Rif va acabar el 1927, data d’inici de la “teòrica” pau del protectorat, la qual s’estendria, amb abundants episodis no tant pacífics, fins al definitiu reconeixement de la independència del Marroc per part d’Espanya el 1956. La Pau del Protectorat al·ludeix al període en què, per la via de les armes, l’Estat Espanyol assoleix la pacificació de la població rifenya que s’havia alçat per lluitar per la seva indepèndencia i fer fora l’opressor colonial (cap paral·lelisme amb certs “processos”, si us plau.).

Els efluvis militaristes i de ranci colonialisme que desprèn l’actual rètol són evidents. Que els principals gestors d’aquella mal dita pau fossin els coneguts com a “generals africanistes”, els Yagüe, Franco, Varela, Sarjurjo o Mola, principals impulsors de certa rebel·lió militar esdevinguda al juliol de 1936, fan poc menys que insostenible el seu manteniment al nomenclàtor de la ciutat.
Molts records que, malauradament el temps deixa en això...records

Finalment, la vila de Tivissa ve a donar-nos un altre argument històric en favor de la seva remoció. El dia 15 d’abril de 1931, l’endemà de la proclamació de la República, s’hi va constituir “El Ayuntamiento de la República Española”, sota la presidència interina de D. Luis Escoda Navarro. Doncs bé, una de les primers mesures que es van adoptar en aquella sessió fou el canvi de denominació de la plaça “Pau del Protectorat” per la de Capitán García Hernández, un dels afusellats del consell de guerra sumaríssim que va seguir la Sublevació de Jaca de 1930, i que ja aleshores havia assolit l’estatus de màrtir de la república. No seria doncs aquella pau molt volguda pels tivissencs quan només van necessitar vint-i-quatre hores en llibertat per bandejar-la.


Adolfo Montoliu

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada