En present.
El passat 25 d’abril vam fer un petit i modest acte
d’homenatge a la nostra amiga Elvira Mèlich, que ens va deixar l’estiu del
2012. Fins ara no havíem trobat el
moment de recordar-la col·lectivament i el final de la cinquena jornada
d’educació que vam realitzar des de la CGT Tarragona-Deixa de ser una illa ens
va semblar un bon moment: a la seva darrera escola, al final d’unes jornades
educatives, feministes...Tot i així em venen un parell de teories per pensar
perquè aquesta trobada no havia tingut lloc encara.
El primer, i crec que més important, és que les presents a
l’acte la recordem sovint: és fàcil fer-ho en situacions d’hores baixes
animant-te, agafant-te del braç o rient: a una aula, a un claustre, a una
manifestació, un diumenge a un paraules per la pau, a casa...allà quan et
falten forces l’escoltes dient-te que clar que pots, així que amunt perquè, a
persistent poques li guanyen...Eh Amadeu!
I clar, tan present que la tenim, ja direu quina necessitat
teníem de recordar-la, oi?
La segona teoria és que cap institució ha fet cap intent de
fer aquesta trobada, cap. I és comprensible...poc amant de sigles i sopes de
lletres, de catifes vermelles i opulents espais, no imagino a ningú amb un
mínim de càrrecs arreplegant i convocant a les presents el passat 25 d’abril.
Por o pànic? Tant és, la desobediència feta a cop de somriure i persistència,
la desobediència de viure per exigir justícia social per a tothom, la
desobediència feta acció quotidiana fa tremolar a aquells que viuen sobre les
còmodes moquetes dels despatxos de més de 12 metres quadrats. Era impensable
que cap d’aquests ens convoquéssim per celebrar que tenim ben present a
l’Elvira.
Sí, l’Elvira mestra que repeteix sovint que tenim l’ofici
més maco del món, l’Elvira sindicalista que no es perd mani o vaga (cada vegada
més escasses...), l’Elvira pacifista del
primer diumenge de mes a la plaça de la Font de Tarragona o de l’hora
del pati a l’escola, tant és. L’Elvira feminista del color lila de fons
d’armari i dels 365 8’s de març que té l’any. L’Elvira amiga que t’etziba la
frase que no trobaves per enlloc, i tant fàcil que semblava!. Sí, l’Elvira
polièdrica, multiforme, agraïda i dolça. Ella, que es troba on creia fermament,
deu estar contenta de veure’s tan present, tot i que ens hauria engegat al
veure la paraula homenatge a la convocatòria de l’acte...en som conscients. Ara
l’esforç a fer és remenar aquest present que tenim ara a les mans, aquesta no
presència física que als ateus tant ens costa de gestionar i pair. Present i no
tocar.
Ben retrobades les Elvires disperses pel territori en aquest
punt, és un goig poder constatar que la seva lluita, fermesa, tendresa,
sensibilitat, amor i persistència continua brotant sense protagonismes ni egos
a la recerca del minut de glòria. Per això aquest retrobament, perquè està fet
des de l’íntim reconeixement a l’Elvira, que tant ens l’estimem. En present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada