Diluir

Estimades i estimats,

Aquesta és la Bala perduda de la Revista Catalunya del mes de febrer....

No us ha dit mai cap agent de l’autoritat allò de “disuélvase”? M’ha vingut avui al cap la frase arrel de reflexionar sobre el que entenc que succeeix cada vegades més a les nostres societats. I és que trobo que al sistema ja no l’interessa que ens dissolguem sinó que vol que ens diluïm. M’explico.

Si parlem en clau química, i tirem del diccionari, trobem que una dissolució (l’acció de dissoldre’s) és el procés pel qual una substància es dispersa en una altra substància i dóna un sistema homogeni. Vaja, quan un agent et diu això vol que agafis els teus lemes i pancartes i et barregis amb la resta de la gent, homogeneïtzant-te amb aquest totum  revolotum que transita tranquil·lament pel carrer. Però crec que el poder, que ens observa obsessivament, ha descobert que aquest totum revolotum de les dissolucions comença a coincidir massa en opinions, pensament i accions. I és quan s’ha de donar un pas més, cal diluir. Si tornem a tirar de diccionari ens trobem que diluir és disminuir la concentració d'una substància sòlida, líquida o gasosa, dit sobretot en el cas de les dissolucions. Si parléssim de vi diríem que aigualim el vi, com que parlem d’acció política, en l’ampli sentit de la paraula política, m’atreveixo a dir que seria contenir i obviar responsabilitats dels responsables que les han pres i amagat. És obvi que tothom ens equivoquem, faltava més, però no és tan obvi trobar càrrecs responsables (sigui on sigui) que diguin que s’han equivocat. 

I entenc que això succeeix perquè, el que cada vegada importa més, és diluir la responsabilitat del que exerceix la capacitat de decidir i executar per tal de no assumir les conseqüències. L’exemple clàssic podria ser el d’aquelles assegurances que no et cobreixen res després de prometre’t cobertures impossibles. O què em dieu dels polítics que camuflen les seves errades darrera de mars d’eufemismes, girs impossibles, excuses de mal pagador i acusacions directes de muntatge per part de tercers. Els mateixos que quan es descobreix un pastis, on tenien ficada la pota fins el fons, no tenen escrúpols ni vergonya en desmentir, canviar d’opinió o callar, sense més. I si cal mirar cap a una altra banda, es fa.

I de mentre passen els dies, s’acumula el patir, augmenta la ràbia i es visualitza la incontinència d’aquells que s’havien ajuntat al ser dissolts.  Diluïts esteu més guapos, dirien els que tenen la paella pel mànec, que no veieu que no us convé? Que no veieu que si us creieu les nostres enganyifes, circumloquis i jocs de mans pot venir qualsevol i fer-vos una mala jugada? I que aquest llop no siguem nosaltres? 

I així vivim, amb una pluja de desgràcies i pèrdues, adonant-nos que quan demanem responsabilitats als responsables, les respostes que acostumem a trobar culpabilitzen als que pateixen aquestes desgràcies, pèrdues i misèries. Serà que hem viscut per sobre de les nostre possibilitats...