Apunts atònits: La vaga d’Acrylicos Vallejo. Quan pinta la plantilla.

La realitat és molt tossuda, contra el mantra i el relat que les vagues no serveixen per a res, la plantilla de Acrylicos Vallejo, una petita empresa del sector químic que té la seu a Vilanova i la Geltrú, ha guanyat el conflicte obert que les treballadores van obrir en canal un mes abans. Del poc que acostumem a saber de les vagues, en general, són dades econòmiques i genèriques, sovint les accions que es deriven de les mateixes vagues (manifestacions, piquets o intents de mediacions). Poder participar, molt menys del que m'hauria agradat, per alguns dels tres piquets diaris de dues hores que s'han fet durant vint-i-sis dies a la porta de Acrylicos Vallejo i dels dos dies de vaga de vint-i-quatre hores, m'ha permès anar copsant algunes claus importants per guanyar aquest i, potser, altres conflictes. Al meu humil punt de vist, clar.

Abans una mica de context empresarial. Acrylicos Vallejo era una empresa familiar fins al desembre de 2023 quan ProA Capital una de las "principales gestoras independientes de fondos de capital privado que invierte en compañias familiares líderes en su sector" adquireix el 70% del capital que estava en mans de la família Vallejo que es queda el 20% segons podem trobar a la mateixa web de ProA. Acrylicos Vallejo és fabricant de pintures acríliques de modelisme, belles arts i arts decoratives, una empresa que serveix a 70 països i que exporta el 80% de les seves vendes. Una empresa que obté uns beneficis nets anuals aproximats de 6 milions d'euros i que va augmentar un 15% els seus beneficis. Una empresa que tenia un funcionament familiar, amb tots els ets i uts, que va saltar pels aires quan entra el fons d'inversió el desembre del 2023 i que comença a provocar que el malestar de la setantena de treballadores augmenti davant la impunitat de problemes concrets com l'assetjament i la seguretat laboral que restaven impunes i sense resoldre, a més de sous baixos pel sector en una empresa amb clars i declarats beneficis econòmics.

Pensareu que res diferent del que, malauradament, succeeix a moltes empreses, sobretot petites i mitjanes que no tenen comitè d'empresa i/o que els representants sindicals no exigeixen a l'empresa els drets laborals que corresponen a la plantilla. Per això és tan important l'assemblea de treballadors/es, compartir els neguits, la manca de drets i les demandes justes que la plantilla demana i que teixeix l'estratègia per aconseguir el que és just. Ja sabeu que part del capitalisme basa els seus beneficis en la plusvàlua que guanya de la feina dels treballadors. No esperem, per tant, que els executius i directius augmentin "motu proprio" socialitzar els seus beneficis, aquests aniran als seus accionistes i a les seves butxaques. Més encara en el cas de ProA Capital, un fons d'inversió que viu d'especular, turbocapitalisme que esprem a distància i amb un rostre tan dur com de somriure "profident".

La plantilla d'Acrylicos Vallejo ja feia tres anys que estava articulada sindicalment amb la CGT, tres anys per organitzar-se, per compartir neguits i greuges, per aspirar a millorar, per no deixar-se trepitjar. A foc lent, amb la complicitat que es genera quotidianament, i organitzades. Un sindicat és l'instrument que ha de servir a les treballadores per defensar els seus drets, per organitzar la lluita, per compartir i rebre suport mutu. És l'assemblea de treballadores la que pren les decisions sobre què i com fer la lluita, al cap i a la fi, són els treballadors i treballadores que assumeixen les conseqüències de les denúncies i les vagues, d'obrir conflictes per millorar les condicions laborals i econòmiques. I això és el que ha de ser i fer la CGT.

Les que llegiu aquestes línies sabeu de la complexitat d'obrir un conflicte amb l'empresa i fer un camí de lluita per assolir els objectius consensuats. Complex, conflicte, empresa, lluita i objectius formen un maridatge lèxic que es creuen amb la vida, les expectatives personals, l'experiència o les pors de cadascuna de les treballadores de qualsevol empresa, entre moltes altres confluències. Aquesta interseccionalitat laboral sovint provoca que no surtin mai a la llum greus desigualtats, que no s'encetin lluites justes, dins d'un mercat laboral cada vegada més salvatge. Posar en comú un mínim de treballadors per assumir els costos d'obrir un conflicte és una feina que requereix molta energia prèvia: debatre, dissentir, confluir, compartir, escoltar, marcar un camí, negociar, valorar i llençar-se a les incerteses i neguits que es crearà, una vegada esgotada la negociació amb l'empresa, s'obri el conflicte i derivi a una vaga. Cap grup de treballadors inicia una vaga de forma arbitrària, sense negociar prèviament, tinguem-ho clar. Per això és important donar suport a totes les vagues.

En el cas d'Acrylicos Vallejo la feina prèvia i el plantejament del camí de l'assemblea de treballadores i el comitè d'empresa (amb la totalitat de CGT) ha estat espectacular, difícilment tornarem a trobar empreses on un 95% de les treballadores segueixi una vaga allargada en el temps. Dies de trobades, d'assemblees, de converses informals, d'analitzar el que succeeix quotidianament i la deriva empresarial, tot i ser una empresa que funciona a tres torns, amb diferents escales salarials i d'antiguitat. Una lluita consensuada i compartida, entre la majoria de treballadores d'Acrylicos Vallejo, que ha permès mantenir-la i finalment guanyar. Una intel·ligència col·lectiva que s'ha desenvolupat al llarg dels 26 dies de vaga i els mesos previs de preparar la negociació.

Ha estat un privilegi poder compartir estones a la porta d'Acrílics Vallejo amb les seves treballadores, escoltar les converses, dubtes i neguits que diàriament es generaven, de vegades fruit de la pressió de l'empresa, altres de les dificultats econòmiques que una vaga genera, però tothom amb un objectiu comú i que s'explicitava de forma constant: no deixar a ningú enrere. I és que la tasca de cohesió, d'escolta, d'entendre i compartir la lluita que la plantilla d'Acrílics Vallejo ha fet, al llarg d'aquests mesos tan complicats i intensos, ha facilitat que una vegada més s'hagi guanyat una vaga. Una vaga que ha estat recolzada per companyes de la CGT vingudes d'arreu del territori i de diferents sectors, el suport mutu que tantes vegades nomenem. Una vaga que també ha estat recolzada per artistes, youtubers i usuaris dels seus productes que demanaven perquè la plantilla estava de vaga i solidaritzant-se amb ella, fent públic el seu suport. Mostres que han arribat de diferents parts del món, un suport també econòmic a la caixa de resistència que ha fet més forta a la plantilla. No estem soles.

Després de 26 dies de vaga s'ha aconseguit una pujada salarial de fins a 3010 euros bruts anuals. Un increment que beneficiarà especialment a aquells treballadors que tenen sous més baixos. També s’ha acordat un paquet d’ajudes socials per a tota la plantilla que inclou un suport a l’escolarització de 200 euros per a fills i filles de treballadors fins als 25 anys i un de 500 euros pel naixement d’un fill o filla. Totes dues ajudes es multiplicaran per 1,5 en les famílies monoparentals.

L’empresa també ha pres el compromís de millorar el protocol d’assetjament vigent, una de les reivindicacions històriques dels treballadors i treballadores. També s’ha signat el compromís de donar compliment als requeriments realitzats per inspecció de treball en matèria de salut i seguretat laboral i que des de CGT s'havia denunciat temps enrere.

S'ha tornat a guanyar una vaga, lluny de ser una excepció acostuma a ser la norma quan es planteja de forma ferma i amb recorregut, amb suport mutu i extern, fent-ne ús de les estratègies que un món hiperconnectat ens ofereix i que la nostra història i experiència sindical ens dona. Les vagues de Prezero i Secomsa són una mostra propera en el temps i l'espai. Una vaga per no deixar ningú enrere, per continuar pintant horitzons de lluita.