dissabte, 27 de novembre de 2010

Estampes democràtes

Ara que demà diuen que haurà una festa de la democràcia descric algunes escenes que he viscut aquests quinze dies de preparació de la festa, que han sigut més, però...

Eren les 8 del matí i d'un camió aparcat en ple carrer Gasòmetre veig baixar sis treballadors de la caixa darrera del camió, saltant d'un en un. Amb dignitat s'estiren els seus vestits de treballadors, agafen la motxilla i s'enfilen, en fila índia (tal com ensenyem a l'escola) a la seva feina.
L'escena la contemplo jo amb certa estupefacció, no així dos treballadors que netegen els vidres de l'entitat bancària que hi ha a la cantonada del carrer. O ho consideren normal o jo no sóc treballador i per això no ho entenc.
Això sí, cap dels seus fenotips semblen d'allò que en diuen espanyols.

Arribo un dia tard de treballar ( o això pensava jo que feia, es clar) i em trobo  al vidre de la porta de baix de casa un cartell enganxat amb celo d'un míting del senyor que diuen que serà el que guanyarà en la festa de demà.
L'arrenco amb ràbia. Molts anys enganxant cartells en llocs on no molestessin, ni ens multessin i ara, els demòcrates de tota la vida, venen a tocar-me els nassos a casa meva.
Pujo per l'ascensor pensant que ja m'agradaria que les tocades de nassos que facin siguin com aquesta.  Content estaria jo.

Aquesta setmana he tornat a tenir malsons. M'imaginava a l'escola obligant als nens i nenes a parlar en català, castigant per no pronunciar bé la llengua de Pompeu Fabra, vigilant en quin idioma parlen les mares i pares entre ells, fent com que no escolto quan algú em parla en castellà... Això em passa per veure la tele i escoltar la ràdio aquests dies.
El que no he somiat és la baixada del meu sou, els retalls de recursos materials i humans a l'escola i la privatització de l'educació pública, amb el suport de tots els partits polítics que estan al parlament, en major o menor grau. A tots ells....és igual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada