Una de togues!

Avui, juntament amb 7 amics i amigues més, m'han tornat a jutjar. Feia temps que no passava per l'experiència de seure al "banc dels acusats", allà davant un decorat que busca la intimidació, amb banderes i persones vestides de negre i que parlen rar, en un altre idioma, ja sigui en català o en castellà. Diguem-li argot.

Ha tornat a passar que no anava sol, i no ho dic només perquè érem vuit els acusats, sinó que érem tota una colla de persones, de gent física i de gent anònima que havia signat el manifest de solidaritat. Prop de cinc-centes. Com deu canviar si entres en una sala de vistes sol o acompanyat, en el pols visual que es crea quan 25 persones entren en bloc proveïdes amb samarretes, enganxines i somriures. I el cap ben alt.

Avui podíem haver suspès el judici, no s'han presentat els dos mossos d'esquadra que ens van denunciar i identificar al mes de juny. Si haguéssim suspès s'hauria acabat tota la historia, abans de començar-la.O, ja estem fent historia? El cas és que ho teníem clar, entrem i els hi tornem a dir que sí, que ho vam fer nosaltres. Que ens acusem de pintar el terra de la benestant rambla de Tarragona amb lemes que l'embruten. Amb veritats que ofenen als benestants, amb lemes que no volen llegir, només pagar. Ells i nosaltres, pensen ells. I no és així, nosaltres no volem pagar la guerra, per això estem asseguts al banc dels acusats, per escriure-ho a un lloc on es veu, es llegeix, on es fa evident la misèria política.

Avui ens havien canviat el jutge i el fiscal respecte l'intent del mes d'octubre de jutjar-nos. Avui eren la jutgessa i la fiscal. Sense transvestismes, la foto del rei i les banderes sí que eren les mateixes. Brutes, tal com toca. Brutals, com sempre.

Hem entrat i ens hem medit.

Allà, amb la mirada de la jutgessa, que tenia un semblant increïble amb la mestressa d'un conegut bar de Tarragona que abans gestionava un prostíbul, a punt de jubilar-se, amb la toga desbordada per tot arreu i les punyetes amagades sota algun replec d'anys. Allà hem començat a respondre les preguntes del ministeri fiscal.

Com que ha quedat clar que ho havíem fet nosaltres, la fiscal, que no volia avorrir-se i potser estava buscant algú que l'ajudés a arribar a final de mes, ens ha preguntat de què treballàvem, quant guanyàvem, en què ens gastàvem els diners, quant costava el lloguer del pis on vivíem. Sí, així ha sigut pel nostre desconcert inicial.

Així, entre el flirteig i l'estaborniment de la situació, allà s'han anat desgranant les misèries econòmiques dels encausats. Aquest ha sigut l'únic motiu d'interès del ministeri fiscal, de la senyora fiscal, segons ella per saber si podríem respondre als 290 euros que ens demanava l'ajuntament i a una possible multa econòmica que desprès no ens ha demanat, ella mateixa, a les seves conclusions. No sé, estudi de camp per la seva filla que estava fent un treball sociològic sobre els joves, i no tant joves, a Tarragona?

Estava tant fixada la fiscal amb les nostres vides patrimonials que, ni la trucada al mòbil que ha rebut la jutgessa enmig de la nostra declaració, l'ha despistat. Per si no ho sabeu, les jutgesses porten un bolso tan gran que, quan els hi sona el mòbil a un judici, no el poden trobar. Així hem escoltat tota una cançó de Coldplay. Mi-te la jubilada!

Potser la fiscal s'ha interessat pels nostres diners perquè la senyora que ha vingut de l'ajuntament ,a portar una factura que s'ha revelat com a falsa, (sí, falsa) ha dit que el preu de la factura de la neteja d'una pintada al terra de Tarragona era de 290 mil euros....ai! quin susto ens ha donat la graciosa senyora de l ' ajuntament. Que estava nerviosa la dona!

A l'arribar a les proves pericials, tothom ens hem adonat de la poca perícia que tenia qui les va fer. I es que l'ajuntament de Tarragona s'ha personat amb una factura datada el mateix dia de les pintades i a un lloc diferent d'on les vam fer i d'on consta el informe policial. Cutre, molt cutre. La pintada que van esborrar, de les quatre que vam fer, la van treure dos dies més tard. Mentiders.

Cares de boniato, somriures de la justícia és un cachondeo.

La nostre advocada ha intentat colar a la sala als prop de 500 sotasignants. No ha colat, però ja havien entrat, tant és.

Faltaven les conclusions, per molt que ja ho tinguéssim clar, faltava el que en pensaven ses senyories i la representant legal de l’ajuntament (RLA). Encara no ho he dit però, l’ajuntament de la pau de Tarragona s'ha personat com a acusació contra nosaltres.

El ministeri fiscal ho tenia clar. Tant voler saber quant guanyem i al final diu que el carrer no és nostre, que el gestiona l'ajuntament i que no es pinta el carrer així, per les bones. Sí, l'ajuntament si el pot pintar en les seves campanyes, però és que els són els gestors del carrer. I la tia va i ens demana dos dies de "localización permanente", sense diners. Dos dies d'arrest domiciliari. Ens ha vist pobres, tant que deu haver pensat que millor ens quedem a casa.

La RLA, per no ser menys, ha dit allò de: doblo! i efectivament, ha doblat el que demanava la fiscal, quatre dies de "localización permanente", més la neteja de la pintada, més les costes... s'ha quedat ample la col•lega. No sabem si aquesta estratègia l'havien consensuat amb jefes seus, d'aquells que venen a algunes concentracions contra algunes matances que es donen en alguns països del món. Ja ens tornarem a trobar.

La Meri, la nostra advocada ha recordat que aquella factura no quadrava amb res, que per aquesta obra no calia aquest decorat i que la pròpia administració que ens denunciava (l'ajuntament) té mecanismes menys agressius com la merda d'ordenança cívica que "tan bé" sap utilitzar quan vol.

Jo no estic d'acord amb això últim. Entre una multa de 1000 euros que t'arriba a casa per correu certificat i un judici amb amics, periodistes i un decorat com deu mana, no hi ha color. Millor un judici que deixi en evidència les seves misèries.

Per acabar, la germana de l'Azu, (aquella dona que us deia al principi que ara porta un bar i que abans...) ha fet el que ella ha anomenat sentència in voce, és a dir, que ha dit el que en pensava ella de tot plegat,en veu alta, en directe i sense guió.

Ha començat dient allò d'absuelvo als encausats....ostres pedrin! Quines cares que han posat la RLA i la ministeri fiscal. Que no, que no es poden col•lapsar els jutjats per coses que tenen altres formes d'arreglar-se, que la factura no s'aguanta per enlloc i que, davant la possibilitat de condemnar-nos sense quedar clar que fos d'una manera justa, preferia absoldre'ns.

Hem aplaudit. No era a ella, però s'ho ha pensat. Tant és, dins dels malentesos, aquest ha sigut el més banal. S'aplaudia el sentit comú, el que li ha faltat a la RLA que no ha sabut perdre i ha amenaçat amb recórrer. Els contribuents seguirem pagant a aquesta senyora perquè ens intenti deixar a casa quatre dies. Poca feina i molts diners públics per malgastar.

Així hem sortit tal com hem entrat, amb el cap ben alt. Així pensàvem sortir igualment, però ara sense una condemna, per molt tonta que fos.

Quin plaer poder dir a un judici que sí, que has fet el que t'imputen, que lluny d'apenedir-te seguirem fent-ho. Han sigut varies les vegades que això m'ha succeït: insubmissió, okupació, accions directes noviolentes, algunes han arribat a judici, altres s'han arxivat prèviament. Espero poder seguint-ho fent. I si ens continuen donant l'absolució millor, no és el que els hi demanem, però és benvingut.

I pensar en totes les persones que han d'anar a un judici i no tenen la xarxa social per acompanyar-los, per protegir-los, per detectar les factures falses, les mentides institucionals, els enganys socials, la violència estructural que ofega a milers de persones i que acaben sent protagonistes d'una obra que no coneixen el guió i la direcció escènica ja ha decidit el final.