Gol

Un dels innombrables defectes que tinc s'anomena cap de setmana i futbol. Resulta que en alguns diumenges tarda on el ritme tropical s'ha imposat ( o sigui que no són tots) m'agrada sortir a algun bar a veure una estoneta del partit de futbol que facin per la tele. Enteneu-me, que  hagi un partit decent o amb possibilitats d'emoció.

Per cert, sobre el fastigos món del que significa i és el futbol en parlem un altre dia.

Avui havia un partit que els mitjans havien escalfat, absurdament per cert, com la majoria que passen en el mon del futbol. Que recordem és un esport. I un espectacle sociológic.

Doncs bé, avui diumenge que estava sol per la capital tarragonina,he anat a veure aquest calent partit entre el Sporting de Gijón i el Madrid. Com que a on solc anar en aquests casos estava ple he donat un tomb pel barri i he entrat en un altre d'aquests futboleros i que havia fet barra alguna altre vegada. I ha sigut tot un encert.

Com a bon bar futbolero quan he entrat no m'ha mirat ningú, he anat a al barra i m'he demanat una cocacola light. I el cambrer, marroquí com a mínim, m'ha dit que "si todo le mundo hablase como tu no habrian guerras en el mundo" I no l'entés al principi, fins que no m'ho ha repetit. Ostres!

El partit ha sigut bastant tosco, viril que en dirien altres. Emocionant perquè fins al final no s'ha decidit la cosa. De totes formes el millor de veure el futbol als bars és la gent, que dona el contrapunt i l'alegria al que passa a la tele. Si el de la barra era magrebí, la parròquia merengue la composaven dos negres subsaharians que conforme avançava el partit es posaven més nerviosos. I cridaven "Hala Madrid" o "Ala Madrid" no sé molt bé, a més de alabar a Iker Casillas i emocionar-se amb la sortida de Benzema, quasi compatriota. 

És un fenomen que he observat a llocs com el Marroc o Palestina, la bogeria que hi ha pel Barça o el Madrid, molt més forta (o m'ho sembla a mi) que la que tenen els propis aficionats d'aquí, els autòctons, fan autentiques bogeries que a gent d'aquí no se li acudiria fer.

En aquest sentit això em recorda a allò que es deia dels fills d'emigrants que arribaven a Euskadi o els que ho feiem a Catalunya,que erem/eren més radicals nacionalistes que els propis catalans.

Potser el tema és que cal enderrocar les fronteres mentals i així no caldria fer més èmfasi en segons quines actituds per semblar més autèntic. I no ho dic pel negre del bar, que em semblava emocionat de veritat al celebrar la victòria merengue, sinó (per exemple) per polítics que forcen el seu accent cordovès per semblar més català. M'estimo més els gols de la farsa del futbol que els de personatges com aquest de l'accent impostat.