No lugares

Estimades i estimats,

"Si un lugar puede definirse como lugar de identidad, relacional e histórico, un espacio que no puede definirse ni como espacio de identidad ni como relacional ni como histórico, definirá un no lugar."
                                                                                                          Marc Augé

Que té a veure un aeroport i el carrer més sorollós de Tarragona? La definició de no lugar ens aclareix una mica el nexe tot i que jo el vull ampliar. I és que cada vegada són més els espais o llocs on els drets més bàsics regulats i legals són trepitjats en bé de l'interés econòmic o repressiu. Sempre és difícil d'explicar com el poder anula i intenta reprimir d'una forma discreta i quasi imperceptible. Ho faré amb dos exemples.

El primer va ocòrrer el dissabte passat, 30 d'abril, a l'aeroport de El Prat, a les 7 hores del matí. He de reconèixer que sempre m'ofusco una mica quan he de creuar aquells arcs i veig als prosegurs de torn amb els seus guants de plàstic preparats per regirar-te la motxilla i a un mateix. No era la primera vegada que ho feia, no sempre tinc l'oportunitat d'anar amb temps a un aeroport, i es que, quan l'arc va pitar (ves a saber per què) el prosegur es va venir directe cap a mi dient-me "abre los brazos".

Hoy no. "A mi no em regires tu, truca a un membre d'un cos de seguretat a que ho faci, tu no tens potestat". No va fer ni mitg renec, va girar cua, va buscar un guardia civil i van venir. Em va demanar explicacions, li vaig donar i em va dir que l'acompanyés. Al seu quart em va regirar i em va demanar la documentació. Tot molt correcte excepte això últim. A veure si a tothom se li acudia fer us dels seus fastigosos drets i reclamava a qui li tocava el registre. Dir també que vaig estar 20 minuts indocumentat a la garita perquè el agente es va portat el meu dni, de forma ilegal una vegada més, en una mena de retenció alegal. Als 20 minuts va tornar i em va dir que tot correcte, que au, a volar. Sense més. Un batalló de precaris vestits de groc humilien en pos de la seguratat, més falsa que un duro de quatre pessetes, a milers de persones cada dia. Es la prova que passem per l'aro de totes, totes. No se quan em tocarà a passar la vergonya i humiliació de l'arc,el prosegur i el guardia civil, però és increible que això passi davant la mirada de tanta gent, la majoria pensant que és per la seva seguretat...Els que heu passat alguna vegada per aquest moment sabeu d'aquesta ilegalitat. 

La mateixa capacitat de buscar bombes i explosius en pots de xampú que tenen els prosegur és la que tenen els mossos d'esquadra en solucionar els problemes de la ciutadania que no pot dormir bé per la nit. El cas és que la nit del 25 de febrer d'enguany em trobava al carrer Pau del Protectorat de Tgn, molt conegut pels bars musicals que omplen el carrer les nits del cap de setmana. El cas és que els meus amics i jo feiem una mica de soroll i un comandament de mossos d'esquadra va venir a dir-nos que, si no callavem, carregarien ja que una veina s'acabava de queixar a l'ajuntament pel nostre soroll. Pensareu que els nostres crits juntament amb els de centenars de persones més...però només erem una trentena, els bars estaven tancats, no havia ningú més al carrer tret d'unes desenes de mossos d'esquadra que vigilaven la nostra sorollosa presència. Una presència que no molestava a una falsa veina, sinó al distingit public que omplia el Palau de Congressos per celebrar la nit de l'empressari en companyia de Felip Borbó i la Leticia Ortiz, alias principes de asturias. A veure si els pobres s'espantaven dels nostres crits...

Al final vam poder sopar al carrer sota l'atenta mirada d'uns mossos antidisturbis preparats per utilitzar qualsevol excusa per escombrar-nos d'allà. Ja explicaran alguna cosa després, com acostumen a fer. Un carrer, un aeroport, podriem dir molts més llocs on el poder es peta la llei, les normes i el que li surti de l'ansa, manen ells, paguem nosaltres....