Vaig fer curt!

Estimades i estimats!

No estic massa acostumat a que transcriguin les meves paraules, per això faig un apart en la meva  pretesa modèstia i humilitat i us enganxo la transcripció de la  intervenció que vaig fer a la xerrada que va organitzar Homes Igualitaris amb el títol de 40 anys trencant files i on van participar també en Pepe Beunza, en Jordi Agulló i en José Luis Gordillo. Si la fes avui hauria parlat de l'escola de desobediència que està sent l'acampada del 15M a tot arreu. És gratificant veure i viure com la llavor desobedient va prenent de forma constant al territori, jo ara una mica des de la segona fila, però xalant de com el moviment creix en quant a experiència. D'això ja en parlem un altre dia...

Jo, en primer lloc, vull agrair a Homes Igualitaris per haver posat els insubmisos en aquest costat de la taula, perquè normalment això no passa. El Pepe ha estat testimoni moltes vegades de que no som convidats benvinguts i de que no som convidats moltes vegades. I anem als actes, des del públic, anem fent memòria, que també està molt bé. Però sí que trobem molt a faltar és que aquesta lluita d’insubmissió que va començar el 89 (de fet, va començar el 71 tal com l’entenem, però la paraula “insubmissió” va començar el 89).

Sí, però l’esperit, Pepe, és del 71, no ens enganyem. Doncs no és normal que estiguem aquí. Insisteixo, moltes vegades ens han dit que estiguem a l’altre costat, com oients. En fi, agraïts.

El que va passar entre l’any 71 i l’any 98, que és l’any que em van jutjar a mi, donaria per fer Enciclopèdies, tractats antropològics, sociològics, polítics, no només per totes les coses que van passar sinó per com aquest moviment es va anar transformant. Es va anar transformant, però sense perdre l’essència. És a dir, aquest caràcter que deia el Pepe que l’objecció, la insubmissió la feia cadascú a nivell conscient, sabent el que li podia passar personalment. Perquè, no ens enganyem, la insubmissió era una cosa que afectava una persona (afecta molt més, però quan tocava anar a la presó, era una persona) però significava una transformació a nivell col•lectiu.

Si hi ha algun estudiant o algun historiador, gent que tingui ganes, pressupostos per fer aquest estudi, que comenci a posar-se. Perquè jo crec que no ho podem deixar perdre, aquesta campanya de desobediència civil que aquests 30 anys que va durar va suposar.

El que va passar al meu judici, el “pues me voy”: Jo vaig ser possiblement un dels últims insubmisos que van jutjar, que van anar a judici amb tota la parafernàlia. És a dir, amb premsa, amb un grup de suport, ... Després de mi van jutjar suposo que molta altra gent, però va ser gent que van passar pel jutjat com qui va a recollir una miqueta una sentència; no li vam donar la visualització que li vam donar en el cas meu. Era una època, la del 98, jo me’n recordo. Quan jo vaig pensar en fer-me insubmís allà per l’any 90, allò de fer la mili era com allò de “comer, beber, ducharse”, el mateix. Estem parlant d’un període de temps molt curt en què es va transformar moltíssim el pensament de la societat. Quan parlo de la societat parlo de la meva mare, parlo del veí, parlo de companys de feina, parlo de molta gent molt propera, no de gent polititzada com podrem entendre, sinó de gent que ens envoltava. I era una època en què estàvem cansats (en aquest moment estava l’assemblea d’insubmisos): cansats d’anar a judicis on els jutges s’adormien, on els jutjats no escoltaven, on les sentències eren kafkianes, on depenien de si el fiscal era progressista i el jutge era de no-sé-què. Aberracions. Parlo de Catalunya també, perquè sé que a Navarra i al País Basc la realitat judicial era una altra, com ho era a la resta de l’Estat també.

Gordillo, Agulló, Pepe, Juanjo i jo mateix

Perquè no hem d’oblidar que jo això d’heroi no ho veig, Pepe, però allò de preciós de la insubmissió sí que ho veig. I és que, malgrat aquest epítet de “preciós”, per la presó aquí a l’Estat espanyol, als anys 90, van passar milers de persones. I dic “milers”, no dic “desenes” ni “centenars”, sinó que dic “milers”. Van passar milers de persones que, a més, van haver de patir repressió dins de la presó i moltes van ser dispersades pel territori. Vull dir que no oblidem tampoc que darrera d’això hi ha un patiment.

Doncs bé, jo anava a judici. Dic “jo”, però és mentida: anàvem molta gent a judici i en aquell cas aquell dia el protagonista era jo. Però anàvem ben acompanyats. Jo portava anys en el tema. El grup de suport, de la premsa i tot plegat vam fer que fos nombrós. N’estàvem cansats. Estàvem tan cansats que, de fet, qüestionàvem directament la utilitat d’aquest judici. Normalment la gent no es qüestiona la utilitat d’un judici perquè hi ha d’anar i ja està. Vull dir, que no ha de dir si és útil o no, potser es planteja si és just o no. Despreciàvem aquesta utilitat.

El plantejament era d’anar, dir el que pensàvem i marxar. Vull dir, vam anar a provocar directament. A priori, jo ja m’ho vaig muntar a nivell personal per no tenir feina en aquella època, etc. I el plantejament era d’anar a judici i dir “pues me voy”. Allò va ser espontani, perquè no ho portàvem molt ben preparat. Els nervis i aquestes coses no t’ho fan preparar bé. I tal com sortís de la sala, jo, nosaltres ens imaginàvem que –òbviament- no ens deixarien sortir. I si ens deixaven sortir m’agafarien a la porta. Perquè tot això era allà als jutjats de Lluís Companys, a l’Audiència. Hi havia tres senyors darrera d’una bandera. I, bé, que en el millor dels casos m’agafarien, al “calabozo” i doble condemna per insubmís i, a sobre, per “desacato al tribunal”. Tot això ho vam mirar legalment i era així. I era una provocació. Era dir “què passa?”. Perquè en aquella època el tema judicial estava una mica esmorteït.

Quina va ser la nostra sorpresa? Doncs que vam anar, amb tota la parafernàlia: amics, premsa, multitud antimilitarista. A l’entrar, el meu advocat d’ofici – hores d’ara deu estar blanc – em va preguntar perquè m’havia fet insubmís. Li vaig dir, vaig fer un petit al•legat i vaig dir “pues me voy”. I aquella va ser la frase que va tancar la meva comparecença i amb la que vaig obrir la porta i vaig marxar.

Darrere meu va marxar tothom, menys la meva mare i el meu pare que van fer “desobediència a la desobediència” i es van quedar. Vam marxar, vam sortir, vam sortir del Palau de Justícia. Allà ningú deia res. Tothom deia “yo he visto dos secretas en la puerta”. Esperàvem a la porta esperant que sortís algú a dir-me alguna cosa: “vostè no pot marxar així d’un judici”. I l’única que va sortir v ser la meva mare que anava a portar-me el meu DNI i el paper de “visto para sentencia”. I res.

Va quedar així la cosa. Així tal qual, perquè al cap d’uns dies van emetre la sentència. La sentència va ser absolutòria, emparant-se en que la meva actitud havia sigut prou impertinent com per fer-me fora del judici. I que havien parlat amb el meu advocat, que jo era bon jan i que havia fet no sé quins treballs per a la societat. I que “venga, va”, absolutòria.

Bé, allò va quedar així. Afortunadament hi ha les imatges. Les imatges deixen clar qui va marxar, quina cara tenien el fiscal i els tres jutges quan vam marxar i com es parlaven entre ells: “què fem aquí?”. Al final, doncs, ho van resoldre a nivell legal. I aquesta va ser la història del “pues me voy”. Llavors em va quedar una miqueta el sobrenom. Perquè del petit discurs que vaig fer l’únic que s’entén gairebé era el “pues me voy”. I així va quedar.

Allò després va portar més endavant que la Mariscal de Gante, que era la ministra de Justícia fes unes declaracions que això s’estava acabant efectivament. I això el que va fer és que, com cada vegada que hi havia alguna notícia sobre la insubmissió que saltava a la llum pública, accelerava el procés que deia el PP. Perquè en el fons la gent ho tenia clar. Tenia clar que el tema de la PSS no s’aguantava per enlloc. Vull dir, molta gent tenia amics coneguts que estaven fent objecció i veien el que veia tothom: que era una presa de pèl en la major part dels casos. I llavors era la pena que l’Estat feia pagar als que decidien no anar a la mili. Així ho vam entendre des de la insubmissió. Jo crec que molta gent també ho va entendre així. Estava bé que molta gent es fes objectora perquè això el que va fer va ser bloquejar al final els recursos de l’Estat per col•locar la gent. Però afortunadament la gent no és ximple.

Una de les gràcies de la insubmissió és el tema de les xarxes. Tothom que es feia insubmís, cada vegada més anava fent-se una xarxa de suport. I aquesta xarxa era una xarxa que vinculava directament la persona, però que al final creixia i era una xarxa transversal. En la insubmissió ens hem conegut gent tan dispar que dius: “és que si no fos per això, no ens haguéssim conegut”. El cert és que, per exemple, quan anàvem a buscar, la cosa era encara més gran, perquè veies allà senyores amb abrics de pell fent uns crits allà davant del Govern Militar que deies. “¡Pero, señora, conténgase, por favor!”. Això va ser una cosa molt important de la insubmissió.

Jo també he de reconèixer que la insubmissió em va fer un home. És a dir, que això que dèiem que “la mili te hará un hombre”, a mí m’ho va fer la insubmissió. Vull dir que a mi la insubmissió em va donar la possibilitat de conèixer altra gent, d’aprendre altres valors, de viure situacions que em van fer obrir-me a situacions i gent a qui jo estic plenament agraït. A formes de funcionar. Vull dir que si jo sóc com sóc, si la meva família, el meu entorn fins llavors tenia importància, però la insubmissió em va obrir a un món que encara avui gaudeixo i amplio. Llavors o en aquest sentit li estic molt agraït, perquè “me hizo un hombre”. I és curiós com aquest tipus d’home és el que no volen els poderosos.

I en aquest sentit podríem pensar que ara que no hi ha la mili és el moment de construir un altre mode de masculinitat, de feminitat, de persona. I no sé com, però no ens en sortim. Jo sóc mestre i no sé, no sé. Ho hem de parlar, perquè en fi...

El tema de la memòria: és mentida que no es parli de la insubmissió. De la insubmissió es parla, però l’han buidat de contingut i de sentit. Ahir a la nit, m’avorria i deia: “a veure què diré demà”. I vaig fer una petita recerca pel Google de cinc minuts. A personatges una miqueta esperpèntics els posava com “insumiso” o “insumisa”. Hi havia “insumisos” a la llei del tabac; Esperanza Aguirre, “insumisa” no sé ara a què; Rosa Díez i l’UPD, “insumisos” a no-sé-cuantos; Convergència, “insubmissió fiscal”; Barberà, Rita, “vuelve a declararse insumisa a la Ley y al Estado”; Puigcercós “insta a la insumisión fiscal al Estado”; Albert Rivera “s’enfrontarà a Mas per insumiso si s’oposa a la reforma autonòmica”; Pujol “insta a los catalanes a que declaren la insumisión económica a España”... Vull dir que d’insubmissió es parla. El que passa és que ens han robat la paraula, com tantes altres. I aquí hem d’intentar recuperar-la. Vull dir, no sé de quina manera, no tinc ni idea. De vegades, com que costa que ens convidin als llocs per explicar quina era la insubmissió que vam començar, també és un handicap.

No sé, no sé com ho hem de fer, però crec que hauríem de fer coses per apoderar-nos un altre cop – perdó pel llenguatge militarista d’”apoderar-nos”- de la paraula, i del concepte i del que va suposar.

I que quaranta anys de lluita no la podem perdre. Jo crec que vam aprendre moltíssimes coses que suposen un bagatge que encara altres poden continuar aprenent, però que no es pot perdre. Vull dir que va haver-hi un temps al començament de l’any 2000 que gent insubmisa amb gent del món de l’okupació van començar a fer tallers i vam començar a fer cosetes... Aquesta llavor de la desobediència civil una miqueta, eines i recursos que en el fons és aquesta preparació que deia el Pepe. Que no es perdessin. El que passa és que tenim les forces que tenim i cadascú treballa. L’exèrcit ho pot fer, amb els seus diners, però aquestes escoles de desobediència no tiren perquè no donem l’abast.

I recordar les campanyes antimilitaristes que tenim avui dia. Ara hem començat la de l’objecció fiscal. L’objecció fiscal, aquesta campanya eterna de l’any 83 que sempre ens queda una mica curta i que jo crec que si la fessin totes les persones que n’estem convençudes seria molt més potent. Però no sé què passa amb Hisenda que li tenim una por terrible. Cal lluitar contra aquests 47 milions d’euros diaris de despesa militar que tenim aquí a l’Estat.

També la campanya de “desmilitaritzem l’educació”. Que som una gent de diferents sindicats, moviments socials que treballem per la cultura de pau i que estem intentant que no hi hagi visites de militars a les escoles, que no hi hagi pistoles a les escoles, que no hi hagi presència militar al Saló de l’Ensenyament, ni la “Festa del cel”.

I després jo crec que ens hem de fer també amb un discurs polític de què suposa avui dia l’exèrcit. I que ens dediquem a donar el torn a aquests conceptes que ens estan prenent.

També vull dir-vos, per fer una miqueta de publicitat, que vinc de Tarragona. Allà tenim un grup antimilitarista que és conegut mundialment pel “els dels barcos”, de “Tarragona, Patrimoni de la pau”. És un grup que des del 97 estem allà en contra la presència de les bases de l’OTAN a Tarragona. En el fons no deixem de ser un grup antimilitarista que fem antimilitarisme quotidià i traiem aquesta revisteta. Si “googleu” “Tarragona, patrimoni de la pau”, sortirà: tenim blog i pàgina web.

Jo us convido a continuar sent impertinents i que ens continuen fent fora de llocs... o no. Gràcies.

Open publication - Free publishing - More pau