diumenge, 3 de juliol de 2011

Memòria invisible

Benvolgudes i benvolguts, 
Us deixo l'article que surt a  la revista de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau...

La ruta de la sal

Corria l’any 1930 quan el Mahatma Gandhi iniciava l’anomenada Ruta de la Sal, un recorregut de 400 quilòmetres caminant per la Índia colonial que acabava a la costa per agafar un bocí de sal, un més dels gestos gandhians que posava dels nervis als britànics i que minvava la seva pretesa fortalesa imperial.

Ve a lloc aquesta historia perquè podria ser un bon paral·lelisme amb el conjunt de marxes que s’han iniciat aquest mes de juny al llarg de l’estat espanyol i que confluiran a Madrid a finals de juliol. També ho podrien ser altres tipus de columnes, que no són aquestes les primeres, però crec que esdevenen millor amb la filosofia ghandiana del moviment 15-M.

Aquella marxa la va començar en Ghandi quan des del seu partit es començaven a cansar de la inutilitat de la seva lluita de rueca i vagues de fam, de veure com la independència no arribava. Una acció simbòlica però que podia ser una desobediència col·lectiva i massiva, un gest fàcil de fer, compromès i a la vegada summament injust com era el càrrec econòmic que gravava sobre la sal l’imperi britànic, en aquell cas de la India als anys 30 del segle passat.

En aquest cas la ruta acabarà a la meseta, lluny del mar, però la guspira està encesa i dins dels moments d’incertesa de per on petarà tot això faig una aposta sobre una proposta que fa algun temps que es realitza, de forma decidida en el gest i tímida en l’extensió, a l’estat espanyol.

Evitar l’embargament i el robatori de cases per part dels bancs i entitats de crèdits que, després d’haver enganyat i estafat, volen fer negocies amb les restes de les persones que s’han quedat sense feina, gràcies a les seves inversions faraòniques i capacitat especuladora. És fàcil, tan fàcil com ajuntar-se les veïnes i veïns de la família extorsionada davant de la porta el dia que vinguin a fer efectiu l’embargament. Quant més millor, avui és una família, demà poden ser uns altres o nosaltres mateixes. Suport mutu, gest fàcil de fer, injustícia a combatre, desobediència activa i col·lectiva. La vivenda tan necessària com la sal, ara que els diners no es guanyen dels salaris sinó de l’especulació pura i dura.

Trenquem la por, cridem les nostres necessitats, demanem suport, donem-lo, s’acaba la vida de pastel que el capitalisme ens ha dit que existeix. Per cert, els poderosos, que ja coneixen el camí han començat a posar peatges a aquests viatgers. Fa uns dies s’anunciaven les primeres multes als que van impedir, pacíficament of course, entrar a l’execució d’un embargament. Són ells els que tenen por, som més…No deixem de caminar, no estem soles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada