diumenge, 2 de febrer de 2014

Primer diumenge de mes, 25 anys i 150 números...

Benvolgudes i benvolguts,
avui, com fa més de 14 anys, primer diumenge de mes i Paraules per la Pau. Un matí intens i bonic, realment bonic.

Els membres de la Coordinadora no tenim grans expectatives vers l'acte d'avui, tot i celebrar els 150 números de la nostra revista i els 25 anys de l'inici de l'insubmissió. Coses que no es celebren tot els dies! Però a l'assemblea de dilluns no va sortir cap amic o amiga música, teatrera o artista que pogués col·laborar amb l'acte. No és el més important i no patiem ja que la capacitat que tenim per improvitzar, amb paraules pròpies o lectures alienes, és elevada. I així era fins que el dimecres l'Amadeu es va trobar al Lluís pel carrer i, fruit dels moment, de la cojuntura o ves a saber, en Lluís, que a més del pare de la Candela i bona persona és un músic com un pi, va trucar als companys del seu grup i van veure l'espai i el forat per venir a omplir de música el Paraules per la Pau. Gens fàcil vista l'agenda de La Colònia, que és com es diu el grup d'en Lluís.

I així hem celebrat els 150 números, que es diu aviat, de la revista de la Coordinadora, els 25 anys de la primera presentació d'insubmissos a l'estat espanyol, que es diu aviat i ens hem enrecordat de l'Alfons Banda i del Howard Clark, persones de pau que ens han deixat fa pocs dies. Però no patiu militars i militaristes d'arreu, que avui han fet la seva presentació a un Paraules per la Pau la Violeta i la Candela.

Un matí de retrobades, de bona música, de creació, reivindicació i de records. Els 150 números i els 25 anys són números que remouen moments inolvidables, aprenentatges que no s'obliden i persones que resten, no només a la memòria, sinó al present. L'Adolfo i la Gemma, dos d'aquests éssers, han fet acte de presència sense avisar, com dos antimilitaristes davant de la caserna del Bruch a punt de pujar i ocupar la garita de guàrdia. Presència necessària per recordar-nos d'on venim, què sabem fer i fins a on podem arribar.

Fa 25 anys un grup de marginals van trencar amb el seu cos l'impossibilitat d'acabar amb la mili i l'exèrcit. Vam acabar amb la mili i ara empenyem per acabar amb els exèrcits, ja ens van dir moltes vegades que era impossible, vam aguantar moltes rialles i mofes, judicis i repressió, la maquinària de l'estat politica, judicial i militar a tota màquina per aturar-nos. No ho van aconseguir, val la pena no oblidar-ho, sobretot quan ens diuen que quelcom és impossible. Jo vinc d'una generació que, amb el cos per endavant, no ens poden dir que estar al carrer no serveix de res, que les xarxes de recolzament mutu i solidaritat són ineficaces, que la política es fa al parlament i que assumir el que tenim, per poc que sigui, ja està bé. Uns quants milers de joves, llavors, vam comprovar que la vida no és així, tal com ens la volen fer creure. I no penseu que no van intentar-ho, per les males sempre.

Els 150 números de la revista de la Coordinadora és el nexe d'unió necessari d'aquesta presència antimilitarista al carrer. Germana de les Dones de Negre d'arreu del món, Jerusalem, Belgrad, Sarajevo, Sevilla o Madrid, qualsevol antimilitarista del món sap que a Tarragona, el primer diumenge de mes ens trobarà a la plaça de la Font. Cert que ens costa mantenir-nos amb aquest nivell de presència però, al igual que els insubmissos portem al nostre ADN l'escepticisme "polític", la gent de la Coordinadora portem, com una mena de relicari intern, la paraula Dignitat: no sempre ens en sortim Josep Maria, però tu saps que ho intentem...

Sembla que parli del passat, però no, parlo del present més lluminós i viu possible. Els números no són res si no hi ha persones, accions i gestos darrera. I avui, la plaça de la Font de Tarragona, anava ben plena.






2 comentaris:

  1. No surge el gesto de forma gratuita
    La palabra acompaña a la acción
    Las emociones y los recuerdos flotan y fluyen
    Fluyen y flotan

    Felicidades (y perdón por el plagio)

    ResponElimina
  2. 150 PxP no són pas poca cosa! Un escrit molt digne Toni, com diria ben segur el nostre estimat Josep Maria!

    ResponElimina