Una volta per Bòsnia...

Estimades i estimats.

Aquest és l'article que he fet pel paraules per la pau del mes de setembre del 2015.

Una volta per Bòsnia iHercegovina

Hi ha noms que evoquen catàstrofe, conflicte i mort. Bòsnia és un d’aquests noms, un país que evoca des de temps pretèrits el cost que té la conquesta d’un lloc de pas important, el pas d’Orient a Occident. A la memòria més propera tenim la guerra que va omplir de matances, setges i genocidi els Balcans a la dècada dels 90. Sarajevo, Mostar, Srebrenica, Gorazde, Dubrovnik, la Krajina, són alguns dels noms que evoquen el malson balcànic i que la resta d’Europa no només no va saber aturar pels diferents interessos a la zona. L’ odi atàvic, que tan bé descriu en Ivo Andric al seu llibre El pont sobre el Drina, va tornar a esclatar quan va haver la mínima oportunitat, quan es va ensumar la possibilitat de refer deutes pendents.

A Bòsnia ja havia estat fa tres anys, aterrar a Zagreb i sortir per Dubrovnik amb la Tània i el Lluís, passant per Bihac, Sarajevo i Mostar va ser el nostre camí, fet a cop de bus i tren. Aquest juliol no m’he pogut estar de tornar-hi, sí, Bòsnia atrapa.

Aquesta vegada la ruta l’hem fet (amb la Marta, la Gemma, l’Olga, la Sara i en Quechua)  a l’inrevés i hem afegit dos destins a les imprescindibles Mostar i Sarajevo: Neum i Banja Luka. Neum és l'única ciutat costera de Bòsnia, plena de turistes croates low cost i bosnis amb possibles. Els vint quilòmetres de costa no tenen res a envejar a la costa de la màniga del Mar Menor, amb cantants amateurs guanyant-se precàriament la vida amb èxits de tots els temps, xiringuitos de peix i brasa, apartaments llogats per dies ruixats amb bronzejador, treballadors de l’hosteleria fent totes les hores anuals en tres mesos, platja i gelats…Això és Neum.

Banja Luka

Banja Luka pertany a la república Sèrbia de Bòsnia i, tot i no tenir platja, té riu, com la majoria de ciutats importants de Bòsnia. A Banja Luka van dinamitar les 16 mesquites que hi havien a l’any 1992, també van aprofitar per enderrocar els barris dels musulmans i fer uns bons aparcaments allà. Ara s’estan tornant a construir, sense fidels que l’ocupin que encara no han tornat a la ciutat. Sembla mentida que només 300 quilòmetres  separin Neum de Banja Luka, però aquesta sensació es dilueix en el lent camí que va d’una ciutat a l’altra, el pes que suposa els canvis radicals d’orografia, les cicatrius de la guerra en forma d’edificis sense reconstruir vint anys més tard, les tombes i els monuments funeraris recordatoris que t’assalten en qualsevol cantonada o carrer…Sí, memòria, qui sap si perquè no torni a passar. La guerra i la barbàrie.

El pas de la guerra que tan present està per tot arreu, “don’t forget” ens recorda una pedra a l’entrada del pont vell de Mostar. I aquest no oblidar fa sentir una pesadesa ambiental que només el zigzaguegi del soc i els turistes que passegen entre tranquils venedors de records alleugereix. A Mostar també visitem la plaça d’Espanya que va tenir a bé inaugurar el Borbó gran fa tres anys, amb la bandera i un monòlit amb els noms dels soldats caiguts espanyols a la guerra de Bòsnia. Una plaça gran i cèntrica, cal dir-ho, on ara pedalen infants en carretons de dos i quatre places amb grans rialles i on es venen llibres de segona mà.

Sarajevo

De memòria també en tenen a Sarajevo on hi ha una placa  a cada indret on van assassinar civils al llarg dels tres anys que va durar el setge serbi a la ciutat. Unes taques vermelles en forma de rosa al terra ajuden a localitzar aquests llocs, per si et dóna per mirar al terra quan passes pel carrer Ferhadija i pretens oblidar la cua del pa esmicolada i convertida en carnisseria humana. O si arribes al mercat que dues vegades les bombes sèrbies el van transformar en murgue provisional. 

A Sarajevo també ajuda a recordar mirar amunt als barris i veure taques blanques amb un verd jardí de fons, les tombes del onze mil assassinats a la ciutat.

No haguéssim parat mai de donar voltes per Sarajevo, els contrastos culturals (multiplicats pel final de Ramadà) fa que no et sentis estranger a una ciutat on prima (de moment) un islam mediterrani, cultural, entenedor, sense agobis ni estretors. Beure una cervesa Sarajevska, fer un cafè bosni i menjar un bon cevapi, un burek o una pizza  asseguts al carrer amb bona companyia i conversa és un enorme plaer.

Passa el temps a Bòsnia i sembla que hi ha forats que es tapen i souvenirs que canvien. Comença a ser  difícil trobar souvenirs amb bala percudida: en clauers, bolígrafs o làmpades...fa tres anys el soc estava abarrotat de la mortal ferralla que la guerra va deixar fa vint anys. Però tant és, Sarajevo fa més de cent anys que arrossega la farsa de ser la ciutat on va començar la primera guerra mundial, com si la conxorxa estudiantil que va acabar amb l’arxiduc  Francesc Ferran d’Àustria fos la responsable de la maquinaria bèl·lica que va facilitar que Europa es comencés a dessagnar. Eh!, Gravilo Princip! assassí de l’arxiduc i culpable de milions de morts, el Poder t’agraeix el teu oportunisme, sense aquesta espurna tot hauria estat més difícil. Bé, haurien trobat un altre...

Srebrenica

I Srebrenica. No vam ser-hi però va estar molt present al llarg del nostre viatge que va començar el dia abans del vintè aniversari del genocidi on bèsties sèrbies van assassinar a 8000 bosnians. Encara, cada any, s’identifiquen desenes de cossos que s’entreguen a les seves famílies perquè els puguin enterrar dignament. Enguany, vint anys després de la massacre, es va fer una commemoració gegantina de més de 50000 persones on s’hi van trobar en Bill Clinton i el primer ministre serbi, entre d’altres “figures”. I no va acabar bé, és clar. Les cicatrius i cossos per identificar són, encara, molts com per arribar a donar discursos i lliçons de pau quan has estat de l’altra banda i pensar que t’escoltaran tranquil·lament els hereus i supervivents del genocidi.

Tot és més fàcil amb una pantalla pel mig.