fets i reflexions que no donen per més que uns apunts o un estona de xerrameca. De l'escola, dels moviments socials, del carrer... Tant és.
Benvinguts i benvingudes!
Un dels innombrables defectes que tinc s'anomena cap de setmana i futbol. Resulta que en alguns diumenges tarda on el ritme tropical s'ha imposat ( o sigui que no són tots) m'agrada sortir a algun bar a veure una estoneta del partit de futbol que facin per la tele. Enteneu-me, que hagi un partit decent o amb possibilitats d'emoció.
Per cert, sobre el fastigos món del que significa i és el futbol en parlem un altre dia.
Avui havia un partit que els mitjans havien escalfat, absurdament per cert, com la majoria que passen en el mon del futbol. Que recordem és un esport. I un espectacle sociológic.
Doncs bé, avui diumenge que estava sol per la capital tarragonina,he anat a veure aquest calent partit entre el Sporting de Gijón i el Madrid. Com que a on solc anar en aquests casos estava ple he donat un tomb pel barri i he entrat en un altre d'aquests futboleros i que havia fet barra alguna altre vegada. I ha sigut tot un encert.
Com a bon bar futbolero quan he entrat no m'ha mirat ningú, he anat a al barra i m'he demanat una cocacola light. I el cambrer, marroquí com a mínim, m'ha dit que "si todo le mundo hablase como tu no habrian guerras en el mundo" I no l'entés al principi, fins que no m'ho ha repetit. Ostres!
El partit ha sigut bastant tosco, viril que en dirien altres. Emocionant perquè fins al final no s'ha decidit la cosa. De totes formes el millor de veure el futbol als bars és la gent, que dona el contrapunt i l'alegria al que passa a la tele. Si el de la barra era magrebí, la parròquia merengue la composaven dos negres subsaharians que conforme avançava el partit es posaven més nerviosos. I cridaven "Hala Madrid" o "Ala Madrid" no sé molt bé, a més de alabar a Iker Casillas i emocionar-se amb la sortida de Benzema, quasi compatriota.
És un fenomen que he observat a llocs com el Marroc o Palestina, la bogeria que hi ha pel Barça o el Madrid, molt més forta (o m'ho sembla a mi) que la que tenen els propis aficionats d'aquí, els autòctons, fan autentiques bogeries que a gent d'aquí no se li acudiria fer.
En aquest sentit això em recorda a allò que es deia dels fills d'emigrants que arribaven a Euskadi o els que ho feiem a Catalunya,que erem/eren més radicals nacionalistes que els propis catalans.
Potser el tema és que cal enderrocar les fronteres mentals i així no caldria fer més èmfasi en segons quines actituds per semblar més autèntic. I no ho dic pel negre del bar, que em semblava emocionat de veritat al celebrar la victòria merengue, sinó (per exemple) per polítics que forcen el seu accent cordovès per semblar més català. M'estimo més els gols de la farsa del futbol que els de personatges com aquest de l'accent impostat.
Avui, juntament amb 7 amics i amigues més, m'han tornat a jutjar. Feia temps que no passava per l'experiència de seure al "banc dels acusats", allà davant un decorat que busca la intimidació, amb banderes i persones vestides de negre i que parlen rar, en un altre idioma, ja sigui en català o en castellà. Diguem-li argot.
Ha tornat a passar que no anava sol, i no ho dic només perquè érem vuit els acusats, sinó que érem tota una colla de persones, de gent física i de gent anònima que havia signat el manifest de solidaritat. Prop de cinc-centes. Com deu canviar si entres en una sala de vistes sol o acompanyat, en el pols visual que es crea quan 25 persones entren en bloc proveïdes amb samarretes, enganxines i somriures. I el cap ben alt.
Avui podíem haver suspès el judici, no s'han presentat els dos mossos d'esquadra que ens van denunciar i identificar al mes de juny. Si haguéssim suspès s'hauria acabat tota la historia, abans de començar-la.O, ja estem fent historia? El cas és que ho teníem clar, entrem i els hi tornem a dir que sí, que ho vam fer nosaltres. Que ens acusem de pintar el terra de la benestant rambla de Tarragona amb lemes que l'embruten. Amb veritats que ofenen als benestants, amb lemes que no volen llegir, només pagar. Ells i nosaltres, pensen ells. I no és així, nosaltres no volem pagar la guerra, per això estem asseguts al banc dels acusats, per escriure-ho a un lloc on es veu, es llegeix, on es fa evident la misèria política.
Avui ens havien canviat el jutge i el fiscal respecte l'intent del mes d'octubre de jutjar-nos. Avui eren la jutgessa i la fiscal. Sense transvestismes, la foto del rei i les banderes sí que eren les mateixes. Brutes, tal com toca. Brutals, com sempre.
Hem entrat i ens hem medit.
Allà, amb la mirada de la jutgessa, que tenia un semblant increïble amb la mestressa d'un conegut bar de Tarragona que abans gestionava un prostíbul, a punt de jubilar-se, amb la toga desbordada per tot arreu i les punyetes amagades sota algun replec d'anys. Allà hem començat a respondre les preguntes del ministeri fiscal.
Com que ha quedat clar que ho havíem fet nosaltres, la fiscal, que no volia avorrir-se i potser estava buscant algú que l'ajudés a arribar a final de mes, ens ha preguntat de què treballàvem, quant guanyàvem, en què ens gastàvem els diners, quant costava el lloguer del pis on vivíem. Sí, així ha sigut pel nostre desconcert inicial.
Així, entre el flirteig i l'estaborniment de la situació, allà s'han anat desgranant les misèries econòmiques dels encausats. Aquest ha sigut l'únic motiu d'interès del ministeri fiscal, de la senyora fiscal, segons ella per saber si podríem respondre als 290 euros que ens demanava l'ajuntament i a una possible multa econòmica que desprès no ens ha demanat, ella mateixa, a les seves conclusions. No sé, estudi de camp per la seva filla que estava fent un treball sociològic sobre els joves, i no tant joves, a Tarragona?
Estava tant fixada la fiscal amb les nostres vides patrimonials que, ni la trucada al mòbil que ha rebut la jutgessa enmig de la nostra declaració, l'ha despistat. Per si no ho sabeu, les jutgesses porten un bolso tan gran que, quan els hi sona el mòbil a un judici, no el poden trobar. Així hem escoltat tota una cançó de Coldplay. Mi-te la jubilada!
Potser la fiscal s'ha interessat pels nostres diners perquè la senyora que ha vingut de l'ajuntament ,a portar una factura que s'ha revelat com a falsa, (sí, falsa) ha dit que el preu de la factura de la neteja d'una pintada al terra de Tarragona era de 290 mil euros....ai! quin susto ens ha donat la graciosa senyora de l ' ajuntament. Que estava nerviosa la dona!
A l'arribar a les proves pericials, tothom ens hem adonat de la poca perícia que tenia qui les va fer. I es que l'ajuntament de Tarragona s'ha personat amb una factura datada el mateix dia de les pintades i a un lloc diferent d'on les vam fer i d'on consta el informe policial. Cutre, molt cutre. La pintada que van esborrar, de les quatre que vam fer, la van treure dos dies més tard. Mentiders.
Cares de boniato, somriures de la justícia és un cachondeo.
La nostre advocada ha intentat colar a la sala als prop de 500 sotasignants. No ha colat, però ja havien entrat, tant és.
Faltaven les conclusions, per molt que ja ho tinguéssim clar, faltava el que en pensaven ses senyories i la representant legal de l’ajuntament (RLA). Encara no ho he dit però, l’ajuntament de la pau de Tarragona s'ha personat com a acusació contra nosaltres.
El ministeri fiscal ho tenia clar. Tant voler saber quant guanyem i al final diu que el carrer no és nostre, que el gestiona l'ajuntament i que no es pinta el carrer així, per les bones. Sí, l'ajuntament si el pot pintar en les seves campanyes, però és que els són els gestors del carrer. I la tia va i ens demana dos dies de "localización permanente", sense diners. Dos dies d'arrest domiciliari. Ens ha vist pobres, tant que deu haver pensat que millor ens quedem a casa.
La RLA, per no ser menys, ha dit allò de: doblo! i efectivament, ha doblat el que demanava la fiscal, quatre dies de "localización permanente", més la neteja de la pintada, més les costes... s'ha quedat ample la col•lega. No sabem si aquesta estratègia l'havien consensuat amb jefes seus, d'aquells que venen a algunes concentracions contra algunes matances que es donen en alguns països del món. Ja ens tornarem a trobar.
La Meri, la nostra advocada ha recordat que aquella factura no quadrava amb res, que per aquesta obra no calia aquest decorat i que la pròpia administració que ens denunciava (l'ajuntament) té mecanismes menys agressius com la merda d'ordenança cívica que "tan bé" sap utilitzar quan vol.
Jo no estic d'acord amb això últim. Entre una multa de 1000 euros que t'arriba a casa per correu certificat i un judici amb amics, periodistes i un decorat com deu mana, no hi ha color. Millor un judici que deixi en evidència les seves misèries.
Per acabar, la germana de l'Azu, (aquella dona que us deia al principi que ara porta un bar i que abans...) ha fet el que ella ha anomenat sentència in voce, és a dir, que ha dit el que en pensava ella de tot plegat,en veu alta, en directe i sense guió.
Ha començat dient allò d'absuelvo als encausats....ostres pedrin! Quines cares que han posat la RLA i la ministeri fiscal. Que no, que no es poden col•lapsar els jutjats per coses que tenen altres formes d'arreglar-se, que la factura no s'aguanta per enlloc i que, davant la possibilitat de condemnar-nos sense quedar clar que fos d'una manera justa, preferia absoldre'ns.
Hem aplaudit. No era a ella, però s'ho ha pensat. Tant és, dins dels malentesos, aquest ha sigut el més banal. S'aplaudia el sentit comú, el que li ha faltat a la RLA que no ha sabut perdre i ha amenaçat amb recórrer. Els contribuents seguirem pagant a aquesta senyora perquè ens intenti deixar a casa quatre dies. Poca feina i molts diners públics per malgastar.
Així hem sortit tal com hem entrat, amb el cap ben alt. Així pensàvem sortir igualment, però ara sense una condemna, per molt tonta que fos.
Quin plaer poder dir a un judici que sí, que has fet el que t'imputen, que lluny d'apenedir-te seguirem fent-ho. Han sigut varies les vegades que això m'ha succeït: insubmissió, okupació, accions directes noviolentes, algunes han arribat a judici, altres s'han arxivat prèviament. Espero poder seguint-ho fent. I si ens continuen donant l'absolució millor, no és el que els hi demanem, però és benvingut.
I pensar en totes les persones que han d'anar a un judici i no tenen la xarxa social per acompanyar-los, per protegir-los, per detectar les factures falses, les mentides institucionals, els enganys socials, la violència estructural que ofega a milers de persones i que acaben sent protagonistes d'una obra que no coneixen el guió i la direcció escènica ja ha decidit el final.
Un post curt a demanda. L'excusa és penjar el vídeo que segueix aquestes lletres. I l'utilitzo d'excusa per cridar que, a l'educació, no hi ha forma d'entendre's. No hi ha una única metodologia bona, però sí que sabem que és el que no funciona per fer una societat plena de persones que pensen, senten, critiquen, que tinguin criteri, habilitats socials i emocionals per sobreviure i, perquè no, transformar aquest món. Som-hi
Com pot ser que hi hagi consens en l'estafa que el poderosos, rics i mandataris ens sotmeten diàriament? i que els estafats no fem res? I és que avui llegia que un dels motius pels que als anys 30 del segle passat es va incrementar i premiar la compra de bens immobles, dit vulgarment la vivenda. El raonament econòmic i polític era que la gent que tenia una hipoteca no acostumava a fer vagues ni protestar, per por a perdre la feina o el salari d'un dia....Us sona?
Avui també llegia com un home que viu al nostre país era estafat pels bancs, aquella època no tan llunyana en que si tenies 100 grams de fuet ja et podien fer una hipoteca, concedint-li tres hipoteques per accedir a la vivenda ell i la seva germana. Aquest senyor té un deute d'uns 300.000 euros per tota la vida, després d'haver perdut els seus estalvis i els pisos que haurà de pagar tot i l'embargament.
Tot el contrari que els estafadors d'alta alcurnia, que no paguen als seus treballadors, cotitzen com operaris en pràctiques i que deuen xifres astronòmiques a la seguretat social. Aquests vividors encara gaudeixen dels seus iots, de les seves cases, del seu fastigós nivell de vida. Així, amb cara de bobo ens quedem quan els contemplen a les fotos i als reportatges on els escoltem la recepta de la moderació i la contenció, quan surten indemnes dels jutjats, a on tenen desenes de causes pendents de judici o d'execució.
O comprovar com les queixes dels funcionaris són diferents si es porta pistola al cinto o no. Avui els sindicats es queixaven que encara falten uns 2000 mossos d'esquadra per fer un bon desplegament. I alguns òrgans del govern els hi han donat la raó. El mestres portem tres anys veient, avisant, cridant i manifestant la retallada de recursos humans als centres junt l'augment de l'alumnat. No nomes no som escoltats sinó que, a més, som acusats de "vagos". Malparits.
Demà tornem a l'escola. Allà on tenim diàriament l'oportunitat d'ensenyar a les generacions, que han de poblar el planeta, a conviure d'una altra manera. El món com el coneixem no només canvia constantment, les crisis s'han de succeir de forma cíclica, tal com han passat al llarg dels anys de capitalisme, i aquestes crisis han de ser molt més profunda del que coneixem fins ara, no només ho dic jo, sinó un senyor anomenat Roubini que s'escolten aquests malparits que en parlava abans. Es tracta de no continuar rebent les conseqüències dels negocis d'aquest grup de lladres i assassins.
Ensenyar a compartir, a ser dignes, a defensar-se, a saber, a comprendre el món, a criticar, a tenir criteri...una feina maca de veritat.
Aquest cap de setmana he tingut el plaer de baixar a la capital de l'estat. Bons amics, el barri de Lavapies en tot el seu esplendor, sense pluja, bons bars...Bé, molt bé. El tema és que, a vegades, els meus viatges per la meseta s'acompanyen de converses sobre allò que allà en diuen el "problema catalán", ay, que me parto!
Converses amb persones que no formen part del cercle més intim i estret, val a dir, sinó del persones que es nodreixen exclusivament dels diaris, ràdios i televisions espanyoles. Unes converses que m'agrada tenir per saber realment i a peu de carrer com està el tema del "problema catalán", un problema que no existeix però molts viuen d'ell. Increïble, però cert. Vaig tenir la mala sort de seure a sopar amb una parella que deien ser d'esquerres ( al principi del PSOE, ara del UPyD, el negoci de la Rosa Diez), pintava bé la cosa ja que vaig adjudicar un cert criteri a la pintoresca parella. I van caure absolutament tots els tòpics sobre Catalunya des de la villa y corte: la marginació de les persones que no parlen català a Catalunya, la persecució dels nens, adults, animals, etc que no tenen el català com a llengua vehicular, la impossibilitat d'aprendre el castellà degut a la repressió d'aquest idioma a Catalunya...no es van deixar ni un!
El clímax va arribar quan li vaig dir que jo havia nascut a Andalusia, allà es va acabar d'indignar i va dir allò de: "lo que es peor es que los que no sois catalanes seais mas catalanes que los mismos catalanes!!" ai!! I jo que això de ser, català, andalús, santboià, baixllobregatenc, tarragoní, vendrellenc o hospitalenc ho porto malament vaig dir, fins aquí hem arribat! Deixa'm ser el que jo vulgui ser i no el que tu vols que jo sigui. I no, em va dir que mal que em pesi em va dir que jo era andalús perquè havia nascut a Andalusia. Pos vale, a sus ordenes, vaig pensar, vaig agafar la cadira i vaig anar a l'altra punta de la taula.
I es que hi ha multitud de persones a la meseta, bombardejades diariament amb la premsa espanyolista, que pensen el que aquesta curiosa parella vomitava. I no els hi faltava raó, el problema que tenim els catalans és que no podem ser el que volem ser, i en el meu cas no és ser català o no català, sinó que hi hagi justicia social, més enllà de la merda de banderes. Ais, Madrid!
Mounth Whitney no és el nom d’una cançó de blues, ni el d’un barri d’alguna ciutat de la costa est americana, ni el d’una església anglicana... o potser sí. Tant és. El que vam saber els habitants de Tarragona fa uns dies és que era el nom d’un vaixell de guerra que venia de l’Iraq. Un dels instruments amb què l’ordre mundial (que ja comença a no ser nou) tenia desplaçats els seus gossos de matar en aquell “teatre d’operacions” on moren centenars de persones cada dia per la seva violència. En aquest cas, el vaixell en qüestió no feia exhibició de grans canons, ni de molts metres, ni de molts milers de soldats que, desprès d’expandir la misèria mortal per un país desconegut per a ells, tornaven a la seva pròpia misèria, qui sap si a contagiar de la seva ruïna humana als que els envoltin i els aguantin. No. El Mounth Whitney és un vaixell de guerra que té com a funció servir com a centre de comandament, per dirigir els mortals objectius intel•ligents, per decidir què s’ataca avui i què s’ataca demà.
I justament va arribar a Tarragona el mateix dimecres que, la justícia d’aquest Estat, volia jutjar a 8 persones per pintar al terra de la ciutat, per dir que estem fartes i cansades de la brutal despesa militar anual. Va ser una escena paradoxal i molt plàstica veure com, al mateix moment en què el vaixell assassí atracava al port de la ciutat, 8 persones esperaven ser jutjades per denunciar el malbaratament de recursos i la construcció d’enginys assassins i clamar per l’ Objecció fiscal a la despesa militar.
I això passa a una ciutat on l’ajuntament diu públicament que defensa la pau, un ajuntament que volia enganyar al comitè que triava la capitalitat cultural europea, amb un eix sobre la pau que possibilitaria que un vaixell ple d’artistes de Tarragona voltés pel Mediterrani pregonant aquest missatge. Una ciutat on van votar 10.000 persones contra la presència de vaixells de guerra al port de Tarragona l’any 2003.
El judici es va suspendre fins el novembre, el vaixell va marxar quatre dies després, però uns i altres tornarem. Nosaltres a pintar el terra i al jutjat, els militars a atracar als ports que buròcrates i polítics amoïnats cedeixen en nom de la pau. La seva pau, la pau dels cementiris.
Fa uns anys, l’anterior alcalde de Tarragona ens va acusar de militaristes mentre ell es declarava antimilitarista i és que, segons ell, els militars defensen la pau i nosaltres intentem imposar la nostra visió. Més enllà de si s’havia pres la medicació aquell dia, que sovint oblidava, aquesta és una visió i un discurs que, dins de l’ordre mundial, va agafant força: que quedi clar qui són els violents. I és que, aquell dimecres d’octubre, uns estaven atracats al port tranquil•lament i altres estàvem esperant ser processats.
Agafo el títol del programa televisiu que va obrir aquest bloc.I es que la setmana passada va ser rica en esdeveniments. Diguem-ne que tot va esclatar (ui! perdó) el dimecres 6 quan a vuit membres de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau ens van intentar jutjar per unes pintades que vam fer al mes de juny, amb l'objectiu de visualitzar la campanya d'objecció fiscal a la despesa militar. Una despesa que a l'estat espanyol puja a 50 milions d'euros diaris en aquest concepte.
La convcatoria al judici va ser un èxit, va venir força premsa i molts amics i amigues a més de gent de l'USTEC, d'IC-V, de CGT...la llàstima va ser que el jutge va decidir no fer-ne el judici perquè li va faltar un paper d'un dels encausats que est troba Colombia per tal de no deixar-lo en indefensió. Un paper que fins el dia anterior no semblava imprescindible. En fí, propera data de judici el 10 de novembre a les 13h05. Us adjunto el retalls de premsa del dia on s'explica el que va passar, a més d'unes fotos pròpies del dia del judici i del dia de l'acció.
I és que ha donat la casualitat que mentre érem a seu judicial feia la seva entrada al port de Tarragona un vaixell ianqui que venia directament de l'Iraq, el Mounth Whitney, un vaixell logístic militar, aquell que diu on han de caure les bombes intel·ligents (perdó per l'oxymoron).
Així, a més de treure el comunicat que us adjunto més abaix, vam estar quatre dies repartint octavetes i enganxines pel centre de Tarragona amb la doble funció d'avisar a la ciutadania i de poder informar als soldats americans que no eren benvinguts, de forma pacífica es clar.
Crec que els dos objectius es van assolir mínimament: de les més de 1000 octavetes repartides una desena va caure a mans militars americanes. Poca cosa pel mal que fan, cert.
Per acabar us deixo amb el comunicat sobre l'arribada del Mounth Whitney:
"Aquest matí ha coincidit en el temps la paradoxa militarista de la ciutat de Tarragona: mentre es jutjava a 8 antimilitaristas de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau per denunciar la despesa militar (50 milions d’euros diaris a l’estat espanyol) la ciutat, que es va declarar fa uns anys ciutat de la pau, continua acollint vaixells de guerra, aquesta vegada en “escala de rutina” ha atracat el Mount Whitney, vaixell de la VI flota nord-americana. La rutina es refereix a ocupar països, assassinar innocents, robar recursos... La rutina d’aquests soldats a Tarragona serà més semblant al repòs del guerrer, un parèntesi per oblidar i esborrar del cap dels militars els horrors sembrats a l’Iraq.
Des de la Coordinadora volem manifestar el nostre continuat rebuig a aquesta presència militar, un sentiment que creiem molt estés entre la ciutadania de Tarragona tal com van manifestar les més de 10000 persones que s’oposaven als vaixells de guerra en el marc de la consulta contra la guerra del 2003, les multitudinàries manifestacions contra la guerra del mateix any, i les prop de 5500 signatures contra l’arribada de vaixells militars a Tarragona el 2004.
Exigim de les autoritats civils que siguin coherents amb els seus discursos i decisions, una ciutat que forma part de la red internacional de “Mayors for peace” , que volia assolir la capitalitat europea de la cultura amb un discurs de pau enviant vaixells culturals pel Mediterrani, que va aprovar a un ple municipal al Febrer de l’any 2003 que és una “ciutat contra la guerra”... Des dels moviments socials i la ciutadania en general continuarem cridant No a les guerres i a les seves eines de matar. Fora vaixells de guerra del port de Tarragona".
Lluny de negar l'evidència, afirmem la major: prou de despesa militar!!
