fets i reflexions que no donen per més que uns apunts o un estona de xerrameca. De l'escola, dels moviments socials, del carrer... Tant és.
Benvinguts i benvingudes!
Fa dos anys que Dents i ungles navega per les ones radiofòniques del
Camp de Tarragona, en directe des de Reus, tots els dilluns de 20h a 21h, a
6punt Ràdio.
La Maria porta dos anys llegint poesia, dos anys preparant immensos programes que aquesta
dona vesteix amb la seva preciosa veu i maquilla amb una acurada selecció musical. Tanta immensitat com humilitat. Així
que, tot esperant que un dia obri a la llum el bloc que ja està vestit, a
partir d'ara penjaré en aquest modest bloc els arxius que, metòdicament, penja
i envia a tot aquell que li demana.
Gràcies Maria!
Emyli Dickison
Textos: Antologia de la poesia lírica nord-americana (Trad. d'Agustí Bartra); Poemas (Trad. de Margarita Ardanaz, 2000); Crónica de plata (poemas escogidos) (Trad. de Manuel Villar Raso, 2001)
Música: Agnès Vesterman, Bertrand Giraud - Kodály ("Épigrammes Printemps"); Tigran Hamasyan ("Shogher Jan (Dear Shogher)"); Adele ("Hometown Glory", "Lovesong"); Jorge Grundman ("Surviving a Son's Suicide I. Browsing His Childhood Photographs", "Surviving a Son's Suicide II. Remembering His Awkward Age"); Elena Kats-Cherning ("Calliope Dreaming"); Krystle Warren ("Sunday Confort"); Sandrine Piau - Le Premier Cri ("The First Cry"); Sandrine Piau - Vivaldi ("Nisi Dominus RV 608: 'Cum dederit'"); Paolo Fressu ("Fellini"); Rachel's ("Promenade"); Collapse Under The Empire ("Find A Place To Be Safe"); Jordi Rossinyol ("Solo sueño").
Una poeta per viatjar lluny sense sortir de l'habitació. Amb la col·laboració d'Isabel Pemjan.
Aviat farà 10 anys de l’assassinat de la Rachel Corrie
a Rafah, a la franja de Gaza. I la justícia israelià ja ha emes una sentència
sobre la denuncia que la família de l’activista de l’ISM (Moviment de
Solidaritat Internacional) va interposar contra el ministeri de Defensa
israelià.
Un bulldozer es dirigeix a un enderrocament de casa palestina
Un país tan democràtic com Israel havia d’assumir un
judici on es poses en dubte la legalitat de la seva actuació, en aquest cas
l’assassinat de la Rachel. Recordem que aquesta activista ianqui de 23 anys es
trobava davant d’una casa que l’exèrcit israelià volia enderrocar legalment i
que no va fer cas de la crida dels soldats a retirar-se de la zona. Ella,
conscientment, va decidir trencar la legalitat i es va quedar dins del que
l’exèrcit israelià denomina “zona militar tancada”.
La sentència del jutge Oded Gershon diu que va ser un
“accident desafortunat” ja que el conductor de l’excavadora no va actuar de
mala fe, donada la limitada visibilitat des de la cabina. Tant és que la Rachel
portés una armilla fluorescent i un megàfon a la mà, ja sabem el sorollo que
fan aquestes bèsties. Per acabar el jutge diu a la seva sentència que “ella no
es va allunyar de l’àrea protegida com faria qualsevol persona”.
Un grup d'internacionals observem com enderroquen una casa palestina
No deixa paradoxal que sigui un país com Israel el que
actuï d’aquesta manera. Si els conductors dels milers de trens, que van
deportar jueus a camps de concentració nazis, haguessin decidit no seguir les
ordres que, legalment, els seus superiors els hi donaven, podríem estar parlant
d’una altra història. No ho vam fer, o no en queda constància que cap d’ells
decidís desobeir unes ordres com aquelles.
Definitivament en Rachel Corrie, al igual que totes
les persones que es juguen la vida per desobeir un ordre injust i ordres que
van en contra de la dignitat humana i la justícia social, no és qualsevol
persona. Són persones necessàries per trencar els sistemes polítics i econòmics
hegemònics basats en la força militar i la violència econòmica, quasi sempre a
favor d’una minoria.
No penseu que l’estat d’Israel no va fer comissions
d’investigació, ni que al judici va haver-hi vexacions de la legalitat. Tot va
ser legal, tant que la mateixa mare de la Rachel va dir que “Des del primer
moment vam tenir clar que aquí el sistema protegeix als soldats i els hi proporciona
impunitat legal a expenses dels civils”.
Així va quedar la casa palestina...
Fins i tot va haver una investigació interna de
l’exèrcit israelià al mateix 2003 on es va determinar que les tropes no havien
tingut cap responsabilitat en l’assassinat de la Rachel. Una “investigació complerta,
creïble i transparent” que
l’Ariel Sharon, primer ministre a l’època, va prometre al G.W. Bush, llavors
president dels EEUU. Tot ben legal amb persones de paraula i bona fe com podeu
veure.
Segurament s’entén millor el que va
succeir davant d’aquella casa palestina després d’escoltar a un soldat israelià
al judici, un encarregat de l’entrenament de les tropes que va dir que “ a una
guerra no hi ha civils. Quan escrius un manual de procediments és per a la
guerra”.
Comencem a entendre el planeta com un
immens camp de batalla onhi ha soldats
armats i persones susceptibles de trencar la legalitat que ofega i vol
empresonar.
Toni Álvarez
Columna de la Bala perduda a la revista Catalunya del mes d'octubre del 2012
Aquesta és la columna Bala perduda de la revista Catalunya, corresponent al número de setembre del 2012.
Lògica militar.
Perdoneu l’oxímoron del títol però el
mes d’agost ens ha portat una noticia que podria semblant sorprenent. Però que,
com veureu, té la seva lògica. Militar, es clar.
I és que el Tribunal Supremo ha
rebaixat la condemna a un sergent de l’exèrcit espanyol que va pegar a la seva
esposa. Un altre cas de misogínia i masclisme a la judicatura pensareu i segurament no anirem
errats, però aquesta vegada podem afegir algun altre indicador de com es pensa
dins del cap d’alguns togats.
Bush seguint la lectura amb el llibre del revés...
A aquest suboficial de l’exèrcit
espanyol el van condemnar al 2008 a nou mesos i un dia de presó al jutjat de lo
penal nº 21 de Madrid, a més de prohibir-lo portar armes al llarg de dos anys.
Sentència que va ser refermada per l’Audiència Provincial un any després. Arrel de la sentencia, el Ministeri de defensa
va obrir un expedient disciplinari per "haber sido condenado por sentencia firme en
aplicación de disposiciones distintas al Código Penal Militar, por un delito
cometido con dolo que lleve aparejada la pena de prisión". Així al valent sergent li van
caure 9 mesos i 1 dia de suspensió de feina que no va dubtar en recórrer
ja que, una cosa és tenir una condemna de presó (que no implicava complir per
la durada) i continuar “treballant” i l’altra és que et sancionin per a
treballar. Així va interposar un recurs contencioso-militar davant la
Sala Quinta del Supremo que torna a donar la raó als tribunals anteriors i al
ministeri de defensa “por "la
gravedad e indignidad de su comportamiento".
Però la sentència
d’aquest tribunal concreta que “(...) hay
que valorar positivamente la infrecuente circunstancia de que el suboficial hoy
demandante se encuentre en posesión de varias condecoraciones, distintivos y
Menciones Honoríficas, así como su acostumbrada o asidua participación en
operaciones de mantenimiento de la paz en un escenario de la dificultad y
peligrosidad de Afganistán, en el que resulta frecuente que los participantes
en tales operaciones hayan necesidad de acudir al empleo de la fuerza
armada".
Vaja, que a aquest
condecorat sergent, acostumat com estava per la seva feina a fer ús de la força,
li resulta normal arreglar certs assumptes amb violència, execrable diu el
tribunal, es clar, però empentat per una feina que li exigeix fer-ho. És el preu
de la pau, si vols estar tranquil·la a casa, millor callada. Si
vols implantar la pau, millor fer-ho a bombassos. És la lògica militar que, en
aquest cas, li ha servit al valerós militar per a veure reduïda la seva condemna.
La Sala Quinta
del Tribunal Supremo va rebaixar a cinc mesos de suspensió de feina al entendre
que nou mesos era una extensió “absolutamente
desproporcionada" analitzats els fets, tot i que el propi tribunal els
califica “ de indignos, graves y
repudiables”, poc abans d’anomenar a la sentència una llarga llista de
condecoracions i mèrits militars del valerós soldat espanyol. L’ardor guerrero
manifestat pel sergent ha trobat algú que entengués que necessitava un bon repòs
del guerrero.
Anar camí de la plaça de la Font en un primer diumenge de
mes i que sigui setembre. Fer vaga, i que sigui setembre. Retrobar-se, i
que ja sigui al setembre. Trobar a faltar, és setembre.
Dur i remogut, no només per trobar a faltar als estimats que
van marxar i que hi són, cada dia, presents per no oblidar que tot està per fer
i és possible. Dur perquè, quan cau la que cau, quan som el que som, no veig
més que perplexitat i astorament, por i paràlisi.
Amb banderes de 15 per 20 metres, lemes simplistes i el
suport del grup Godó ens han tornat ha guanyar la partida les elits que ens robaven,
ens roben i ens continuaran robant. Difícil serà que en tornem a escoltar de les
retallades sense que la paraula màgica sigui al mig. Ara els dolents són els
de fora, ens roben altres, bona jugada Mas.
Temps durs, molt durs. Vagues que volen obrir nous processos
però que ara per ara són simbòliques de cara enfora, tot i que la remor corre
per dins. No estem habituats que al nostre país convoquin les vagues els
treballadors, però així ha passat amb la vaga que es va convocar el primer dia
del curs 2012 -13 i la vaga indefinida discontinua que hi ha convocada pels
dies 26 o 27 de setembre. Des de l’any 1979 no es convocava una vaga el primer
dia de curs. Una dada rellevant de la situació que assola l’ensenyament al
nostre país i que els sindicats majoritaris, malauradament, no veuen prou
significativa per mullar-se més. Certa és la inacció del col·lectiu docent
davant del ERO encobert que ha deixat a 3000 docents sense feina o amb una precarietat
absoluta. I no parlem de la qualitat de l’ensenyament, aquella equació que la
consellera Rigausoluciona amb la
paraula qualitat, després de despatxar a 3000 docents i absorbir a 30000
alumnes més. Aquest és el seu govern, el govern dels millors, del
desmantellament de la sanitat i l’educaciópública, no oblidem i, sobretot, no consentim per moltes estelades que
ens plantin al davant.
Mentre seguirem, tot i ser setembre, endavant, ben envoltat,
sempre cuidat...
Septiembre cridan Los Enemigos, amb amargor i sarcasme. Mort i ràbia. Allà hi érem aquell març de fa 10 anys, a la Sala Razmatazz, mirant, escoltant i gaudint. Tornarem....
s'ha acabat el mes d'agost. Un agost que ens ha sacsejat amb
la mort del Josep Maria Yago i l'Elvira. Parlo en plural perquè som moltes les
persones que ens hem quedat orfes, que ens hem quedat sense la persistència
d'un i la dolçor de l'altra.
Dos mestres, en Yago de la militància i la coherència i
l'Elvira de l'amor i la tendresa. I això no treu que intercanviessin aquests
papers o que afegim d'altres com la fermesa i la capacitat d'enraonar i
escoltar, d'acompanyar i estimar. I riure molt.
Els trobarem molt a faltar, els primers diumenges de mes al
Paraules per la Pau a la Plaça de la Font de Tarragona, a les manifestacions i
concentracions per una educació pública digna, a qualsevol acte, presentació o
performance per defensar els drets humans i la justícia social a Tarragona.
Fent un cafè o una birreta, a una assemblea, a qualsevol dinar...
Els trobarem molt a faltar però continuarem amb la tasca que
ens van ensenyar a fer, no ho dubteu, seguirem perquè això és el que haurien
fet ells.
Us deixo dos textos, el primer és el que el Jordi Martí va
fer pel Yago i que diu negre sobre blanc el que sentíem els que vam poder
compartir amb el Josep Maria militància i amistat. El segon és el text que vaig
llegir a la cerimònia d'acomiadament de l'Elvira. Textos que, com diu el Jordi,
ens agradaria no haver-los de fer mai.
Hi ha textos
que mai no hauria volgut escriure. Aquest és un d'ells. I tanmateix
feia mesos i potser anys que sabia que l'escriuria, que sabia que
parlaria d'un company que ara ja no hi és, que s'ha mort i mai no hi
tornarà a ser. Perquè ahir es va morir el Josep Maria Yago. Ahir ens va
deixar, sense voler però per sempre, el Yago.
Podria fer nostàlgia i sé que és el que
el cos em demana però intentaré no fer-ne perquè, tal com deia ell, si
es fa ha de quedar una cosa digna. I hi quedarà, tot i que no em penso
estalviar ni una sola llàgrima, ni una sola copa de vi, ni un sol glop
de calvados. I perdoneu-me l'humor en un text necrològic com aquest però
pensar en el Josep Maria i no riure en algun moment és com pensar en el
mar i no mullar-se: impossible i absurd. Per viure cal riure, sinó
serem sempre una colla d'amargats, i això sí que no.
Josep Maria celebrant la vida
El
primer cop que vaig tenir notícia del Josep Maria va ser per unes
curioses pancartes que algú penjava en un balcó de la plaça de la Font
en què es parlava de la lluita antiglobalitzadora. Les pancartes eren
curioses perquè no coneixíem qui les penjava fins que van saber que allà
hi vivia el Josep Maria, un que ens sonava però que coneixíem poquet.
Bé, jo el coneixia de feia anys, de quan amb el Romà i altra gent ens
van convidar, a la gent del Col·lectiu Priorat-Chiapas, a una entrevista
a un programa que feien a Tarragona Ràdio sobre antimilitarisme o
pacifisme o contra la guerra de Bòsnia o les guerres de Yugoslàvia, i
que com sempre passa havia crescut.... No van caldre presentacions. En
quatre dies érem de la mateixa colla política (tot i que ell mantenia la
seva afiliació a CCOO, que deixaria amb el temps i es transformaria en
anarcosindicalista, sense que ni un sol cop jo li digués que aquell era
“el camí recte”)i quan parlo de política parlo de política, no de
partits. Ell em deia a mi que jo era “el seny ordenador de l'anarquisme
tarragoní” i em feia una mica de ràbia perquè jo de seny, poc, però li
comportava si a canvi, quan acabaven les assemblees, qualsevol de les
que compartíem, fèiem cap a l'Azu, amb el Marc del Jesús i altres, i
xerràvem de tot i més sense manies i tot ben regat amb cervesa, vi i
calvados, la seva beguda perquè ja la bevia el Pepe Carvallo i,
sobretot, perquè era i és bona bona.
Allí, en aquelles taules i
amb el Marc i el Josep Maria, i no fa mil anys, hi vaig descobrir que no
cal ser germà d'algú per sentir-se'n i que no cal ser milionari per
quedar content del que s'ha menjat sobretot si les paraules que ho han
acompanyat han estat reconfortants, intel·ligents i pensades abans de
sortir de la boca. El Yago llegia molt i tenia una cultura
cinematogràfica àmplia i mai estàndard. Per això parlar amb ell era
omplir-se de saviesa i, sobretot, de coneixement. I parlàvem de cinema,
de Bergman, de poesia i de revolució. Sí, de revolució, no “dels millors
gestors per l'esquerra” sinó de revolució.
centenari del full Paraules per la Pau
Jo vaig veure el
Josep Maria evolucionar i esdevenir cada cop més crític i això, què
voleu que us digui, m'emocionava. Crític, lliure i llibertari, sense
caure mai en els dogmes anarquistes, que són com la resta de dogmes: una
merda. Que una persona de la seva edat (i de la que sigui) fos capaç de
fer autocrítica, pensar els errors de la seva generació i adoptar i
prendre camins que la majoria social qualifica d'”antisistema” a mi
m'enorgullia i em feia pensar que no anàvem tan desencaminats si algú
amb el seu cap no només coincidia teòricament amb nosaltres sinó que
passava a esdevenir part de... Ens vam llençar pel cap quilos de pintura
vermella a l'estand de l'Exèrcit al Saló de l'Ensenyament de Barcelona,
vam acompanyar els companys encadenats al balcó de l'Ajuntament de
Tarragona contra els vaixells de guerra a Tarragona, vam viure les
assemblees de la primera okupació a Tarragona des de feia deu anys a la
Colomera, amb tota la gent de Felanitx i altres, vam defensar
l'alliberament de la Núria Pórtulas davant dels qui es deien companys i
en aquell cas no ho van ser, vam ser diumenges i diumenges a la plaça de
la Font a dir (sense permís ni pensament de demanar-ne) que no volem
vaixells de guerra a Tarragona ni exèrcits al món, i vam esdevenir
pràctics de l'acció directa, de la desobediència civil i de l'actitud
vital davant la vida que cal tenir per no esdevenir estàtua de sal. I
ara arriba el silenci, un silenci que el Josep Maria va preparar
conscientment, per això es va donar de baixa de l'Església Catòlica fa
uns anys, tot i no renunciar a un misticisme propi que el reconfortava. I
per això va ser ell qui va muntar la seva pròpia cerimònia de comiat.
Una cerimònia que responia a la seva voluntat de fer sempre les coses
amb dignitat, ben fetes, no de pressa i corrents, sinó plenament
organitzades i que quedessin bé. Fa poques setmanes el vaig anar a veure
i li vaig portar un dels números del fanzine “Tàrraco Profana”,
segurament la millor publicació de creació dissident que ha tingut
aquesta ciutat en anys. Se'ls va mirar i em va dir que estava bé, que hi
havia qui seguia. I tant! Contra aquest silenci queden les seves
paraules i la voluntat pública de fer com diuen els Obrint Pas en aquest
tema que enllaçava el Marc i que els de València dedicaren a la seva
mestra Mavi Dolç. Seguirem, Josep Maria, seguirem!!!
“Amb la tendresa que ens deixares amb les coses senzilles amb la terra entre els dits seguirem.
Amb l'enyorança a les finestres amb les cançons d'Ovidi amb les lluites d'ahir, seguirem.
Amb la il·lusió que desbordaves amb les paraules vives amb els somnis humils seguirem.
Amb tot allò que construïres amb les banderes velles d'un país clandestí, seguirem.
Seguirem! encara amb la mateix coratge Seguirem! encara amb la mateixa il·lusió Seguirem! encara amb el mateix empenta Seguirem!
Encara amb la mateixa passió fidels a aquell somriure que mai no oblidarem camí de la victòria, seguim, seguirem.
Amb els estels que encara brillen amb els records que ens porten amb el cel ple de nit, seguirem.
Amb l'emoció del primer dia amb la gent que t'estima amb l'esforç compartit, seguirem.
Amb les batalles quotidianes amb les guerres de sempre amb el teu compromís, seguirem.
Amb tot allò que defensares amb un somriure als llavis amb un foc sota el pit, seguirem.”
"Seguirem", d'Obrint Pas
Estimada Elvira...
L’ofici més maco del món li deia a treballar de mestra. Ja
ho sabeu. Una feina que traspuava un horari i unes parets. L’amor amb el que vivia
l’acompanyament i aprenentatge de la canalla era el mateix que ens dedicava a
totes nosaltres, petits i grans, mestres oferroviaris, família i amics...
Compromís i tendresa en la defensa de lainfància, la mateixa canalla que l’aturava pel carrer per
saludar-la. Fermesa i persistència en
defensar l’ensenyament públicpel que
tant ha lluitat per dignificar i construir, dia rere dia.
en Joan i l'Elvira a un PxP
Presència. Sense dogmes,ni banderes, amb les sigles com a excusa per trobar-se amb persones, amb
la gent, per organitzar-se, aprendre i compartir, amb l’amor i el respecte com
a estratègia irrenunciable.
Estimada mestra, gràcies pel teu exemple, per la teva
empenta, pel teu suport.
No suplirem la teva presència per moltes xapes i samarretes
que ens posem, però ens ajudarà, com deia el poeta, a recordar que tot està per
fer i tot és possible.
