...i per tant el món. Aquest dissabte ens van arreplegar 300 mestres, pares i mares a Girona, atrets pel ferum a canvi, per olorar experiències que funcionen, per tocar a gent que treballa en projectes d'escola més enllà de la innovació. Ens ha de fer pensar que la jornada era pensada per ser 60 persones, vam ser 300 i volien venir 250 persones més que es van quedar fora.
Vaig escoltar coses molt interessants que em va ajudar a refermar molt el que pensem una quanta gent. Malauradament, d'aquest pensament a l'acció encara queda un camí, però reconforta un mica el fet d'estar ben envoltat. En qualsevol cas, va ser molt revelador com, des de dins de l'escola pública, cada vegada més hi ha projectes que es podrien anomenar alternatius i que podria semblar que tinguessin un ideari lliure.
També es van dir algunes trampes, algunes des del sector oficial, diguem del inspector d'educació. Així, quan diu que la Constitució recull que qualsevol grup de persones pot fer una escola privada amb el seu ideari, li podríem dir que, quan això ha succeït les traves burocràtiques del departament d'educació han sigut molt fortes, i en molts casos insalvables. Si parlem de diners no cal més que pensar en quin tipus d'escoles privades estan concertades i, per tant, pagades pels contribuents. De fet, des de que es va aprovar la LEC a Catalunya impera el servei educatiu de Catalunya, l'invent que homogeneïtza econòmicament a les escoles de Catalunya, siguin públiques o privades. Dic econòmicament perquè després les privades concertades poden continuar segregant per sexe, reservant-se el dret d'admissió, potenciant el seu ideari religiós... No oblideu aquest nom: servei educatiu de Catalunya.
Bé, l'altre trampa va ser dir que els mestres tenim tot el poder a les nostres mans. Això dit per un mestre sona transgressor, dit per l'administració sona a burla. I es que te tota la raó que els mestres podem fer els horaris, els itineraris, podem fer servir propostes metodològiques transgressores però emparades a la llei...Però que moltes vegades són aquests personatges ( i no dic el bon home inspector que va venir) qui ja cuiden prou que la cosa no es destaroti gaire, qui aplaca les queixes familiars que no comprenen aquestes formes de fer sense llibres i sense "normalitat", qui dona instruccions a les direccions a "acompanyar" el bon funcionament del centre i dels seus treballadors, qui fa informes favorables o desfavorables, qui apaga focs...
I sí, tenim el poder de decidir moltes coses, cal tenir-lo molt clar i, com bé va dir l'inspector, saber-se les lleis. I plantar cara, explicar les coses, tractar a tothom de forma horitzontal, i compromís, i escoltar...
Queden moltes coses a fer, a aprendre, a discutir, a explicar, però és moment d'anar-se traient la por, no ja d'equivocar-nos, sinó la de les males cares, dels comentaris despectius, de la por que intentaren contagiar-nos els que no volen experimentar i fer el procés de desaprendre el que no hem aprés enlloc, però que apliquen com si fos una ciència inqüestionable. No cedir a aquest xantatge i ambient que ve directament dels anys foscos del dictador i que s'atreveix a treure pit com si els sistemes educatius actuals funcionessin.
Ahir, però, va ser un dia d'agafar aquesta energia que al dia a dia necessitem per continuar confiant que no estem massa sols, pels que pensem que els RRI, Normatives, etc són l'escut dels que necessiten justificar les errades per la via administrativa i no de la raó, pels que volem pensar l'escola cada dia que estem en ella i que comptem amb els principals protagonistes d'una escola: la canalla. No ho oblidem!
Horitzontalitat, emoció, alegria, experimentar, provar, arriscar, desobediència, resistència, amor, respecte, infància, família, mestra, escola, pública, lliure, donar, escoltar, compromís...moltes van ser les paraules que van sonar a Girona.
Fets i paraules que també sonen a Tarragona, potser no cal anar tan lluny per trobar-se, oi?
No tot és desar somnis pels calaixos
No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.
Miquel Martí i Pol
El Cabrero també ho diu molt clar, a la seva manera.
El Cabrero també ho diu molt clar, a la seva manera.
Va ser un goig! Josele
ResponElimina