Fum

Estimades i estimats,

Avui m'ha arribat una carta del president de la Generalitat de Catalunya, tot i que als seus i a ell mateix li agrada autodenominar-se President de Catalunya. El cas és que m'avisa que em prepari, que la situació al país és excepcionals i així seran les mesures que es veuen obligats a emprendre: excepcional, tot i que costin d'entendre. Pos vale, que vinguin, com que ja està avisat que no les entendrem potser hem de fer coses excepcionals, com ell molt bé preveu.

De coses excepcionals fa molt temps que hi ha gent que en fa, ja ho sabeu. Fa dues setmanes vam tenir la sort de rebre a Tarragona a un petit grupet de refugiats afganesos que formen part de la petita comunitat afganesa de Catalunya, una seixantena de persones en total. Van venir per fer un parell de sopars-fòrum on recollir diners per l'autogestió del grup i per enviar uns caperons a uns orfes de Kabul. És difícil entendre com, persones que viuen en una fragilitat econòmica immensa, són capaces de posar el seu temps i la seva força de treball pels demés. Afegim a la fragilitat econòmica les històries personals de fugida, ruptura i canvi cultural. I la inestabilitat documental. Poques coses hi ha que desencoratgen més, que veure l'interior de la cartera d'una refugiada política, un vuit ple de vida a oblidar o, si més no, a ocultar. Un cap de setmana molt ric amb la Reja, el Rahman, la Shoa, la Zokhora i el germà del Ramshid, juntament amb tota la gent que va pasar pel sopar solidari al local de la Cuculmeca, més de 80 persones. Riquesa feta amb amor i aliments.

Refugiats d'un altre conflicte i de la historia en general són uns que viuen a dalt d'una muntanya a Calafell. Expulsats d'un lloc impossible per a ells, arribats a una terra que havia de ser rica per a ells, desheretats d'una riquesa que van tocar alguns dies i va dibuixar en el sostre d'una casa massa freda per les temperatures i les absències. Avui tocava omplir una mica la nevera i els cors gelats, ni que sigui amb un berenar per saber les darreres noticies. Desgràcies, que a tu i a mi farien agafar un estres durant una bona temporada, són explicades pausadament i amb un soniquete final de "que hago yo?" Com que no tinc resposta, intento desviar la mirada. Aquest vergonyós interval de temps es dona com a bo, com ajuda per la mare refugiada sense molts papers.

Fan olor a fum. Cremen el que poden i troben pels voltants de la casa. El nen baixa a escola cada dia amb l'olor a fum i, el que fa milers d'anys, va significar un pas definitiu en la història de la humanitat avui en dia és motiu de silenciós i discret rebuig. El fumat, aliè al rebuig, continua somrient a tothom, sense saber que, és el que als pudents els va fer arribar a on són, el que provoca un rebuig invisible i algun comentari sonor.

Paradoxa o involució. Ara que anem dutxats cada dia, amb olor a perfums, nets i amb calor de calefacció, oblidem que va haver molts dies de la història de la humanitat que tot era com el que rebutgem inconscientment, com si volguéssim oblidar el nostre passat, d'on venim, qui som, que hem de fer...Brutal paradoxa d'on som avui. Ho solucionarem amb una colònia contra estereotips i pobresa emocional.

Tornant a la carta del convergent Mas, no cal que em regali vaselina, vingui de cara, sense circumloquis, dient clar que, el que vol, es continuar enriquint als seus amics i amigues. Som molts que plantarem cara, que continuarem fent olor a fum, amb memòria històrica i personal, moltes mirades complices que han compartit dinars, sopars, esmorzars, paellas, cafés...Gent rica i amb molta sort. Poderosos, no són ells, som nosaltres. I, a més, som més senyor Mas.