dilluns, 28 de febrer del 2011

Ara

Article publicat de la Bala perduda de la revista Catalunya/Papers del mes de març i a la columna memòria invisible del full de la coordinadora Tgn patrimoni de la pau del mes de març.


Si als analistes polítics els hi està costant agafar la dimensió i la mida del que es cou pel nord d’Àfrica amb les revolucions on-line imagineu a aquest humil columnista que, com li diu sa mare, no s’entera la missa la meitat.

Curiós que el focus mediàtic hagi girat cap allà, quan porten molts anys de revoltes, d’una o altra manera, sense ser escoltades més enllà del públic local. Mítiques són les matances d’Argelia, les presons del Magreb i les causes judicials (si les hi ha) que porten als activistes allà, ves a saber quan de temps. Les manifestacions reprimides a cop de trets i gasos, els governs sàtrapes i dictatorials acollits a cimeres internacionals com un més dels governants mundials. I ara, justament ara, s’ha acabat. O això diuen per la tele, es clar.

Un que no s’entera molt, però que no creu en les casualitats, veu com aquests governs que sembla que cauen han estat armats militar i policialment per aquests governs que ara s’alegren que caiguin. També és casualitat que quan participessin en aquetes cimeres multitudinàries i fotogràfiques no els qüestionessin aquestes pràctiques tan “antidemocràtiques”. No és que ara, els líders polítics europeus estiguin perdent el cul en no res, senzillament s’han quedat una mica amb el cul enlaire.

Malauradament aquestes protestes porten molts anys fent-se i reprimint-se davant el silenci de la comunitat internacional, bàsicament aquells que no donen llum i visibilitat als immolats, als reprimits, als tancats a presons immundes. Ara s’ha donat aquesta visibilitat i aquest moviment ha crescut davant la possibilitat real de canviar de sàtrapa, sí, dic canviar. Estaria bé que no enganyéssim als nostre germans àrabs, ara el podran triar democràticament, cosa que alleugereix molt l’ànima, però no els estils de guanyar-se la vida de cadascú dels habitants d’aquests estats: pobres de solemnitat, pobres, explotats, treballadors empobrits, rics, polítics, militars i religiosos. No canviaran les escales i els recursos de bàndol.

A l’estat espanyol és el que va passar quan el nostre sàtrapa es va morir al llit, amb permís dels militars, es clar. Les multinacionals que controlen el món, qui decideixen quina fitxa del tauler es mou han decidit, ves a saber perquè, s’ha mogut el cavall àrab, un moviment arriscat per les ganes de la població àrab a canviar, a treure’s de sobre sàtrapes desfasats i massa cremats, evidents. Ja veurem com els convencen que no pateixin que, els que vindran, seran millor, que els triaran ells. Com aquí. Mentre els mandamases es continuaran trobant a les catifes vermelles dels seus palaus, nosaltres ens conformem amb trobar-nos al carrer, junts. Ja sabeu per a què.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada