L'Antònia, el Luis i el Robert

Ahir vaig estar dinant amb l'Antònia, el Lluís i el Robert. Havia de venir la Montse, però un mal de panxa inoportú no la va deixar. Ells van ser companys de feina quan era jardiner, ara són amics que ens retrobem quan podem, normalment en aquesta època estival i fent un viatget per algun lloc de les Espanyes. Aquest any, l'home que odiava els mestres, en Maragall, ha fet impossible que fem aquest viatge. Ja el farem.

Admiro a aquests amics, molt. Gent que matina cada dia perquè a les set han d'estar a puesto, gent que treballa vuit hores cada dia, persones que treballen molt i molt, dignament, per un sou just. En tota l'amplitud de la paraula...

 

I és que, els meus amics, tenen un certificat. Es suposa que per això cobren just, molt just, per tota la feina que fan. I gràcies. Ahir m'explicaven els nous contractes que han fet alguns ajuntament amb el Ventall, els grup dels 30, els del 70, tants per cent de la partició amb una altra empresa de neteja per continuar mantenint la feina d'un munt de gent que, d'altra manera seria dificil que la tingués. I es que tenir un certificat d'aquest pot suposar moltes coses, sobretot a nivell laboral. Perquè a nivell personal i social, i ho dic amb coneixement de causa, no hi ha diferències dins de la diversitat que hi ha a la vida humana. Un altre dia en parlarem del que suposa el món laboral i la presumpta discapacitat, de com la LISMI, una llei feta  l'any 82 és saltada i ignorada vilment.

Els meus amics són molt bon treballadors, responsables, exigents amb la feina, coneixedors del seu  ofici de jardiner. Ara els hi espera un estiu a tope perquè els "veraneantes" mengin el seu arròs amb sorra i el gelat de mango, es torrin al llarg del dia amb el sol i amb el cubata a la nit, i tot en un carrer sense males herbes i amb la gespa ben tallada. Dignes, els meus amics són treballadors molt dignes i eficaços amb un sou massa just.