divendres, 8 de juliol de 2011

La Ginesta


Tornava en cotxe i  m'autoconvencia que el que pensava en aquell moment ho havia de fer públic i dir-ho en veu alta. Vaig arribar a casa i ja em faltava el temps per escriure el nom de totes les persones que els darrers tres anys m'heu acompanyat a la meva trajectòria professional a l'escola La Ginesta de Segur de Calafell. Són tantes...per això no possaré noms, sinó gestos que cadascú sabrà reconeixer i és que, el dia a dia a una escola, és d'un viu que fa que cada dia sigui diferent, enriquidor i gustós per cadascú dels que passem una estona a dins d'ella. Obviament, no tothom pensa així. Tant em dona, la gent que estimo sí. La resta te un problema.

En aquests dies d'acomiadament he vist molt llàgrimes, alegria i tristesa barrejada, però sobretot dignitat, molta dignitat. La de mestres que estan orgulloses de la feina feta que, quan s'han recuperat del mal trangul d'acomiadar nens i families, han de canviar d'escola. 

Un curs més m'ha agradat conèixer gent que estima la seva feina, que comparteix el que sap i el que volen aprendre, que et mira cada dia als ulls i et diu bon dia. Gent que no té por de dir el que pensa, però que no t'ho escupen al dir-t'ho. Companys amb els que discutir sense resentiment, sense voler guanyar ni perdre.

I una vegada més ha sigut increible aquest moment màgic de dir adeu. Hauria de dir moments, primer el reconeixement a l'espai del vaixell dels tresors per part de nens i families, és molt gratificant tirar enrera en el temps i veure com hem canviat, com han crescut, com hem aprés. I que entre tots ho valorem així de bé. 

I les companyes i companys, omplint les oides, la ment i el sac de les emocions de paraules belles, de gratituds immerescudes, de somriures complices, de records dels mals momenst viscuts i sobrepassats, de les flipades d'alguns/es, de  les converses pseudosubversives, de l'aprendre a treballar amb dignitat.

el vaixell dels tresors, el darrer dia a la Ginesta
Tornava en cotxe del meu darrer dia de La Ginesta, amb el pilot automàticposat, fruit de fer durant tres anys el mateix camí dos vegades al dia, i pensava que tot allò que estava sentint s'havia de dir i escriure. I no ho podré fer perquè allò que pensava i sentia només podia ser dit en aquell moment, massa intens com per fer una o mil ratlles per esplicar-ho. Hauria de tornar a destinar aquelles estones de dubtes i xerrameca, amb les seves mirades, per intentar explicar-ho. És a dir, tornar-lo a viure i explicar en temps real el que sentia quan em coordinava amb tu, quan m'explicaves el que t'amoinava, quan recercaves un parell d'orelles on dipositar una mica de ràbia perduda, o aquell toc a l'espatlla quan et pesava el dia amb les seves consequències. Aquell somriure que em destinaves quan ens creuavem pel passadí, "ese Toni" que cridaves quan passaves per la classe, la mirada de cansament que trobava la meva de desconcert quan havia tempesta al mar on ha navegat el vaixell dels tresors, el xiuxiugeig previ i posterior a reunions importants, la clucada d'ull comprensiva davant paraules incomprensibles, els grans regals (abans d'hora i tot alguns!) fets amb el cor.
I els viatges en cotxe compartits, menys dels que m'hauria agradat...
Mestres de la Ginesta, reconeixer-vos algun d'aquests gestos, no són tots, falten alguns, és clar. No li podem posar paraules a tot...
Moltes gràcies pel vostre reconeixement, per la vostra estima, per ensenyar-me tantes coses, per aguantar-me. I per seguir remant, sobretot quan bufava el vent en contra...
Segur que ens retrobem...
Una abraçada,

Queda aqui el meu agraiment a tota la comunitat educativa...sort!!

6 comentaris:

  1. Toni, com sempre no em cansaré de dir-te que ets el més gran, no solament fisícament, que ho ets, jeje, sinó com a persona, com a professional i sobretot com amic dels amics, la persona que hi és quan la necessites, que et dóna consells i suport quan un ja no sap que fer, quan necessites descarregar la teva ràbia i no trobes a ningú a qui poder dir-li, és llavors quan apareixes, quan, sempre amb la teva tranquil·litat comences a deixar anar per la teva boca paraules encisadores, que et fan sentir bé, que arreglen tot allò que pensaves que no tenia solució i a més a més sempre estaves disponible les 24 hores per qualsevol consulta (com l'atenció de qualsevol companyia telefònica, jeje) encara que estiguessis de viatge de nuvis, jeje. Sempre et recordaré i et tindré dins del meu cor.
    Per últim donar-te les gràcies, una vegada més per fer-me sentir la sensació de tenir un familiar més a prop, ja que quan un és a 500 km dels seus, de la seva terra, sentir-se estimat i recolçat per gent que acabes de conéixer, només es pot dir..., GRÀCIES I MIL GRÀCIES.
    Una abraçada molt forta, no canviis mai, continua enriquin tot allò i a tot aquell que tingui la sort de poder estar al teu costat.
    Fins aviat estimat amic.

    ResponElimina
  2. Jo també et vull dir que t'estime! Ns veiem. Sele

    ResponElimina
  3. Em fa molt feliç que la gent et demostri lo molt que t'estima i lo molt que signifiques per tanta gent. Et respecto, t'admiro i t'estimo, no em fa falta haver-te acompanyat en aquesta etapa a la Ginesta (tot i que m'hauria agradat) per per fer-me una idea de quina ha sigut la teva tasca i la repercusió d'aquesta en el funcionament del centre, l'autoestima i la pràctica professional dels teus companys. Enhorabona amic, Lluís B.

    ResponElimina
  4. Les teves paraules, una vegada més, m'han emocionat. Em recordo perfectament del primer dia que vas arribar a la Ginesta, al cap de poca estona de parlar amb tu ja em va quedar clar i vaig pensar quina sort que hem tingut!!
    Per mi, durant aquest temps, has sigut un referent, un bon company, un gran mestre, un amic...
    Toni,a la Ginesta ens quedarà sempre un bon record de tu, no només a nosaltres sino a pares i als nens que has estimat i ho han sapigut valorar.
    Et desitjo el millor perque t'ho mereixes.
    Ets una gran persona.
    Una abraçada
    Isabel

    ResponElimina
  5. Penso que és molt INJUST que hagis de marxar, em fa moltíssima pena! Perquè aquest sistema sempre ens fa tràmits sense sentit? Perquè ens fa passar processos absurds i ens allunya del nostre camí? Només hem queda dir-te, que espero que allà on vagissembris les mateixes llavors de bon rotllo i tornis a ser un referent! tan de bo ens toqui estar junts, i si no, a qui li toqui segur que li fa feliç!

    ResponElimina
  6. Morote, en cap altre lloc del món hauriem pogut tenir una relació com ha passat a la Ginesta. No sé on ens hauriem pogut conèixer! I em sento molt content d'haver-ho fet! Tu si que ets un crack!
    Josele, moltes coses són les que no vull oblidar de l'any compartit però la que més és aquella tarda-nit que et vas quedar a muntar la revista...Per dir una...Ara que penso en la grapadora també....
    Lluis, que algú amb la teva sensibilitat encara m'il·lumini pedagògicament m'omple d'orgull i satifacció, que diria un borbó. No saps com m'agradaria tornar a currar amb tu, jo crec que només ens queda un bar com a lloc nou on coincidir treballant, oi?
    Quins tres anys Isabel!! Ets la mostra vivent que la vida te la pots canviar quan vulguis, jo també estic molt content d'haver-te tingut de companya y d'amiga!!
    Marina, en aquest cas no seria injusticia el canvi, sinó un canvi d'aires desitjat. Tot i la pena. El cos em demana altres reptes professionals...Cuideu-vos familia!

    Gràcies per pensar en mi!
    Toni

    ResponElimina