39 i cuento

Estimades i estimats,

Els que ens veiem cada dia i los que nos vemos de higos a brevas, de les que estem al corrent de les nostres vides i les que ens agradaria saber més de nosaltres. Todas y todos, vosotras y vosotros. Nosaltres. Gràcies!

En una estona el calendari marcarà que en tinc 39 anys, pero sabemos que es mentira porque lo que celebraremos, desde la distancia i sense olvido, és el temps que compartim, en passat, pressent i futur. Demasiadas cosas como para contenerlas en dos dígits i un quasi. Estic molt content d'on sóc, tot i trobar a faltar a molta gent, algunes irrecuperables, la gran majoria a un toc de telèfon o mail.

Agrair-te el teu temps i dedicació, haya sido una setmana o toda una vida, al contenidor dels meus 39  tens un espai.

Hoy es primer domingo de mes, el moment en que uns majaras montem un show per cridar que els exèrcits són necessàriament prescindibles, coincidència que hago coincidir para celebrar mis 39 años con una meada que estaba escondida, como un cuento, y que hoy recupero.

la garrafa amb el pipi de la gent, al fons el ple municipal

Va ser al desembre del 2004, portaven a desballestar el portavions ianqui JFK i els majaras del diumenge vam decidir passar, els dies que estuviese en Tarragona el portaaviones, al balcón del ayuntamiento. Les cròniques oficials i la premsa diuen que van ser 3 joves que no érem de la ciutat, però la veritat, la de la bona, va ser que allà hi érem els milers de persones que vivim a Tarragona i no volem vaixells de guerra al port de Tarragona, ni enlloc. Nunca tanta gente se había metido en un balcón tan pequeñito....hasta ese dia.

Pero esa gente tenia que mear i l'alcalde del moment ho va entendre a la primera: que no vagin a pixar! i els milers de persones van haver de fer cua davant d'una garrafa de 8 litros, a més de fer punteria per no pixar fora de test!

Una vez llena la garrafa se decidió llevarle al señor alcalde el meado, para que gestionase el mismo los residuos, ya que parecía que ese era su interés. Nada més lluny de la realitat, va girar el cap i, tot i la insistencia del portapipi, hizo caso omiso....

no cabiamos todos en la foto...

No és només un conte, tot i que ho podria ser, perquè va passar. Però el més interessant de la història és recordar com aquells dies, malgrat la pluja, les ganes de l'equip de govern i les diferents policies de fer-nos fora no ho van fer. No van poder perquè érem muchos, sí, muchos más que ellos. I teniem la raó, tot i no tenir la llei del nostre costat. I ho van intentar, però no ens vam amagar, ben al contrari, vam ensenyar les nostres cares: la teva, la meva, la del Xavi, la del Marc, la de centenars i milers de persones que "obliden" comptar quan sortim de mani, o els espetem els nostres pensaments a la cara.

Diuen que érem tres i tothom sap que és mentida, que érem molts i el món no és seu. No olvidemos, podem.

Recordo, 39 años, 7 de maig. Gràcies!