dilluns, 5 de novembre de 2012

Salve....


Estimades i estimats,


Passen els dies i augmenta el número de persones aturades al nostre país, bé, crec que ja és seu. Em aquest cas l’espasa de Damocles ha caigut just al meu costat, a la meva companya, la Maria. No recordava l’alta tecnificació que tenen les cartes d’acomiadament, crec que és cosa del temps. Fa més de 10 anys que vaig rebre la darrera i no recordava tantes dades ni justificacions legals.
El cas és que la Maria no es queda a l’atur perquè no tingui feina, de fet, encara estarà quinze dies més treballant perquè feina li sobra, projectes en tenen allà on fa feina. La cosa és que als que manen ara no els hi agrada ni la tasca ni el xiringuito on es fa aquesta tasca, una empresa que van obrir “l’antic govern”. Una empresa a desmuntar, tingui feina o no, tingui beneficis o no, el cas es cremar el que hagin fet “els altres”. I mentre seguim la resta mirant-nos el desmantellament sense saber ben bé que fer. Ara li ha tocat a la Maria, que ja té el cap i el cor ple de projectes, però en va ple el carrer. Els que hi treballem cada vegada més precaris, els que no hi treballen esperant i, de moment, els culpables miren i riuen d’amagat tot esperant que mai despertem d’aquest malson que és el seu somni.
La setmana vinent hi ha convocada una vaga general, de la que es parla ben poc. Una vaga convocada a nivell europeu i que és poca cosa, tenint en compte la singularitat, del singular. El que està passant es mereix molta més resposta i molt ens ensumem que això serà el pic de tot plegat ens uns mesos. Com a mínim convocat des de la barricada del oficialisme i de la planificació quinquennal. Una altra cosa és el dia que es comenci a desmarxar la cosa, a descontrolar. De moment la policia, que no és tonta, ja ha encarregat material antidisturbis a grans quantitats per l’any vinent...
No vénen temps difícils, ho són. Però en seran més difícils encara. Més val que ens anem entrenant i acostumant per entendre el que ha de passar.
Per endolcir tanta desgràcia aquesta cap de setmana ha passat tota una tribu per Tarragona que m’han acompanyat al llarg de 15 anys. No hi eren tots, sigui dit. Canosos alguns, en forma tots i totes, els caps de setmana com aquest no fan més que refermar-me en la necessitat de viure en xarxa, de compartir, d’escoltar i riure, d’aprendre i parlar, de mirar i abraçar. No és fàcil tot plegat, però en això estem, en provar-ho.
Fart de banderes i d’hipnotitzadors, espero que passin coses mentre intentem provocar-les. Concentracions, tancades, vagues....segur que en algun moment en creuem, d’anada o tornada.
Us deixo una cançó que l’Angel i el Jesús, part de la tribu que va baixar des de l’Hospitalet de Llobregat el cap de setmana, ens van regala al Paraules per la Pau.
Se hace de dia en la Vakeria......
 
 

1 comentari:

  1. Nobody said it was easy.

    Efectivament, però hem de seguir provant-ho. El Barbas m'ho ha dit aquesta nit: vivim millor que ells.

    Impagable, per això, la imatge del punki passant darrera del Jesús i flipant en veure que algú se'n recorda de la Polla un diumenge a migdia a Tarragona.

    Una mica després els flipats seríem nosaltres...

    Seguim, Toni. De moment.

    ResponElimina