Teresin@s, sempre endavant!

Estimades i estimats,

 

Vull afegir quelcom a tot el que s’ha dit avui de la tragèdia que està succeint al nostre voltant. No només la mort d’en Thami, el Mohammed, l'Osama i l'Ayoub, sinó tot el que està succeint en la quotidianitat, la vida diària de tantes persones que coneixem i tractem cada dia. Sí, les mestres i els mestres constatem l’empobriment econòmic de moltes famílies, una situació que cada vegada és més límit. Segur que heu escoltat o dir allò de “no sabem com s’aguanten” desprès d’alguna reunió o tutoria. No és nova aquesta situació, sí que cada vegada és molt més extensa.

Les morts d’avui no fan més que visibilitzar una realitat  que s’intenta amagar i relativitzar, la pobresa absoluta en que viuen moltes famílies del nostre país. Avui vull dir i, perquè no, cridar, el  paper de l’escola de bàlsam, d’ens protector a una infància que pateix, en primera persona i a tan tendre edat, una situació tan injusta. A l’escola Teresina Martorell ho saben molt bé, no perquè hagin teoritzat sobre això, sinó perquè les seves mestres ho fan cada dia. 

Malgrat tot, malgrat tenir un munt de prejudicis sobre la seva tasca, sobre els seus alumnes, sobre el futur dels seus infants i de l’escola, sobre l’origen dels pares, sobre.... I malgrat tots els malgrats, les mestres i els mestres del Teresina Martorell obren cada dia la porta de l’escola pensant que la canalla de la seva escola es mereix el millor i que, tot i l’esforç que comporta, no el deixaran de fer malgrat prejudicis i enganxines que se'ls adjudica amb pretextos i pors. 

Són les mateixes mestres que tenen una caixa de galetes a la cuina per quan els infants no porten esmorzar, són les mestres universals que es troben a totes les escoles del país (de tots els països) i que les mestres del Teresina tenen tan clar. Mestres que saben separar l’important de l’imprescindible, mestres que saben que una escola sense un ambient de respecte, cohesió, estima i seguretat no hi ha pla d’estudis o escola que pagui la pena. Una pena infinita...

Diria que les mestres del Teresina no treballen perquè es reconegui la seva feina, però sé que es trenquen la cara perquè reconeguin arreu als seus alumnes, amb la seva capacitat i valor. Ho continuaran fent malgrat ja no hi siguin entre nosaltres en Thami, el Mohammed, l'Osama i l'Ayoub.

Teresin@s, moltes gràcies pel vostre exemple quotidià  i molts ànims des del Montmell.

Una forta abraçada

29/02/89

Benvolgudes i benvolguts,
aquesta és la Bala Perduda del mes d'abril de la revista Catalunya de la CGT i del paraules per la pau del març del 2014.
25 anys d'insubmissió...

A principis dels 90 ja no es podia amagar el que passava... Reportatge a EL Pais

 El passat 20 de febrer es van complir els 25 anys de la primera presentació d’insubmissos a l’estat espanyol.

Poc es podien ensumar aquells primers desobedients la repercussió i dimensió del gest que en Pepe Beunza va iniciar a principis dels 70 i el que, fins a finals del 80, es va anar gestant.

Val la pena recordar que aquell gest no va sorgir de la improvisació sinó dels replantejaments socials, polítics i personals de moltes persones i col·lectius. Plantejaments que no van concloure en dogmes sinó en gestos que significaven un cost personal i social molt elevat, no oblidem, i sense perdre de vista que era la lluita de gent amb una mitjana de 25 anys contra una de les estructures més poderoses i immobilistes dels estats. No érem res perquè no teníem més que el nostre cos, idees i fermesa per desmuntar l’únic tinglat que va suportar tot tipus de governs i règims a l’estat espanyol:l'exèrcit. I vam demostrar que sí que es pot: deu anys després de l’inici de la campanya d’insubmissió s’anunciava que la mili es suspendria.

Milers de judicis, mil cinc-cents presos, milions de pessetes en multes, moltes impagades, centenars d’inhabilitacions de funcionaris no retornats a la seva feina, incalculables detencions i cops de porra... no va ser fàcil ni gratuïta aquesta victòria parcial. L’objectiu continua sent la fi dels exèrcits...

No érem moltes, no pensàvem ni funcionàvem igual, sovint no teníem molt clar cap a on aniria tot allò, ens canviaven les lleis cada dos anys, no havia cap capacitat econòmica ni d’estructura, els marrons eren importants... I teníem vint-i-pocs anys. Rememorant aquells dies amb companys i companyes sovint arribem a la conclusió que, la lluita ferma per un objectiu comú portat a terme amb les idiosincràsies pròpies de cada lloc, persones i ideologia, descol·locava molt més al poder que a nosaltres mateixos. Teníem altres imponderables molt més importants, com ara  mantenir la coherència, l'alegria i la tranquil·litat de pensament que compensessin els pesars de la repressió policial, la previsible pèrdua de drets civils i socials i els costos judicials.

És curiós com molts dels personatges que més van fer per castigar la insubmissió o, si més no, van callar, es van voler atorgar el triomf de la fi de la mili, disfressant-la de pacte polític al Majestic. Juas, juas, juas.

Paraules per la pau del mes de març del 2014

Aquests dies s’han succeït fotos de família, commemoracions, xerrades i articles a la premsa per recordar que sí que podem, i tant! Quelcom que ara ens recorden diàriament la gent de la PAH, les insubmisses del nostre temps.

Si vam doblegar parcialment al poder militar, no dubtem que doblegarem a l’economia oligàrquica, qüestió de temps i empenta.

Mirar a la ventana

Benvolgudes i benvolguts,

Ahir vam projectar a l’Ateneu Llibertari Alomà el documental Mirar a la ventana, un film fet per un grup de persones que van viure els anys de la insubmissió, des de finals del 80 a principis del segle XXI. Uns anys que no oblidarem mai els que ho vam viure en primera persona i que el col·lectiu Maduras d’Extremadura ha decidit gravar, que ja sabem que passa amb la memòria, tot i ser col·lectiva. El cas és que aquesta vegada no parlen els insubmisos sinó les persones que ho van viure al costat i que no tenien molt clar que estava passant. I totes dones: mares, germanes, companyes. Dones...

Mirar a la ventana és un document polític i antropològic (perdó per la reiteració) de primer ordre. La història explicada per qui la va patir, sense filtres políticament correctes, a peu de carrer i vida. És impossible no remoure sentiments i pensament pels que vam viure aquella part de la història del país, moments que es van condensant al llarg de l’explicació d’aquelles mares que no entenien, ni compartien del tot el que els seus fills feien. Però, ai! Ells fills! L’amor de mare va esclatant paral·lelament als retrets i el dolor que no marxa, tot i l’orgull d’haver parit a persones que van condicionar anys de vida i llibertat per un futur comú sense mili...i exèrcits. El primer pas el vam aconseguir, el segon ha de caure.

Al debat posterior vam comentar que semblava que haguessin passat molts més anys del que realment han passat. I no, el darrer insubmís va sortir de presó l’any 2002 i fa 20 anys hi havia a les presons de l’estat espanyol 300 persones complint condemna per no anar a la mili...

I que la insubmissió va ser una lluita que va generar una ruptura generacional de primer ordre, crec que ningú dels que ens vam declarar insubmisos a principis dels 90  pensàvem que la mili s’acabaria, era impossible no pensar en les conseqüències de no fer la mili o la PSS, condició sinequanon per trobar feina. Inconcebible totalment, més que convèncer als jutges o polítics la feina la teníem a casa, explicar a les mares, pares i germans el que venia a sobre. Aquest documental explica aquesta lluita amb les protagonistes. La por a la desobediència i la il·legalitat , el lligam i el vincle afectiu com a corretja de transmissió i paràlisi social i el cost emocional i social que  genera les ferides d’estirar aquest lligam incondicional que no es trenca.

Mirar a la ventana i impossible no pensar en les discussions familiars, els petits drames emboscats i les cicatrius que el temps tanca i que s’ensenyen com senyals d’un temps viscut intensament.

Val la pena no oblidar, no va ser gratis que avui en dia els joves no vagin a la mili. Dit això, tampoc conec represaliats polítics que visquéssim de forma tan vital, alegre, conscient i ferma aquells meravellosos anys.

Aquest mes de febrer fa 25 anys de la primera presentació d’insubmisos a l’estat espanyol, i sembla que va ser fa centenar d’anys. No deixem de mirar per les finestres per reconèixer el que hem guanyat.

Mirar a la ventana www.miraralaventana.com from Mirar a la ventana on Vimeo.

Primer diumenge de mes, 25 anys i 150 números...

Benvolgudes i benvolguts,

avui, com fa més de 14 anys, primer diumenge de mes i Paraules per la Pau. Un matí intens i bonic, realment bonic.

Els membres de la Coordinadora no tenim grans expectatives vers l'acte d'avui, tot i celebrar els 150 números de la nostra revista i els 25 anys de l'inici de l'insubmissió. Coses que no es celebren tot els dies! Però a l'assemblea de dilluns no va sortir cap amic o amiga música, teatrera o artista que pogués col·laborar amb l'acte. No és el més important i no patiem ja que la capacitat que tenim per improvitzar, amb paraules pròpies o lectures alienes, és elevada. I així era fins que el dimecres l'Amadeu es va trobar al Lluís pel carrer i, fruit dels moment, de la cojuntura o ves a saber, en Lluís, que a més del pare de la Candela i bona persona és un músic com un pi, va trucar als companys del seu grup i van veure l'espai i el forat per venir a omplir de música el Paraules per la Pau. Gens fàcil vista l'agenda de La Colònia, que és com es diu el grup d'en Lluís.

I així hem celebrat els 150 números, que es diu aviat, de la revista de la Coordinadora, els 25 anys de la primera presentació d'insubmissos a l'estat espanyol, que es diu aviat i ens hem enrecordat de l'Alfons Banda i del Howard Clark, persones de pau que ens han deixat fa pocs dies. Però no patiu militars i militaristes d'arreu, que avui han fet la seva presentació a un Paraules per la Pau la Violeta i la Candela.

Un matí de retrobades, de bona música, de creació, reivindicació i de records. Els 150 números i els 25 anys són números que remouen moments inolvidables, aprenentatges que no s'obliden i persones que resten, no només a la memòria, sinó al present. L'Adolfo i la Gemma, dos d'aquests éssers, han fet acte de presència sense avisar, com dos antimilitaristes davant de la caserna del Bruch a punt de pujar i ocupar la garita de guàrdia. Presència necessària per recordar-nos d'on venim, què sabem fer i fins a on podem arribar.

Fa 25 anys un grup de marginals van trencar amb el seu cos l'impossibilitat d'acabar amb la mili i l'exèrcit. Vam acabar amb la mili i ara empenyem per acabar amb els exèrcits, ja ens van dir moltes vegades que era impossible, vam aguantar moltes rialles i mofes, judicis i repressió, la maquinària de l'estat politica, judicial i militar a tota màquina per aturar-nos. No ho van aconseguir, val la pena no oblidar-ho, sobretot quan ens diuen que quelcom és impossible. Jo vinc d'una generació que, amb el cos per endavant, no ens poden dir que estar al carrer no serveix de res, que les xarxes de recolzament mutu i solidaritat són ineficaces, que la política es fa al parlament i que assumir el que tenim, per poc que sigui, ja està bé. Uns quants milers de joves, llavors, vam comprovar que la vida no és així, tal com ens la volen fer creure. I no penseu que no van intentar-ho, per les males sempre.

Els 150 números de la revista de la Coordinadora és el nexe d'unió necessari d'aquesta presència antimilitarista al carrer. Germana de les Dones de Negre d'arreu del món, Jerusalem, Belgrad, Sarajevo, Sevilla o Madrid, qualsevol antimilitarista del món sap que a Tarragona, el primer diumenge de mes ens trobarà a la plaça de la Font. Cert que ens costa mantenir-nos amb aquest nivell de presència però, al igual que els insubmissos portem al nostre ADN l'escepticisme "polític", la gent de la Coordinadora portem, com una mena de relicari intern, la paraula Dignitat: no sempre ens en sortim Josep Maria, però tu saps que ho intentem...

Sembla que parli del passat, però no, parlo del present més lluminós i viu possible. Els números no són res si no hi ha persones, accions i gestos darrera. I avui, la plaça de la Font de Tarragona, anava ben plena.

Lliçons de pau

Benvolgudes i benvolguts,

el passat 30 de gener vam celebrar el Dia Escolar per la Noviolència i la Pau, conegut com a DENIP, a les escoles del pais. He de dir que, des de que faig de mestre, mai havia celebrat aquest dia i mai l'havia proposat a les escoles on he treballat. Sempre he pensat que això els "dies de" és una bona excusa per treure's el pes de portar-ho a terme la resta de dies de l'any...

Enguany, en un arranc de "nosequè" vaig pensar de celebrar-ho a la nostra escola i, fins el dia d'autos, vaig apenedir-me de proposar-ho. Em va costar un munt fer propostes amb sentit, em sentia perdut per no trobar-hi gràcia i definició d'objectius clars en les activitats que pensava. La pau és un forat massa gran per a omplir en un dia.

Així a empentes i propostes del claustre vam vestir, fins el dia abans, el DENIP: dos passis de pel·lícules, tallers, assemblees, debats, biografies de personatges rellevants de la lluita per la pau, un mural a la paret del barracó (perdó, aulari prefabricat), jocs cooperatius i una cançó feta per tota l'escola a la vegada, a més d'explicar als infants que la pau no és cosa d'un dia, que és normal  (i fins i tot necessari) tenir conflictes a la vida i que la gràcia és com els arreglem. Si entreu a la web de l'escola podreu mirar algunes fotografies i el vídeo que hem fet de la cançó al pati.

 

El cas és que el dia abans tenia uns dubtes terribles sobre si el curs vinent parlaríem de celebrar el DENIP, millor dit, no tenia cap dubte. Però dos fets han fet que la meva visió sobre aquesta celebració canviés: l'empenta del claustre per tirar-ho endavant vers els meus dubtes i neguits, la Carme, la Yoli, la Gemma, la Pilar i la Pili, l'Anna, l'Olga, la Belén, en Jordi, la Fanny, la Montse i la Gali, totes a la seva forma, han fet que aquest dia tingués rellevància per a la canalla de l'escola. Res diferent del dia a dia, tot s'ha de dir, però el vestit de la jornada era avui diferent i s'ha portat amb una professionalitat, dignitat i saber fer encomiable. Milers de gràcies, companyes i company!

Però hi ha hagut un segon fet que m'ha fet replantejar-me el DENIP del curs vinent. El dia següent, acompanyant l'hora del pati a la comunitat dels petits, en Carles, un petit de quatre anyets, va venir a dir-me que un nen volia pegar a un altre i que ell li havia dit que "en Toni havia dit el dia anterior que la pau és tot l'any".

La vida a l'escola té aquestes coses, que davant dels dubtes propis hi ha senyals que et confirmen o t'indiquen si tenen sentit o no les propostes que fem. És el premi d'escoltar als infants, trobar el sentit a la feina diària, per molt que els nostres prejudicis i pors s'obstinin en tapar-nos els ulls.

Un luxe treballar a la petita escola de la Joncosa del Montmell...

 

En Howard i la il·lusió de no defallir.

Benvolgudes i benvolguts,

us deixo l'article del Paraules per la Pau del mes de febrer i ens veiem el proper diumenge 2 de febrer a la Plaça de la Font de Tarragona, a les 12h, com cada primer diumenge de mes des de fa 14 anys. Aquest serà el número 150 de la nostra revista.

Aprofito per saludar a les companyes i companys antimilitaristes de Madrid i de la IRG i fer-los una gran abraçada. Molts ànims Yolanda, Violeta i Ismael des de Tarragona.

En Howard i la il·lusió de no defallir.

Acabava el  mes de novembre del 2013 i la vida ens despertava amb la notícia que en Howard Clark havia mort. No va haver-hi obituari a cap diari d’aquells autoanomenats seriosos, ni cap emissora de ràdio de les que s’anuncien com molt bé informades va recollir el fet. De la tele ni en parlem. Però si feu una petita recerca per les xarxes socials trobareu infinitat de blocs, espais i webs on es fa referència a Howard, el seu llegat i la necessitat de no oblidar-lo, el món no es pot permetre aquest malbaratament. La forma de recordar-lo comunicativament és semblant a una part del seu ideari, la necessitat de la proximitat i l’espai comú per a construir un món sense exèrcits i armes, en pau i amb justícia social.

En Howard, que tenia 63 anys, ha estat un pilar del moviments antimilitaristes des de 1970 quan va començar al diari Peace News o amb la seva entrada a la IRG, la Internacional de Resistents a la Guerra al 1980. Des del terreny i la proximitat amb les persones que patien directament l’acció de les guerres i la injustícia, a Sudàfrica o els Balcans, passant per innumerables ciutats i projectes on va transitar, acompanyar i deixar testimoni d’una forma de dir i fer. La seva mort sobtada deixa molts projectes i escrits en marxa i oberts, malgrat tot un llegat important de llibres, informes i articles deixa un llegat per escrit que no té prou importància en comparació amb les xarxes de proximitat que va poder teixir al llarg de la seva vida i que ara es troben amb un gran forat que hauran d’esmenar.

La mort d’en Howard em fa pensar en les milers de persones que, a infinitat de llocs d’arreu del món, es deixen la vida per crear una altra forma de relacionar-se, de compartir, de viure, que no passa pel sotmetiment ni per la injustícia i que, com a eines, enarboren la paraula i la desobediència. Vides que, malauradament, acaben violentament o pateixen directament la violència institucionalitzada. No cal anar gaire lluny per trobar aquest patiment i repressió contra el que en Howard i les seves amigues i amics lluitem des dels primers o darrers diumenges de mes, o el divendres de cada setmana a les places d’arreu, a Madrid, Jerusalem o Tarragona. Amb la presència, la paraula, el silenci o la música com a eines, la denúncia com a objectiu i la visibilitat com a horitzó.

Les persones més properes trobaran molt a faltar en Howard, com a Tarragona ens passa amb en Yago, l’Elvira i la Carme. Tenim per endavant el repte de continuar, que no substituir, la feina i la presència que elles i ells feien, la persistència i fermesa amb que encaraven el dia a dia. Quelcom que hem de fer quan vénen mal donades i les forces no sobren. No defallir i persistir és el millor homenatge que els hi podem fer, continuar lluitant pels drets socials i humans i contra el canibalisme polític, social i econòmic. 

No en el nostre nom.

Article de la columna Bala Perduda de la revista Catalunya del mes de gener i de la revista Paraules per la Pau del mes de desembre.

Ve de lluny l’idil·li que una part del nacionalisme català intenta mantenir amb el sionisme. Una postura acrítica, complaent i que es basa en l’holocaust com a justificació de tots els assassinats, ocupacions i vulneracions de les resolucions de les Nacions Unides que el govern Israelià ha fet i fa contra el poble palestí.

Ve a col·lació aquest article arrel de la darrera incursió del president de la Generalitat a Israel  i a Palestina, en aquest últim cas sense adonar-se degut a la pròpia matusseria diplomàtica. Acompanyat d’una munió d’empresaris i el seu conseller d’economia s’ha passejat per un país del que espera un reconeixement en el procés d'independència català. No en va l’efecte  mirall de gran part del catalanisme és fruit de l’intercanvi i les visites als Kibuttz israelians als anys 70 i 80 d’un gran número de joves militants polítics de l’època. Fascinats de com un estat naixia del no res i es vertebrava de forma vertiginosa, un bon número dels ideòlegs de Convergència i ERC  tenen com a base d’aquesta construcció nacional la del l’estat israelià.

Aquest “agermanament” provoca encara, i sembla ser que es consolida, tot un lobby d’opinió sionista que no li fa vergonya tapar i ometre les vergonyes i il·legalitats  de l’estat israelià respecte l’ocupació dels territoris palestins. I és important, en aquest sentit, diferenciar entre poble i govern, que els palestins tinguin governs corruptes, al igual que nosaltres o els israelians, no treu patiment a un poble que viu a la presó més gran del món. Un càstig provocat pel govern israelià, amb la complicitat dels governs occidentals que només s’atreveixen a emetre tèbies notes de premsa. Un govern democràtic, és clar, al igual que els palestins o nosaltres.

Un calfred recorre l’esquena de les persones que escoltem com, part del nacionalisme català, veu en Israel el referent de construcció identitària. Tenint en compte la visió social i econòmica israeliana (amb un 21 per cent de la població en situació de pobresa, el més alt dels 34 països del’OCDE), la militarització de la societat i les seves relacions internacionals, no resulta un mirall precisament esperonador. Ben al contrari l’estat israelià és deutor, als darrers 65 anys, d’infinitat de tropelies i infàmies emparat en l’execrable holocaust i defensat per les economies mundials que saben de la seva necessitat per fer continuar construint un món basat en una visió panòptica de la vida.

Com diuen els nostres amics i amigues  antimilitaristes israelians, no en el nostre nom.